res ambiciós ni de l'altre dijous

com aquell senyor (o senyora) que porta setmanes i setmanes d’anys i anys jugant al mateix número de la loteria amb una perseverança guardiolanna d’allò més tendra; un grapat de benintencionats blocaires aprofitem el darrer apunt del calendari per a desitjar a tots els que ens visiten i visitem, persones a les que a còpia de llegir i comentar acabem apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, un feliç any nou, sense massa mal de caps i amb algun que altre desig aconseguit. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, si fa no fa com la monarquia espanyola.

no em tinc per un excel•lent radar detector dels sentiments humans però enguany, tant a la vida desvirtualitzada com a la catosfera, només faig que topar-me amb tones de pors i neguits davant el que està per venir. deu ser que això d’estar dins d’un túnel sense cap rètol que indiqui quan falta per la sortida intimida una mala cosa o que el cansament acumulat aniquila les forces per carregar altres 365 dies pansits a la motxilla però, en general, s’ensuma una por terrorífica al 2012.

i segurament no és injustificada. qui més qui menys pateix intranquil•litats laborals i aturades (en carn pròpia o en la carn de algú ben proper), practica exercicis de funambulisme damunt la corda de l’economia casolana o contempla l’horitzó vital com un abisme vertiginós enlloc d’una plàcida línia recta adornada per un solet. si l’any vinent no és l’apocalipsi poc li falta.

i jo no sé si el 2012 serà una merda com aquest que ara fot el camp. si la culpa de la por és dels sanguinaris taurons de les finances, dels governants incompetents o de la gent mal acostumada a lligar els gossos amb fuets de vic (del bo i car). jo no entenc de mercats borsaris ni bancs, si el sentit comú és o no suficient per tirar endavant un país ni si tothom hem actuat irresponsablement com a presumptes rics. no ho sé.

només sé que quan una cosa no funciona una, dues, tres i fins a quatre vegades, potser és hora de provar quelcom diferent a la cinquena. no faré igual que l’home que dilapida setmana rere setmana una veritable fortuna en el mateix número de loteria que mai tocarà i, per tant, enguany us desitjaré un any nou infeliç, carregat de problemes i amb un zero patater de somnis aconseguits.

si m’acaba sortint el tret per la culata a ningú li sorprendrà. i si acaba sortint bé aquesta estúpida tàctica, per fi tots aquells que em visiten i visito, les persones que a còpia de llegir i comentar he acabat apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, tindran un any com pertoca: feliç, sense gelocatils i tranquil. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, res a veure amb d’altres senzills i campetxanus amb masses ambicions.

digueu-me fandelsclàssics

el seny, que és un dels fets diferencials que el tòpic tatua al nostre codi genètic, i una escala de prioritats vitals, que en època de vaques raquítiques com la que patim alça la subsistència fins el cim del pòdium; recomanen agafar paper quadriculat, bolígraf (digueu-me fandelsclàssics, però jo em faig un embolic amb les taules de excel) i anar planificant cóm gestionarem, primer, el despiporreflamenco del nadal i, després, cóm practicarem l’efecte goma amb la nòmina per anar trampejant el desert del 2012.

he agafat paper quadriculat tot mirant d’escriure recte, bolígraf (bé, era un retu vermell stabilo bionic mangat del despatx però tampoc cal posar-se tiquis-miquis) i vaja! ... m’ha acabat sortint un top-5 dels equips que més odio del món de qualsevol disciplina esportiva. podia aparèixer-hi l’steaua de bucarest que va ser el responsable de les primeres llàgrimes per un partit de futbol, o la jugoplastica de kucoc que any sí any també deixava el pobre epi (i a mi) sense regnat europeu o el liceo la corunya d’ok patins perquè em dona la gana i són uns antipàtics.

però no, el rànquing dels meus odis esportius m’ha sortit igual de previsible que el diagnòstic final d’un capítol de house (o lupus o sarcoïdosi) i el primer equip de futbol del real madrid ha guanyat de carrer, sense gairebé despentinar-se els cabells engominats, molt per davant de les altres quatre aversions que, vés per on, també vesteixen del blanc que més ràbia fa de tots els blancs que es fan i es desfan. el top-5 no admetia seleccions nacionals, matís important de conèixer ja que hagués fet perdre una posició el bàsquet blanc, els veterans i el real madrid-castella.

sé que odiar, ni que sigui esportivament, està molt mal vist. no és saludable, no tendeix ponts de concòrdia entre els diferents ismes (frases com aquesta sempre han d’aparèixer) i, aprofitant la proximitat del nadal, va contra un dels manaments que déu nostre senyor ens va llegar. sé que mon cunyat i ma neboda simpatitzen amb el madrid i mala gent, el que es diu mala gent, no ho són i que guardiola, entre gall i gall, insistiria en allò de institució emblemàtica, referent del futbol mundial i màxim respecte. i un ou.

sé que amb la de mal de caps que tothom patim, improvisar ara un top-5 dels equips que més odio en aquest món de qualsevol disciplina esportiva mentre espero que arribi el dissabte ni és assenyat ni hauria d’estar entre les prioritats vitals d’aquesta setmana. però després de gastar ahir una pasta (gansa) en les primeres compres de nadal, tinc ganes d’anar traient una mica de ràbia. i per això, no conec millor teràpia que rajar del real madrid. digueu-me fandelsclàssics.