aquesta boqueta

ma mare era carnissera, tenia una carnisseria. no és un ofici massa prestigiat ara per ara. hi ha ajudat força aquesta dèria de periodistes i locutors per abusar de les metàfores explicant algunes atrocitats humanes amb aquell estil instal•lat al groguenc (“... tras la explosión, el lugar se convirtió en una auténtica carnicería ...”, “ ... el carnicero de milwaukee se cobró una nueva víctima ...”) o des d’un repetitiu allioliero (“... pepe, el rudo central blanco, volvió a ejercer, por enésima vez, sus dotes de carnicero sobre el césped ...”). a ma mare li agrada molt l’allioli, això és cert, però mai a la vida ha fet esclatar explosius, anat a milwaukee ni repartit llenya dins o fora d’un camp de futbol. us ho juro.

al•lucino petits cogombres quan llegeixo o escolto les metàfores càrniques perquè jo, d’aquella carnisseria del poble sec a la que anava tot sovint a fer un cop de mà, només en vaig treure coses bones. algunes de divertidament xorres com que es podia saludar dient a maria o déu vos guard enlloc de utilitzant el bon dia de tota la vida, que hi havia senyores que demanaven la carn picada (en un primer moment vaig pensar que amb l’objectiu de tocar-me els nassos) en onzes, lliures i mitges lliures passant olímpicament de grams i quilos que eren, al menys per mi, de més bon entendre o que existien peces amb noms tan catxondos com filet de pobre, crostó, ós del vano, gerret o costelletes del coll.

a banda d’anar construint un diccionari (carnisseria–òscar, òscar-carnisseria) de paraules i expressions, allà vaig aprendre a mirar de ser simpàtic i educat amb les persones que hi compraven (val també el genèric parroquianes), escoltar el parer de la gent ni que fora l’oposat al meu, pujar la comanda (i la del forn, i la del verdulaire i la de sa tia maria) a un cinquè sense ascensor a les àvies que poc es podien moure o apreciar que menjar, vestir-se, visitar països i anar a una escola amb piscina coberta i un grapat de pistes esportives era possible, també, per l’existència d’aquella botiga.

gràcies a que ma mare era carnissera, jo tinc un paperot (val també el concret títol) que diu que estic capacitat per escollir paraules que expliquin que el de periodista no és un ofici massa prestigiat ara per ara. instal•lar-me en un estil groc xinès escrivint que “... el comerç diari de les misèries humanes posa el plat a la taula d’alguns periodistes ...” o en el repetitiu allioliero que afirma allò del “ ... hi ha periodistes que no són altra cosa que fel•ladors del poder ... “.

si ma mare llegís aquesta darrera frase em diria, segur, “nen, per acabar escrivint grolleries, més valia que haguessis estudiat per carnisser”. no cal que us ho juri.

per molt que hi insisteixi

hi ha dies que un no encerta a donar-ne una a dretes ni a esquerres, i el central argentí del barça estava patint un d’aquests dies d’evident terra engoleix-me. jo, per allò tan diplomàtic de no esbroncar els de l’equip propi i per allò tan educatiu de servir d’exemple el nen que vols que sigui educat, m’abstenia d’esmentar en veu alta la mare biològica del central cada cop que arribava cinc minuts tard al tall. silenciava els seràgilipolles i els militodelscollons que en justícia li correspondrien quan encadenava passades abominables, quan corria com si trepitgés ous d’estruç i, fins i tot, quan va cometre un penal absurd i innecessari.

però quan, per acabar-ho d’adobar, va gosar reclamar l’indiscutible pena màxima fent aquell gest típicament italià d’unir les puntes dels dits de la mà, tota la contenció se me’n va anar a norris i vaig cridar-li però què fas, burro? si tu no ets italià: tu no ets dels meus! el nen (un aixafaguitarres de manual), sense ni tan sols mirar-me, va dir: a veure papa tu, per molt que hi insisteixis, tampoc ho ets d’italià.

i és cert. no he nascut a siena, no puc acreditar cap avantpassat a l’arbre genealògic originari de l’alger ni he demanat ser fill adoptiu de san gimignano però, tot i així, de fa anys insisteixo en l’automentida de que jo, enlloc d’una clínica de l’eixample barceloní, sóc nascut a itàlia. mira, m’ha pegat per aquí quan a d’altres els hi pega per fer balls de saló, aeromodelisme o construir la torre eiffel amb escuradents.

val que tenim el país a tocar de la fallida i que no som ningú escollint governants llefiscosos, però en tota la resta ho brodem. transformem una pífia arquitectònica en un atractiu turístic mundial (torre de pisa), exportem el nostre segell al racó més recondit del món gràcies a la pasta, la pizza i la moda, les samarretes de ratlles que resulten ridícules pel javi de verano azul estilitzen fins i tot el gondoler amb més sobrepès i si hem de trencar el nas de luis enrique per passar a les semis del mundial del 94 ho fem sense que l’àrbitre s’adoni.

som xerraires i simpàticament entabanadors, tenim la millor postra (el tiramisú) que es pot tastar i servim un cafè igual de bo que d’imperceptible per l’ull humà sense l’ajut d’un microscopi. hem farcit les esglésies de frescs i retaules que la gent fa cua per veure, arrasat composant òperes, tenim un himne que posa la pell de gallina i un idioma que aconsegueix dotar de música a paraules (telefonino, pallacanestro, pomeriggio) de significat poc rítmic.

sóc italià perquè m’agrada itàlia i no puc ser el que m’agradaria. sóc italià per no decebre el nen responent-li, mentre faig el gest d’unir les puntes dels dits de la mà, que tampoc em deixen ser català. per molt que hi insisteixi.