I festival octovisió

infantilment influenciats per mazinger z i afrodita a repartint mastegots a tort i a dret; l’omnipresent generació dels 80 hem tingut el dubtós privilegi de lluir mitjons a rombes i jerseis privata a ratlles dues talles més grans, ser els primers en tastar la regalèssia vermella i els kojacs amb xiclet incorporat i, també, pioners trencant-nos algun braç damunt d’uns precaris monopatins anomenats sanchezsky.

el virus vuitanter no acaba de tenir antídot, segurament ajudat per pelis com “al otro lado de la cama”, representacions d’èxit (“mamma mia” o “hoy no me puedo levantar”) i anuncis com aquest



i pel mitificant revival que les ràdios, però també bars, discoteques i altres garitos del bon (i mal) viure, fan permanentment de la seva música.

jo tampoc estic lliure de culpa i, tot sovint, col•laboro en fer més gran l’ombra musical d’aquesta dècada mostrant entusiasme quan el nen s’interessa per alguns èxits en mig sèpia (tarzan boy, fame, etc) que els spots repesquen com a banda sonora amb la intenció que beguis refrescs o et facis client de gas natural.

tinc ganes de tancar d’una vegada portes amb algunes de les músiques dels 80 i contradictori, però sobretot masoquista de mena com soc, no se m’acut altra teràpia per fer-ho que proposant a la comunitat blocaire un festivalet casolà sense chikilicuatres ni uribarris.

enguany el I festival octovisió recull 16 cançonetes ibèriques d’aquesta època per atorgar 3, 2 i 1 punt a les tres que més us agradin i un flamant -1 per la que no voleu tornar a escoltar mai a la vida en anuncis, politons del mòbil ni el singstars de la play.

Alaska - Como pudiste hacerme esto a mi
Duncan Dhu - Cien gaviotas
Gabinete Galighari – Al calor del amor en un bar
Hombres G – Venezia
Iván - Fotonovela
La Unión - Lobo hombre en Paris
Los Ronaldos – Adios Papá
Los Secretos - Déjame
Loquillo - Cadillac solitario
Mecano – Me colé em tu fiesta
Miguel Bosé - Nena
Nacha Pop – Chica de ayer
Radio Futura – Escuela de calor
Tequila – Salta
The Refrescos – Aquí no hay playa
Tino Casal - Embrujada

el previsible premi, a sortejar entre tots els participants, seria l’emblemàtic jersei privata a ratlles. dic seria perquè ma mare, que els vuitanta l’importen un cogombre, la primera cosa que va tirar a la brossa quan vaig marxar de casa va ser el jersei. “no era gens guai” –va dir excusant-se-.