gràcies per venir

igual que el catxondo del pastor de la faula que dia sí dia també espantava els vilatans cridant allò de “¡que viene el lobo, que viene el lobo!”, els pastors dels barcelonisme (és a dir, l’il•luminat d’en cruyff i el profeta pep) portaven dies alarmant la culerada amb crits que anunciaven “¡que vienen los rusos!”.

enmig del pols armamentístic aquell anomenat guerra freda, els camarades russos fotien més por que visitar el dentista. amb el cap cobert per barrets fets amb pèls d’animals (que segurament ells mateixos, sanguinaris com eren, havien matat), fumant uns puros quilomètrics i sucant el croissant de l’esmorzar en vodka; era d’allò més normal que els paios tinguessin mig acollonida la població mundial no comunista. però ara que això de la guerra freda només apareix, i molt de tant en tant, en alguna peli d’espies; en assabentar-me que ens tocava el shaktar donetsk a l’eliminatòria de quarts de la xampions vaig fotre una exclamació d’alegria de l’estil “ole que sí!” o “bieeeeeeeeeen!”, no ho recordo massa bé.

els russos del shaktar ja fa temps que han desat l’antiga d.o. per agafar la d’ucraïnesos i el seu potencial bèl•lic passa per un arsenal de futbolistes d’atac íntimament relacionats amb les xancletes bahianes, ipanema i els sambòdroms. ahir nit van sovintejar l’àrea de valdés com només l’avantguarda del betis coper l’havia visitat, van ensenyar a l’europa futbolística que la sortida de pilota del barça no sempre és de bufar i fer ampolles i que a la nostra esquena, si busques bé, s’hi pot trobar una autopista per la que acesa, de moment, no cobra peatge.

si obviem que fent diana fallaven tal com si als peus hi portessin una escopeta de fira, tot això ho van fer de nota. el que no es pot obviar és que van defensar amb la generositat de les carmelites descalces. encaixar un gol només sonar el xiulet inicial, altre mentre es jugaven a pedra, paper i tisora qui marcaria a piqué a la sacada d’un corner i un altre més a la següent jugada d’aconseguir el 3-1; il•lustra que la nit d’ahir no era el dia mundial de la concentració a ucraïna.

els russos, com anunciaven cruyff i pep, van venir ahir a l’estadi però ho van fer sense els barrets, puros ni ampolles de vodka que van tenir acollonida a mitja europa no comunista. al contrari, van visitar-nos amb aquella generositat de turista relaxat que en acabar l’àpat deixa com a propina un inesperat 5 a 1.

només una hecatombe de la dimensió dels carpats impediria que després del partit de tornada no exclami alliberat un “ole que sí!” o “bieeeeeeeeeeeeeeen!”. l’endemà l’il•luminat d’en cruyff explicarà a la seva columna que els russos txungos de l’actualitat vesteixen de blanc, tenen un entrenador que setmana rere setmana ofereix classes d’urbanitat i un davanter portuguès que és la humilitat personificada.

però això serà, espero, després del partit de tornada.

aquesta cançó és per dir

obrir la bústia i consultar-hi el correu és una de les feinetes més decebedores de casa. els extractes bancaris et recorden una dietètica realitat econòmica impossible d’oblidar, l’alcalde hereu es postula com a millor ploma de gènere fantàstic del 2011 amb unes epístoles que presenten una barcelona de ciència ficció i els flyers d’aliments multiculturals a domicili (doner kebab, mexicà, sushi, burkinofasonès, ...) només serveixen, convenientment arrugats fins aconseguir una forma arrodonida, per fer un bàsquet de dos a l’escombraria de plàstic ubicada sota les bústies. el correu ordinari deixa un pansit marge per a la sorpresa.

el rostre angelical presidint uns moviments femeninament gràcils i una veu de vellut que acarona més que parla (com descriuria atinadament corín tellado) porten a engany: la meva dona canta fatal, com una cloïssa, pitjor que ortega cano el dia del seu casament. i això ho descric atinadament jo.

està clar que ni sóc pavarotti ni crec imprescindible, perquè una relació de parella tiri endavant vent en popa i a tota vela, que ambdós integrants entonin amb una certa gràcia i/o salero les melodies de moda. cal complicitat, carinyo, calidesa, comprensió i un grapat de coses més que comencen amb la lletra ce. però cantar, tot i que si no ets okupa s’enceta també amb una ce, no és cap dels meus imprescindibles conjugals.

vaig saber pair amb estoïcisme, el dia del fatal descobriment auditiu, el xoc inicial de comprovar que els sons que escoltava procedents de la dutxa no eren emesos en clau humorística. al cotxe, mentre condueix, el nen i jo hem aprés a evadir-nos mirant el paisatge (ell també aprofita per jugar a la psp amb els cascs posats) i així relativitzar els constants galls, i els freqüents atemptats contra la contaminació acústica, que el relax de la conducció li indueix a perpetrar. pregar-li de genolls que no canti, com hem fet en repetides ocasions, és garantir-nos un parell d’indesitjats bisos. més val callar i aguantar.

però el nou membre de la família, la gosa, no entén d’estoïcismes ni sap evadir-se contemplant el paisatge de les parets de casa. i, per tant, cada cop que escolta l’E destrossant apassionadament cançons que els manel o la cristina rosenvinge s’han treballat de valent, reacciona amb uns sonors lladrucs de lament que eleven l’escena a la categoria d’olla de grills.

cal cercar solucions abans que el problema figuri a l’ordre del dia de la reunió de veïns. i la pansida bústia, per un cop, ens ha ofert la sorpresa d’un flyer que ha de ser el sant grial pels nostres respectius timpans, martells i trompes d’eustaqui: un curs de cant organitzat pel casal del barri que encara té places lliures.

desconec si l’E, quan es trobi el flyer del curs sota el seu coixí, l’acabarà rebregant per encastar-me’l dins de la boca o cercarà per internet un tractament d’incontinència verbal que eviti un futur de posts com aquest d’avui. o potser, després de fer les dues coses, començarà a cantar, maldestrament i a crit pelat, la versió manelera del no t’enyoro.

la gosa engegarà a bordar, inevitablement, elevant l’escena a una categoria d’olla de grills que, amb sinceritat, ve molt de gust escoltar a primera hora del matí. però molt de gust.

criatures

malgrat que a un grapat de gent els hi provoca una sobtada incontinència urinària i a molts d’altres un tic immediat que els obliga a prémer nerviosament l’aparell amb numerets que descansa damunt del sofà, a mi sempre m’han seduït els anuncis de la tele.

l’origen d’aquesta atracció està, segurament, en les improvisades competis que organitzàvem a casa per veure qui encertava més ràpidament la marca que s’amagava rere les imatges. veies una noia que no portava ni un segon ensabonant-se a la dutxa i cridaves un contundent fa-los-limones-del-caribe que t’atorgava el primer punt del concurs. o un helicòpter a punt d’aterrar enmig d’un pati d’escola (fet versemblant a matar) i jo, cames ajudeu-me, baladrant un tulipán tronador per conquerir el segon punt. com era el petit em deixaven guanyar sempre, clar.

superada la casolana dèria competitiva, els anuncis em van seguir interessant per d’altres motivacions. per oferir el warholià minut de glòria a individus d’empatia més que dubtosa.


per ensenyar-me que el dir no quan vols dir sí no és patrimoni de les dones.


per confirmar la teoria que diu que la major part de les frustracions tenen origen a la infantesa.


o simplement per simpatia generacional guai.


i per descobrir-me, avançant-se a uns grans magatzems que ho solen proclamar els primers, no només que la primavera ja és aquí ...


... sinó que el nen, a jutjar per l’estat catatònic en el que es va quedar tot veient-la, comença a tenir prou primaveres per ser cada cop menys nen.

molt millor

doncs avui em dona que enlloc d’un apunt emparat en fórmules ortodoxes d’inici, nus, desenllaç i clip de vídeo tancant la paradeta; no em pot sortir altra cosa (a mi que tant odio els puzles) que quelcom molt semblant a aquest entreteniment-tostón en el que, a més d’una paciència infinita, cal anar unint un grapat de petits bocinets de cartró per acabar aconseguint una foto panoràmica de, per exemple, el llac de sant maurici.

i començo a treure peces ... el politburó organitzatiu dedicant-nos un reüll còmplice de l’estil la-feina-ben-feta-trenca-la-frontera-de-la-freda-virtualitat-companys. la melé de rugby organitzada al voltant de les croquetes de bolets. la recerca del grial del got de vi perdut en companyia de l’amic. el trident més encantador suportant la meva taladrada sobre l’heterogeneïtat musical del cedé que tothom s’endurà com a record. l’speakers corner improvisat al carrer culminant en l’anècdota d’una trobada ben fruitera amb una actriu americana. la simpatia encomanadissa (hauria de dispensar-se, sense recepta, a totes les farmàcies de catalunya) del fotògraf oficial i d’un torrent de dona amb més llum que fecsa-endesa.

i més peces a la caixa d’aquest II sopar blocaire. la recomanació del miolastán, via telefònica, com a última opció per assistir a la trobada. una col•leccionista i un colat de darrera hora pagant el peatge d’escoltar la meva admiració per la senyora de reus i l’home del turó parc. l’elegància personificada renyant-me (per dir-ho d’alguna manera) per ficar-me tant amb la meva dona als posts. el cinèfil desconfiat de l’existència d’una cockteleria al carrer còrsega o la gratitud envers el lladre d’aniversaris pel regal d’una primera lectura amb el meu nen.

doncs dissabte em dona que un grapat de blocaires (32 si no m’equivoco) amb el seu grapat de bocinets de cartró, van acabar aconseguint completar un puzle espectacular i gens tostón. molt millor, sens dubte, que qualsevol foto panoràmica del llac de sant maurici.

recurs

en un d’aquells exercicis d’inspiració creativa que tot sovint ens regalen els mitjans de comunicació; avui, i com a farcit de la informació del 30 aniversari del 23-f, coneixerem (yuppppi!) on eren i què feien alguna de les firmes i/o tertulians de premsa escrita, ràdios i teles mentre el bigotut tejero escridassava allò de “todo el mundo al suelo”. no sé, la veritat, cóm hem pogut viure amb aquest ignorant neguit fins ara.

a mi això de conèixer a quina noble (o innoble) activitat es dedicaven curri valenzuela, salvador sostres o ana rosa quintana en el moment exacte en el que el congrés dels diputats es posava cos a terra em sembla un recurs informatiu que fa clapar a les ovelles. semblant, més o menys, a quan li pregunten al famós de torn (alejandro sanz mateix) quines tres coses s’enduria a una illa deserta (segur que el coi de guitarra és una d’elles) o quan posen el imagine de john lennon com fons musical del resum de l’any (lennon no va escriure altra cançó?).

a mi això d’acabar explicant que el 23-f estava a escola en un entrenament de bàsquet i que a una illa deserta segur que no m’emportaria una guitarra perquè no tinc ni la més remota idea del què s’ha de fer per tocar-la em sembla un recurs patiller per fer l’apunt d’aquesta setmana.

he aconseguit fer clapar a les ovelles i que vosaltres viviu sense l’ignorant neguit de saber què nassos feia jo mentre uns guàrdies civils foradaven el sostre del congrés a trets. imagine de john lennon, això sí, no us la poso. m’avorreix més que les efemèrides del 23-f

oju

pepe gáfez, paròdic alter ego del cantant canari josé vélez, va conquerir els somriures de mitja catalunya amb les seves aparicions estel•lars als programes força barça de ràdio i tele. vestint una llampant americana de color groc i unes ulleres desproporcionadament grans, simbolitzava l’imminent entrada de la mala astruga al partit del barça. des del mateix moment en que el sr. gáfez pronunciava el funest “¡qué mala suerte!”, podies esperar-te des del tradicional penal injust en contra, l’expulsió d’stoichkov per una involuntària trepitjadeta a l’àrbitre o que julio salinas demostrés el seu talent innat per enviar al corner una pilota que ja entrava a gol. si acabàvem perdent i maleint els nostres, al menys rèiem una estoneta amb aquest gat negre dels personatges humorístics de ficció.


dissabte passat a xixó, poc abans del partit contra l’sporting, vaig participar en una orgia gastronòmica de les que deixen una pesada empremta. l’exagerada ingesta d’oricios de mar, xoriçets a la sidra, pintxo de truita, safata d’ibèrics, taula de formatges, taula cantàbrica, taula espicha i assortiment de postres asturs en matrimoni amb sidra, birra, gerres de negre, corias guilfa, cafè i patxaran va generar-me un estat tal de globus/sopor que acabar empatant amb els homes de preciado, després de setze partits consecutius guanyant, em va semblar el fet més lògic i normal del món.

ahir nit mentre guanyàvem zero a u a londres, i la tocàvem i tocàvem en un meravellós rondo, i se’m queia la bava admirant a la mare de tots els equips que és aquest barça, em va entrar gana. mira, coses que passen quan un no ha tingut temps de dinar i no està massa nerviós pel futbol. sóc de sopar poc i lleuger però, sigui perquè d’astúries he tornat fet un veritable zampabollos o sigui perquè a la nevera hi quedava (estranyament) una generosa ració de carn estofada amb patates, em vaig servir un plat king size.

oju que no havia pres ni dues cullerades i l’equip comença a perdre els papers. oju que no tinc temps d’agafar pa per sucar a gust i valdés, com un porter aleví, es traga el xut de van persie. oju que tinc un dauot de vedella a punt de viatjar a la boca i ens en tornen a fotre un altre. oju que en agafar la darrera patata, del plat m’apareix l’espectral figura de pepe gáfez qual aladí de la làmpada meravellosa tot dient “¡qué mala suerte!”.

oju que, a partir d’ara, no vegi tots els partits del barça en dejú. al menys seguiré rient com les dues darreres temporades i no tindré una panxa com la d’aladí.



PS: demà s’acaba el termini per apuntar-vos al II sopar blogger del proper dissabte 26 de febrer a barcelona (barri de gràcia). un restaurant tancat a pany i forrellat per a nosaltres, un piscolabis/pica-pica que fa molt bona fila i gairebé una trentena de blocaires confirmats. per conèixer qualsevol detall del festorro, o acabar venint, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es (prometo no menjar res si el barça té partit, no patiu!)

parlant en plata

tot era pur teatre. i del bo, com diria mourinho.

talment com un josep maria pou d’escassos dotze anyets, es tractava de representar durant cinc dies el paper d’un penitent que es flagel•lava complint tota mena de tortures esperant demanar i rebre, al sisè dia, el anhelat premi.

l’estratègia passava, parlant en plata, per estar de dilluns a divendres no acumulant damunt la cadira de l’habitació una veritable torre de pisa construïda a còpia de roba bruta i dipositar-la, per tant, al cubell de la roba per rentar que hi havia a la galeria o, si et feia molta mandra, amagar-la rebregada en algun racó ocult de l’armari.

l’estratègia passava, parlant en plata, per acabar tot el que et posaven al plat sense rondinar, oferir-te voluntari per acompanyar a ta mare a la fruiteria o a la bodega (tot i que la fruita et semblava un fàstic de postra en comparació a iogurts, flams o qualsevol altra postra i el vi encara no te’l deixaven tastar) i ajudar a plegar llençols, d’un costat a l’altre de la sala, sense tibar més del compte per putejar al partenaire plegallençols.

al sisè dia (comunament conegut com dissabte) demanaves el videojoc pel que estaves passant aquella setmana de suplici, te’l compraven (com dir que no a aquella benedicció de nen) i, l’endemà mateix, posaves els primers fonaments a noves torres italianes de roba, defugies fruiteries i bodegues com aznar s’allunya de les americanes de pana i tibaves fort del teu costat de llençol, un i altre cop, per estalviar que et demanessin mai més cap mena d’ajut.

tot està sent pur teatre aquests dies.

l’estratègia passa per llevar-me a les set del matí i apamar el dinar a la dona i el nen. deixa’ls-hi un suc de taronja preparat per quan es llevin. treure a passejar a la gosa cada nit (tot i que el pacte caní no estipulava això) mentre ells es relaxen mirant l’episodi dels simpson a l’escalforeta de la calefacció. tenir el pis com els dolls d’or, no rondinar ni blasfemar per res, passar el blanquejador de juntes a les rajoles del bany i cuina, treure la pols de la part alta dels armaris, netejar el filtre de la campana extractora i, si cal, regar unes plantes que no tenim amb una regadora que mai no hem comprat.

al sisè dia (comunament conegut com dissabte) rebré el premi del meu videojoc del 2011. fotré merescudament el camp amb uns amics a xixó. sense cap mena de remordiment menjaré favada i cabrales fins a rebentar, em sortirà la sidra per les orelles, veuré com el barça passeja la seva màgia damunt la gespa de el molinón i aniré a dormir a les dues mil de la matinada.

diumenge a la nit, quan rebentat de l’excés asturià, comprovi com el nen i la dona esperen que continuï brodant el paper de penitent dels darrers dies; m’adonaré que, parlant en plata, hi ha obres de teatre tan dolentes que més valdria no haver-les començat a interpretar mai. ni pel premi d’una escapada a xixó.



PS: continuen els preparatius del II SOPAR BLOGGER del proper DISSABTE 26 DE FEBRER a barcelona. s’escollirà un restaurant que ofereixi la triple b (bo, bonic i barat), en un barri canfanguero ben comunicat i d’aparcament relativament senzill. gairebé vint blocaires han confirmat ja la seva assistència. podeu apuntar-vos fins el divendres 19 de febrer i, per conèixer qualsevol detall del festorro, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es