empajarat

el tresor més preuat de les meves vacances d’estiu, el luxe que em fa gaudir els primers minuts del dia com un maharajà ociós i despreocupat, una mena de flavio briattore del maresme sense, això sí, iot amarrat a porto cervo ni excés de greixos a l’abdomen, és gaudir d’una deliciosa estoneta matinal d’estar voluntàriament empajarat.

(incís semàntic)
(estar) empajarat: estat mental de trànsit, gairebé místic, que et precipita a tota mena d’elucubracions de caràcter més aviat inútil, en algunes ocasions, o directament estúpides en la majoria d’elles.

durant onze mesos l’any és del tot impossible empajarar-se com déu nostre senyor mana. és llevar-se del llit i el rellotge t’aboca a una voràgine de litúrgies que comprenen des de la higiene personal bàsica per no tenir un aspecte similar a torrente, passant per intentar trencar les cadenes invisibles que lliguen nen i llit o trobar uns mitjons aparionats per anar a la feina. amb quotidianitats d’aquesta transcendència és normal que el pensament no estigui per foteses mentals.

l’arribada de les vacances relativitza les obligacions de manera directament proporcional a la que el pensament es desboca. i un servidor, amb les neurones en llibertat no vigilada, discorre amb un criteri racional més semblant al del murdoch del equipo a que no pas al de l’eduard punset.

així, aquestes empajarades matinals poden precipitar-me, per exemple, a rumiar perquè alguns èxits musicals de l’estiu tenen com protagonistes animals (el venao, el tiburón, el toro, el goril•la) no massa de companyia ningunejant a d’altres d’allò més presents a la vida de les persones com gossos, gats i canaris flauta.

o a fer un pols a la memòria, dedicant un quart d’hora ben bo, relacionant concursos de greus efectes secundaris que m’he empassat a la tele amb fanàtica militància: amor a primera vista, contacto ... con tacto, ding-dong, el juego de tu vida, entre platos anda el juego, furor (sí, a mi m’agradava furor, ho reconec), gol y al mundial 82 o el todo queda en casa del desaparegut pedro osinaga.

badar rumiant monumentals vacuïtats és l’activitat favorita dels minuts inicials de tots i cadascun dels meus dies de vacances. estar empajarat em permet pensar, al cap i a la fi, que com continuï deglutint gelats al mateix ritme que fins ara el primer punt en comú que tindrem flavio briatore i un servidor serà, evidentment, l’excés de greixos a l’abdomen.

el iot a porto cervo serà el segon –penso, més empajarat que mai-.

draconià

CONTRACTE TEMPORAL D’ATOMITZACIÓ FAMILIAR

barcelona, a 19 de juliol de 2010

d’una part l’òscar, força major d’edat ja, blocòpata i singermornings vocacional i amb DNI 35(i sis números més); d’ara en endavant esmentat com a part ANDAQUENOETSPRINGAT.

i de l’altra l’E i en J, dona amb més bolsos que la preysler i fill que mai abandona el comandament de la tele d’en ANDAQUENOETSPRINGAT, d’ara en endavant citats com a part EMPIROVAMPIRO.

ambdues parts, actuant en el seu propi nom i interès

EXPOSEN

1.- que entre el 19 i el 30 de juliol de 2010, EMPIROVAMPIRO fruirà d’un període vacacional al maresme català sense la gratíssima companyia d’ANDAQUENOETSPRINGAT que continuarà a barcelona desenvolupant les seves habituals tasques laborals.

2.- per aquesta raó convenen subscriure aquest contracte sotmetent-se a les següents clàusules

CLÀUSULES

primera.- ANDAQUENOETSPRINGAT es compromet, durant aquest període, a no posar a dieta les gates adduint que s’han passat amb els dolços.

segona.- ANDAQUENOETSPRINGAT obviarà tradicions obsoletes, practicades durant l’estança adolescent a casa sons pares, no acumulant columnes dòriques (i jòniques) de plats i gots per netejar a la pica.

tercera.- ANDAQUENOETSPRINGAT, fóra d’hores laborals, farà els recadets i gestions (anar a buscar els llibres d’escola, comprar una canya de pescar -ara li ha pegat per pescar- i bambes per en J, etc) de sobte imprescindibles però que, abans, ningú no realitzava.

quarta.- ANDAQUENOETSPRINGAT no utilitzarà la llar familiar per improvisar sopars d’entrada d’estiu amb amigatxos en els que es sopa poc i es beu una mica massa ni, òbviament, per cap altra tipus d’esdeveniment nocturn de qualsevol caire i natura.

cinquena.- els ipods familiars (dos) quedaran sota guarda i custòdia d’EMPIROVAMPIRO ja que les hores a la platja solen ser, alguns cops, una mica ensopides. si ANDAQUENOETSPRINGAT vol escoltar música quan arribi a casa; que es posi la ràdio o canti ell.

sisena.- ANDAQUENOETSPRINGAT tindrà dret, això sí, a dormir ben espatarrat (travessat fins i tot, si vol) al llit conjugal.

setena.- ANDAQUENOETSPRINGAT consolarà, mitjançant diverses trucades telefòniques diàries, a EMPIROVAMPIRO per la tristor, per la buidor existencial d’uns dies de platja, aire condicionat, lectura, descans i gelats magnum que ell encara no pot patir. ANDAQUENOETSPRINGAT seguirà afirmant (contra vent i marea) al final de cada contracte, apunt i conversa; que estar de rodríguez a barcelona és la cosa més divertida del món. la hòstia.

per alguna cosa serà

desconec si cal fer-ne responsable a l’enganxifosa calitja barcelonina, a un rebuig sobtat al breekie’s excel que li comprem al condis o a l’estisorada estatutària però, de fa uns dies, tenim la gata amb la panxa ben regirada. per alguna cosa serà.

de petit, quan tenia mal de panxa per una no confessada deglució de dalky’s de xocolata i nata, ma mare m’entaforava una infusió de farigola que et feien venir ganes de no tornar a tastar mai els dalky’s.

ara, com amb tantes d’altres coses que el pas de fulls de calendari fan variar, la infusió de farigola s’ha anat substituint per medicaments de nom pintoresc; igual que ben poca gent sorgeix els mitjons foradats posant-hi aquells estranys ous dins (és més senzill, fet i fet, comprar-ne de nous i deixar-se de mandangues) ni, tampoc, s’estila allò de donar-te aigua del carme (més heavy que un xupito d’orujo blanc) quan et trobaven un pèl pansit.

pensant com recollir el contingut estomacal (ecssss) gatú que em trobo de regal al vestíbul de casa, recordo un altre costum en desús: la protecció del terra recent fregat amb fulls de la vanguardia per no trepitjar el gres humit.

allò era més entretingut que anar al parc d’atraccions de montjuic. una estora, un caminet fet amb fulls del diari, per anar practicant saltironets com un gripau per tot el pis. si la distància prudencial entre un i altre era massa curta, movies el full uns centímetres amb una dissimulada patacada per fer-ho més interessant.

si el que volies era forjar-te un futur com a saltador olímpic de llargada, practicaves saltant de dos en dos, o de tres en tres, fins el moment que algú de casa et demanava (amb molt bones maneres) que paressis de fer el cabra.

com no tinc paper de cuina ni serradures per recollir el regalet amb un mínim de garanties higièniques, agafo una vanguardia antiga. l’atzar l’obre per un full en el que apareixen les fotografies (estil dni) d’un personatges en rigorós blanc i negre.

i contra pronòstic, el que hauria de ser una feina fastigosa, gens edificant, agafa un punt del tot divertit quan veig que el contingut estomacal de la gata acabarà tenint, com embolcall perfecte per les escombraries, la foto de deu persones que han begut més (molt més) aigua del carme del que convé: els membres del tribunal constitucional. per alguna cosa serà.

el que fa l'avorriment

el que fa l’avorriment quan t’has quedat el cap de setmana més penjat que un espetec de vic. comptes 1, 2, 3, 4, 5 i, ara sí, el farsa d’en màrius serra mentre la dona s’està regalant una hidratació i massatge corporal al balneari de les vilas del turbón. té collons la cosa. segueixes el solitari recompte 7, 8, 9 i el segon exemplar en català que m’apareix és el com una novel·la d’en daniel pennac i penso que el nen, a casa d’un amic d’escola, deu estar comptant també (per desenes) partides a la play. té collons la cosa.

doncs sí, més penjat que un espetec de vic, assassino els minuts fent un acurat recompte idiomàtic dels llibres que okupen les lleixes de la saleta de casa i el resultat de l’escrutini no em plau gens. molt autoproclamar-me hereu del timbaler del bruc i del capità enciam, molt defensar núria feliu i guillermina motta com a grans dives universals de la música, molt desitjar que klose tingui un partit inspirat davant la parella de la carbonero però, quan toca comprar un llibre, semblo un tertulià de intereconomia.

sempre hi ha excuses, això sí. que la fidelitat lectora pels castellans vila-matas i bolaño rebenta qualsevol estadística, que algunes edicions catalanes tarden més en sortir al carrer i solen ser un pèl més cares i que, els dos darrers anys, la voluntat familiar passa per llegir en la nostra llengua quan podem escollir. però, tot i així, el 76,3% contra un trist 23,7% quadribarrat explica que la nostra voluntat ofereix uns resultats més aviat patètics.

em ve al cap, mentre la dona deu estar ara immersa en plena lodoteràpia i el nen jugant al pro evolution soccer, un estudi comentat per un professor de la uni sobre hàbits televisius. els enquestats, molt majoritàriament, responien que el model de tele que desitjaven era de caire cultural (amb reportatges d’animalons, història, viatges, etc) però que, quan tocava fer d’espectadors, miraven allò anomenat tele escombraria. la raó (i no és conya) és que tothom pensava que ja estava prou conreat intel·lectualment i que, per tant, podien permetre’s el luxe de mirar programes sense una exigència mental massa elevada.

potser passa una cosa semblant amb els llibres en català. com ja el parlem i escrivim exemplarment i com ja som uns més que dignes hereus del timbaler del bruc i del capità enciam; no ens volem prendre la molèstia de buscar si hi ha edició catalana del llibre que ens agrada.

faig zapping a la tele, cansat de recomptes llibreters apocalíptics. el trenta-tres fa un documental d’un país africà i altra cadena un programa de xafarderies rajant de pepe navarro i yvonne reyes. acabo mirant el del cor.

té collons però és el que fa l’avorriment quan et quedes el cap de setmana més penjat que un espetec de vic.

cançó dedicada

la ràdio pretèrita, aquella que la meva àvia escoltava posant el transistor inter-grundig a tota llet sota el coixí per (contradictòriament) agafar la son alhora que desvetllava la resta d’habitants de la casa, oferia programes de consultori sentimental en els que els oients demanaven cóm reconduïr les maltretes relacions amb la parella i també, amb un caire més festiu, d’altres de cançons dedicades a la carta en els que felicitar l’aniversari de la dona fent sonar pel dial el, per exemple, “te estoy amando locamenti” de las grecas.

segurament la forta ferum a naftalina que s’ha instal·lat a l’aire des de dilluns a darrera hora de la tarda m’ha fet recordar aquest tipus de programa de ràdio.

com amb algunes relacions no hi ha consultori sentimental que ho solucioni, millor quedar-nos amb la música. avui a petició d’un bon grapat d’oients, i dedicat al tribunal “manostijeras” constitucional, una cançoneta que, per exemple, podria ser aquesta mateixa ...

sant miquel del fai

de la mateixa manera que els interioristes automobilístics van extingir (sense previ avís) els imants que recordaven al conductor allò de papá, no corras o les redecoracions de la lluneta del darrere amb enganxines de sant miquel del fai i de teruel también existe; han desaparegut els memes de la catosfera. una pèrdua trista i sobtada.

el abduït meme venia a ser, a ull cuber, la proposta d’un blocaire a d’altres perquè responguessin preguntes vario pintes de caire personal com si es tractés d’una entrevista intimista amb jesús quintero, fessin una innovadora llista dels objectes que s’emportarien a un illot desert (el perejil, sense anar més lluny) o relacionessin (i publiquessin en un apunt, clar) un ventall de coses que els emocionaven més que rebre la devolució d’hisenda dies abans de marxar de vacances.

sigui per la recomanació viral de passar el meme a d’altres blocaires, per aquest tarannà reservat, presumptament tan català, que fa que no ens agradi esbombar les nostres intimitats als quatre vents o perquè no desitgem que ningú no ens condicioni el què volem publicar; els memes, a dia d’avui, tenen menys futur a la catosfera que rick astley com a cantant d’èxit.

potser per enyor vull fer un darrer tribut als memes, gairebé un sepeli, publicant-ne un que sota el breu enunciat de CINC FOTESES QUE, COM ELS MEMES I LES ENGANXINES DE SANT MIQUEL DEL FAI ALS COTXES, ET FOT QUE HAGIN DESAPARESCUT SOBTADAMENT SENSE UNA EXPLICACIÓ CONVINÇENT serveixi de sentit homenatge a aquesta alternativa d’apunt blocaire en vies d’extinció.

-els colajets (llimona, cola i xocolata) de la carta dels gelats estivals.
-el chapis (presentador d’un programa de t5 anomenat qué me dices!) de la graella televisiva.
-una complerta postra anomenada pijama (flam, nata, préssec en almívar, dues o tres boles de gelat, galeta en forma de triangle, etc.) de les cartes dels restaurants.
-escoltar clientes i clients pronunciant “a maria” o “déu vos guard” quan entraven a una botiga.
-comprovar com els lectors ja no es llepen un dit per passar les pàgines d’un llibre o diari.

o potser la única explicació convincent, per d’aquest fingid tribut als memes, sigui que no se’m acudia altra fotesa que legitimés penjar el clip de rick astley al final del apunt. que és, fet i fet, al únic que vull enterrar de la meva memòria.

dret democràtic

la polèmica està servida. i amb patates. mentre les eleccions blaugranes continuen nedant, contra el que es pronosticava, per un ensopit mar en calma sense massa polèmiques, retrets ni fotos banyades en cava a la discoteca luz de gas; a casa meva, les normalment cristallines aigües de la presentació de candidatures a cançó de l’estiu baixen aquest any molt però que molt enterbolides.

el casolà procés electoral es va engegar enguany amb la mateixa harmonia i consens familiar d’altres certàmens. la meva dona va fer les seves tres propostes, i jo les tres que em pertoquen, presentant un sextet de pilotassos estivals amb els que musicalitzar el trànsit normalment dens de la c-32.

deixant a banda el menorquinament cerveser applejack de the triangles, cinc cançonetes dance que exemplifiquen perfectament que no trepitgem una discoteca des de l’època en que triomfava l’i don’t feel like dancing dels scissor sisters.

- stereo love edward maya
- if we ever meet again timbaland&katy perry
- break yor heart taio cruz
- sick of love robert ramirez
- sexy bitch david guetta

el nen, que encara tardarà en trepitjar locals nocturns uns quants anyets, saltant a la brauera la normativa que obliga a tres propostes, diu que aquesta temporada ja té clara la seva candidata per la gran final. que passa de boles de discoteques amb llumetes, dj’s residents o no residents, de la llista d’mtv, dels 40 o de la de flaix i que defensarà fins ben entrat setembre a miley cyrus (hannah montana) i el soporífer can’t be tamed com a cançó de l’estiu 2010.

les alarmes antiincendis familiars s’han disparat. el nen no només boicoteja l’esperit de l’elecció escollint una sola candidata, si no que, a més a més, presenta una cantant/actriu infantil del canal disney que no aguantem ni sa mare ni jo.

li he intentat explicar que per rebel ja està james dean. que optar per miley cyrus és igual d’extravagant que si jo escollís el liralie de xuxa o el cuidado con paloma d’emilio aragón i que, en definitiva, ha de respectar les litúrgies familiars per tronades que resultin.

el nen, després de preguntar-me qui eren james dean, xuxa i emilio aragón, m’ha portat fins a l’ordinador per ensenyar-me un recull de fotos de l’actuació de miley cyrus al passat rock in rio.

després de veure fotos com aquesta ...


començo a pensar que miley cyrus, a més de cantant de l’estiu 2010, seria a partir de novembre (que és quan fa els divuit anys) una presidenta perfecta pel barça.