I festival octovisió

infantilment influenciats per mazinger z i afrodita a repartint mastegots a tort i a dret; l’omnipresent generació dels 80 hem tingut el dubtós privilegi de lluir mitjons a rombes i jerseis privata a ratlles dues talles més grans, ser els primers en tastar la regalèssia vermella i els kojacs amb xiclet incorporat i, també, pioners trencant-nos algun braç damunt d’uns precaris monopatins anomenats sanchezsky.

el virus vuitanter no acaba de tenir antídot, segurament ajudat per pelis com “al otro lado de la cama”, representacions d’èxit (“mamma mia” o “hoy no me puedo levantar”) i anuncis com aquest



i pel mitificant revival que les ràdios, però també bars, discoteques i altres garitos del bon (i mal) viure, fan permanentment de la seva música.

jo tampoc estic lliure de culpa i, tot sovint, col•laboro en fer més gran l’ombra musical d’aquesta dècada mostrant entusiasme quan el nen s’interessa per alguns èxits en mig sèpia (tarzan boy, fame, etc) que els spots repesquen com a banda sonora amb la intenció que beguis refrescs o et facis client de gas natural.

tinc ganes de tancar d’una vegada portes amb algunes de les músiques dels 80 i contradictori, però sobretot masoquista de mena com soc, no se m’acut altra teràpia per fer-ho que proposant a la comunitat blocaire un festivalet casolà sense chikilicuatres ni uribarris.

enguany el I festival octovisió recull 16 cançonetes ibèriques d’aquesta època per atorgar 3, 2 i 1 punt a les tres que més us agradin i un flamant -1 per la que no voleu tornar a escoltar mai a la vida en anuncis, politons del mòbil ni el singstars de la play.

Alaska - Como pudiste hacerme esto a mi
Duncan Dhu - Cien gaviotas
Gabinete Galighari – Al calor del amor en un bar
Hombres G – Venezia
Iván - Fotonovela
La Unión - Lobo hombre en Paris
Los Ronaldos – Adios Papá
Los Secretos - Déjame
Loquillo - Cadillac solitario
Mecano – Me colé em tu fiesta
Miguel Bosé - Nena
Nacha Pop – Chica de ayer
Radio Futura – Escuela de calor
Tequila – Salta
The Refrescos – Aquí no hay playa
Tino Casal - Embrujada

el previsible premi, a sortejar entre tots els participants, seria l’emblemàtic jersei privata a ratlles. dic seria perquè ma mare, que els vuitanta l’importen un cogombre, la primera cosa que va tirar a la brossa quan vaig marxar de casa va ser el jersei. “no era gens guai” –va dir excusant-se-.

la venjança de donya menda

(s’obre el teló. el focus il.lumina un home amb cara resignada assegut davant una taula sols vestida per un ordinador portàtil amb wi-fi. comença a escoltar-se “l’stuck in the middle with” you dels stealers wheel i des de la dreta de l’escenari entra una dona, ballant pausadament la cançó, amb un canuto de boli bic i municions de granets d’arrós a la mà dreta i, a l’esquerra, una goma de pollastre preparada a modus de tiraxines. l’escena recrea suaument una del “reservoir dogs” de tarantino. s’esvaeix la música)

DONA: ja saps ... ¡escriu!
(amb el canuto amenaçant llençar un projectil)

HOME:
(no diu res -imaginant el grà d’arrós deixant-li l’ull a la virulé- i escriu un text que li és familiar però amb algunes MAJÚSCULES modificacions)...



la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita del meu HOME empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprèsA i admiraDA.

explica, per exemple, que DEMANAR-LI QUE DESI ELS LLENÇOLS A L’ALT DELS ARMARIS EXIGEIX MÉS TEMPS D’ESPERA QUE LES OBRES DE LA SAGRADA FAMILIA. esmenta, com qui no vol la cosa, que PERTANY A UNA ESTRANYA SECTA QUE SOTA L’EXCUSSA D’UNA INCAPACITAT CONGÈNITA PER COLOCAR BOMBETES O QUADRES A LA PARET AMAGA UNA MANDRA MALALTISSA.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que LES CANÇONS DEL IPOD FAMILIAR quedaràN democràticament repartiDES en percentatges de 90 (ELL, CLAR) i 10 (jo). I QUE, A MÉS A MÉS, HAUREM DE SUPORTAR AMB ESTOICISME QUE ENTONI (ÉS UN DIR) MENTRE ES DUTXA, AUDICIDIS MUSICALS DE L’ESTIL “NUNCA DEBÍ ENAMORARME” DE CAMELA, LA INFUMABLE “LAMENTO BOLIVIANO” D’UN TAL DANI MATA O “ES UNA LATA EL TRABAJAR” DE LUIS AGUILÉ.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que EL MEU HOME mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a REPlicar AL SEU bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb TAPS A LES OIDES DESPRÉS DE LA SEVA MUSICAL DUTXA, bona nit i t’estimo.



(l’home acaba l’escrit -tot pensant que quí li manava posar al ipod aquestes horterades- i pregunta ...)

HOME: ¿alguna cosa més, carinyu?

DONA: res més. penja-ho al bloc signat per mi i acompanya-ho d’alguna cançoneta final.

(la dona s’atura i fa un gest exagerat d’estar pensant agafant-se la barbeta amb la mà)

DONA: sí, una cosa més ... ¿m’acompanyes a l’abacus ara, oi?

(es tanca el teló mentre sona una cançoneta de marc parrot)

la lletra petita

la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita de la meva dona empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprès i admirat.

explica, per exemple, que comprar una llibreta a l’abacus amb ella exigeix un mínim de tresquarts d’hora per prendre la transcendental decisió. esmenta, com qui no vol la cosa, que al cinema s’hi ha d’arribar inexorablement amb cinc minuts de retard ja que és militant destacada d’una extravagant secta que no pot veure mai una peli des del començament.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que el llit i armaris titularitat de la parella quedaran democràticament repartits en percentatges de 90 (ella, clar) i 10 (jo). el tetris del mòbil ha estat un excel·lent simulador per encabir la meva roba miraculosament al foradet que m’ha cedit però per dormir amb mig cos suspès fóra del llit no hi sé trobar altra alternativa que aprendre a levitar.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que la meva dona mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a explicar en un bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb mig cos al llit i l’altre mig levitant, bona nit i t’estimo.

la veu en off de font vella

font vella, “l’aigua lleugera”, passava un spot d’un senyor pèl grassonet i una senyora perfectbody jugant al tennis. la tennista sílfide guanyava el partit i, com l’esgotament i grams de més de l’home no el permetien saltar la xarxa per felicitar la seva rival, era ella qui saltava qual gacel.la i saludava al derrotat mentre una veu en off deia, tot burleta, “no pesan los años; pesan lo quilos”. ser veu en off i una mica cabroneta alhora no és incompatible.

de fa més d’una dècada passo la nit de cap d’any a una casa rural envoltat d’amics. des de que hi ha menuts, és la millor fórmula d'estar plegats menjant pels descosits i empinant el colze sense patir pels nens. passant-ho bé ells i nosaltres, tot i que ells òbviament no beuen altra cosa que fanta taronja.

en aquesta nit tan assenyalada he vist, entre d’altres coses, a J posar en perill testicle i mig intentant ballar break-dance, a D confondre el formatget marró del trivial amb una “pedra que es fuma”, a N emocionat pel regal d’un relat del que era protagonista i A no deixant que sonés (durant més de tres-quarts d’hora) altra cançó que no fós el “baby one more time” de britney spears.

tot i que, així explicat, pot semblar una intrascendent convenció anual de colegues pimplaires; és quelcom més. és, pel meu gust, una de les confirmacions d’amistat més emocionants d’aquestes festes que carrega amb una motxilla de vint-i-tres anys d’estar plegats rient i patint, ballant i amagats sota una manta esperant millors moments per treure el cap, celebrant naixaments i plorant pèrdues. vivint el millor que sabem.

quan, amb les dotze campanades ja tocades, ens aixequem de la taula, brindem amb cava i començem una processó d’abraçades i petons que acaben en el desig d’un feliç any nou, se’m fa molt difícil guanyar la batalla a uns ulls que insinuen llàgrimes.

si just en aquell moment, la veu en off una mica cabroneta de font vella, aparegués dient que “no pesan los años; pesan los sentimientos”, la batalla amb les llàgrimes la tindria del tot perduda. per pallissa.

això sí, de moment, la xarxa la salto sense cap mena problema.

bona entrada d'any per tothom!!!

ni 2.0 ni gaites

diuen que l’any ha estat ben pansit. en blanc i negre com el no-do.

que a l’oasi català, tot i mirar de ser una miqueta més català, s’hi ha descobert a afanetes i lladregots disfressats de senyors i que mentre les economies familiars patien dieta rigorosa, les de les entitats financeres seguien de bufet lliure.

malgrat això, he vist moltes fotografies de colors ben vius.

la meva dona devorant el sol (també quan no feia sol) tot llegint les aventures de lisbeth salander. el peque relatant-me a diari golassos marcats al pati tan inversemblants com els d’oliver i benji. ma mare posant cara de nena trapella quan repeteix bocí de pastís satcher. mon germà hipnotitzat per la tele de plasma recent adquirida. o jo, agenollat al terra, cridant al cel pel miracle de lo puto gusiluz.

diuen que les festes de nadal són excessos, consumisme i hipocresia.

que mengem i bevem, per uns dies, com als bufets lliures que són els resultats dels bancs. que comprem el que no ens cal i malcriem els nens. que compartim taula amb família que és família però no amics i desitgem bones festes fins i tot als gats del carrer.

malgrat això a mi m’agrada el nadal.

els ullets de la meva dona quan embolica regals. la vocació (espero que frustrada) de grafitero del nen tot tirant neu falsa damunt de l’arbre. i, per segon any, desitjar bones festes a amics que si són amics per molt virtuals que siguin i per molta pantalla d’ordinador que ens connecti.

chin-chin.
bon nadal i molt bones festes a tota aquesta família que ens trobem pels blocs. espero que algun dia aquest brindis 2.0 no tingui numerets i que el ball que aquí us enllaço sigui, també, real.


www.flandecoco.net/festes/oscar.html

que no falti de res

les festes de nadal, tan odiades per uns com venerades per altres, acumulen al calendari més concentració de tradicions i litúrgies que tota la resta de l’any junta. no només les oficials, també d’altres gairebé inconscients que repetim any sí any també de manera quasi involuntària.

aprofitar per anar al bany quan al rei li entren ganes de xerrar amb tu, seguir desant els regals al mateix amagatall que el nen va descobrir ara farà tres tiós, repetir la compra d’una caixa de llagostins congelats tirats de preu però amb gust a palets de cranc i escarxofar-te al sofà, amb un puntet de mal de cap, tot mirant uns paios que l’u de gener no tenen més cosa a fer que saltironejar per garsmisch-partenkirchen són alguns exemples.

el tret de sortida a aquest ampli ventall de tradicions no és, segons el meu escàs criteri, rajar de les llums en forma de galets que s’ha empescat l’ajuntament de torn ni prometre, pels nens de sant ildefons, que l’any vinent no tornaràs a gastar-te una fortuna en loteria. el tret de sortida és la descomunal melopea ciutadana generada pels sopars nadalencs d’empresa.

aquests àpats d’agermanament laboral, habitualment concentrats als dos divendres previs a les festes, no tenen res a envejar (etílicament parlant) al sant fermí navarrès, algunes festes majors un pèl passades de voltes o els botellons de pozuelo de alarcón.

jo n’he vist de tots colors. el jefe que, eufòric per la compulsiva ingesta inicial d’unes copetes de ribera del duero, cada cop que s’acostava el cambrer li cridava “que no les falte nunca de nada a mis chicos” (ho va fer com trenta-tres cops, sense comptar les vegades que va insistir amb la frase al bingo al qual ens va obligar a anar). les següents setmanes quan algú et demanava un post-it o un bolígraf, en donar-li repeties, òbviament, un burleta “que no te falte nunca de nada”.

també molt ressenyable la doble fita conquerida per una companya. no només va aconseguir dormir la mona recolzant el cap al bafle de la discoteca sinó que, també, en tornar a casa va completar tota la línia de metro posseïda per baco i morfeu passant-se, només, vuit parades de la que li corresponia baixar.

o jo mateix, que confonc aquests sopars amb karaokes multitudinaris esperonant als comensals a cantar “del barco de chanquete no nos moverán” o “las muñecas de famosa se dirigen al portal”, entre d’altres.

aquest divendres tinc el sopar d’empresa que dona el tret de sortida al meu nadal. no ens faltarà a ningú de res. la gent que vulgui dormir abraçada al bafle, ho farà. els que desitgin rendibilitzar el bitllet de metro recorrent la línia verda íntegra, que ho facin. i jo, com estaré seguint a les muñecas de famosa en un llarg viatge fins al portal, em tornaré a perdre el interesantíssim discurs del rei.

això sí; pels saltirons de garmisch-partenkirchen m’agradaria estar ja a casa.

de pastanagues i pals

“tota pastanaga té el seu pal.
i encara més pel nadal”.

aquest rodolí de rima consonant, deutor vitalici de la poesia infantil de gloria fuertes, simbolitza perfectament que a les festes de nadal, malgrat la creença generalitzada, no tot són flors i violes pels menuts de la casa.

quan s’acosten aquestes dates, els pares despleguem estratègicament davant dels nens una artilleria sols a l’abast d’una superpotència bèlica de primer ordre. des de canviar de canal en quant sospitem que els anuncis de la tele poden oferir nous avenços dins el món de vídeoconsoles i joguines fins a exagerar, sense cap mena d’escrúpol, l’extraordinària influència de la crisi en l’economia familiar.

malgrat practicar aquest joc brut des de fa dies amb el nen, he de confessar aquí, d’amagatotis i ara que ni m’escolta ni llegeix, que penso que tota pastanaga (regal) és poca quan s’ha de passar prèviament pel pal majúscul, la humiliació, que solen ser els festivals nadalencs que organitzen les escoles.

jo, de petit, redactava la carta als reis i les peticions pel tió en funció del grau de vexació al que havia estat sotmès uns dies abans en el festivalet de marres.

si tocava disfressar-se d’arbre, sense una miserable frase de text ni altra cosa a fer que estar quiet com un estaquirot, demanava un grapat de regals a més de la vídeoconsola atari.

si tocava cantar “el desembre congelat”, quals cantors de viena, vestits amb camisa blanca i aquells pantalons grisos que picaven tant; demanava un grapat de regals a més de la videoconsola atari negada l’any anterior.

si tocava vestir-me de ballarina de can-can amb una faldilla vermella de ma germana, un lliguer comprat a la merceria i perruca; demanava un grapat desmesurat de regals i hi explicava a casa que, si pretenien veure’m d’aquella ridícula fila, no havia altra opció que comprar-me la videoconsola atari. aquell nadal, per fi, la vaig tenir.

al meu nen, aquest any, li tocarà sortir enmig dels focus en pijama a fer una estona el paperot mentre nosaltres necessitem d’un pitet per la bava. un bon pal, ho reconec, però no prou per rebre la pastanaga de la súper videoconsola que li falta a la col.lecció.

l’any que el putegin de veritat, disfressant-lo de ballarina cancanera, ben a gust que li compraré.