ball anual

com em repeteixo més que massiel amb el la, crec recordar que en algun dels setanta-quatre posts publicats he explicat que, sota el meu dubtós criteri de noctàmbul de clausura, la mare de totes les celebracions és la singular conga humana amb la que solen acabar molts casaments.

pot semblar un ball pelet caspós però a mi, aquell trenet espontani que uneix homes descamisats (de montecristo apagat a la boca) amb dones fent funambulismes amb els talons i lluint cuixa en aixecar la cama, nens que han anat arreplegant culs dels gots de cava i avis temporalment rejovenits per l’efecte dels tres bayley’s, sempre m’ha semblat el súmmum de l’alegria celebradora.

sempre fins que fa unes setmanes vaig rebre aquest vídeo al meu mail.



el passat dissabte the lost art va complir el primer any de blog-tabarra i, com fins i tot a mi em sorprèn tanta perseverança escrivent, no se m’acut altra cosa que posar-me a ballar amb tots vosaltres. perquè sí. perquè és saludable fer el pocasolta de tant en tant i perquè tots els que un dia varem decidir publicar per aquí, fa un any o en fa cinc, ho valem. molt.

baixen les llums. un focus il·lumina l’entrada emboirada (a l’estil del lluvia de estrellas del bertín osborne) i s’escolten les primeres notes (pirubí-pirubí) del forever de chris brown. la boira d’atrezzo escampa.

aquí vindrien una munió de paràgrafs descrivint diverses ballerugues individuals i colectives. una entrada amb la perezosa i l’holograma de l’ase de la duatló muntats per dos simpàtics nois. les grans dames anginesques maniobrant traçudament uns coloristes vanos gegants (estil locomía) fets amb llapisos de ikea. els (i les) blocaires cinèfils travoltejant damunt d’un seat panda tunejat com el de grease. carmens mirande’s del segle XXI amb barrets farcits de fruites exòtiques, etc.
que cadascú esculli la seva pocasoltada dansaire que no desitjo que ningú es quedi sense moure llur anatomia.

agraeixo moltíssim les visites i comentaris que m’heu dedicat tot sovint, les bones estones que passo llegint-vos i coneixent-vos una miqueta i que la providència catosfèrica hagi fet coincidir el meu primer aniversari amb l’entrega dels premis cats.

agraeixo ser votat com blog revelació (ma mare i la meva dona sempre em diuen que jo, prometent, soc la pera llimonera) i, sobretot, agraeixo l’espectacular currada que els organitzadors s’han pegat amb un sol objectiu: donar bull i alegria al món dels blocs en català.

si prometent soc la pera llimonera, ballant espereu-vos lo pitjor!

gràcies a tots per l’anyet. de veritat.

alternatives turístiques

des del meu santuari laboral (anomenar catedral als 30m² escassos de la meva oficina seria pecar de massa metafòric) veig tot sovint a riades de turistes fent via cap al parc güell. una somrient rua, amb integrants de tots colors, ètnies i vestimenta, ignorant que la feixuga pujada fins l’entrada del parc els hi oferirà de tot excepte ganes de seguir somrient. passat el viacrucis, un camí d’espines i d’escales mecàniques eternament espatllades, el feliç premi de conèixer aquesta obra de l’arquitecte més estimat per tramvies i japonesos.

per estranys tirabuixons del pensament (els dijous, el meu pensament tirabuixoneja que és un contento), veure’ls m’ha recordat la de cops que els humans patim veritables calvaris per aconseguir un premi final que intuïm, sols intuïm, ens farà feliços.

l’aparició, quan ets encara un projecte d’home, d’uns ridículs borrissols anomenats pèls al bigoti, lluny d’esdevenir un esclat de joia pre-adulta, és un mal tràngol que s’hauria d’estalviar als infants. no t’afaites perquè si ho fas te’n creixeran més i, no fent-ho, et sents patètic amb aquella ombra que tu magnifiques davant del mirall equiparant-te amb groucho marx o emiliano zapata.

el dia que, fart, acabes finalment amb aquells quatre pèls als que fins i tot havies batejat, et sents alliberat. millor ser un nen que un híbrid d’home –et dius- sense saber encara que cada quinze dies, a no ser que passis la maquineta, tornaràs a veure’t com una infantil parte contratante de la primera parte o un mini-comandant de revoltes camperoles.

desitjar una propera estrena sexual també tenia la seva penitència en forma de visita a la farmàcia. no he fet mai una enquesta fidedigna entre tot el meu cercle d’amics, però he escoltat des de testimonis que asseguren haver donat tres cops la volta a tota una illa de l’eixample mentre assajaven la complexa frase “em donaria, si us plau, una capsa de preservatius” fins als que, ja davant la farmacèutica, deien el mot “preservatius” tan ràpid i baixet que els obligava, fins a tres cops, a tornar-lo a repetir.

un cop els tenies, l’optimisme inicial que t’havia dut a la farmàcia es diluïa en dies i dies d’espera (tensa) fins que o bé els preservatius caducaven o et plantejaves fer una representació de putxinel·lis posant-te’n un a un dit de la ma dreta (el llop) i l’altre a un dit de l’esquerra (la caputxeta).

hi han petites fites que, un cop conquerides, et poden decebre obligant-te a afaitar massa sovint o corporitzar en làtex a la pobra caputxeta i el ferotge llop.

hi ha dures pujades als accessos d’alguns parcs que em poden servir d’excusa per no haver-lo visitat mai. ja va sent hora que agafi l’autobús que, fet i fet, em deixaria a la mateixa entrada i sàpiga d’antoni gaudí alguna cosa més que va engegar la sagrada família i morí atropellat per un tramvia a barcelona.

si el que veig m’avorreix, sempre puc acabar oferint un altre punt de vista als turistes presents: una funció amb putxinel·lis de làtex en la que els protas siguin l’arquitecte català i, òbviament, un tramvia.

un cosí a lugo

hi ha gent que té un cosí a lugo i d’altres, passerells com jo, que tenim la dona llicenciada en psicologia. coses que passen quan un s’enamora.

ara se li ha baixat una mica la febre, però va haver-hi una època en la que entre els meus dèbits conjugals d’obligat compliment estava el fer de pacient (de paciència) cobai en tots i cadascun dels tests que arreplegava a facultat i feina. una tortura a la que, a més, em tenia que sotmetre amb bona cara ja que de cosins a galícia jo no en tinc.

soc un fanàtic dels tests que publiquen, habitualment per omplir una pàgina que s’ha quedat sense anunciant a darrera hora, les revistes xorres i alguns dominicals dels diaris. els de ji-ji ja-ja que avaluen si ets (o no) un amant més destre que george clooney, el perfecte partenaire (o no) de la teva parella un dissabte de rebaixes o si el teu grau de friquisme esdevé més alt (o no) que el del pianista del parada i yola berrocal junts. són cent per cent fiables i més divertits que resoldre un sudoku.

amb els mitjans de comunicació amoïnats intentant treure l’entrellat de si jan “al-loro” laporta és un independentista d’aparador o un com cal i si és adient que jan “en-un-momento-dado” cruyff sigui el nou seleccionador català de futbol; crec que, ara que la plana publicitària de l’orfeó català demanant un copet de mà pecuniari a la població s’ha ajornat sine die, s’escau la publicació d’un test de catalanitat a dominicals i revistes. per omplir el forat de l’orfeó.

desconec si el test descobriria si en laporta té tant d’independentista com jo de físic quàntic o si cruyff va preguntar, abans de a quina selecció havia d’entrenar, quina morterada cobraria per pencar un cop l’any.

però a la meva dona, segur, veure com posava creuetes més content que un gínjol a l’opció b de la pregunta 1 (els diumenges despertes tota la família cantant el bon dia dels pets) o la c de la pregunta 6 (els carajillos te’ls fas d’aromes de montserrat), li confirmaria que prefereixo, de totes totes, fer una collonada de test d’aquests que els seus de nom anglès que avaluen vés a saber el què.

també que té un marit sense cap cosí a lugo però més poca-solta que yola berrocal i el pianista del parada junts. coses que passen quan una s’enamora.

diverses lectures

per raons particulars que no cal esmentar aquí (anar a pagar la hipoteca al cul de la ciutat), un cop al mes he de creuar el passadís que uneix línia groga i verda a l’estació del passeig de gràcia de barcelona. una inmensa recta, més llarga que el desert dels monegros, que reuneix un grapat d’usuaris amb la màscara posada del conill d’alícia al país de les meravelles mentre repeteixen “faig tard-faig tard-faig tard”.

cada cop que hi passo, amb la tranquilitat d’esperit que atorga el fet de complir dins del termini amb l’entitat finançera copropietària del nostre pis, m’aturo com un badoc a contemplar una mostra artística d’autor anònim que s’hi pot trobar al començament de la recta: les línies pintades d’una sortida dels 100m d’atletisme.

bestial. brillant. o bestial i brillant alhora. unes sencilles línies que descriuen en perfecta metàfora la velocitat amb la que ens toca viure, si un s’ho vol prendre trascendentalment, o una simpàtica invitació a agafar posició al calaix de sortida, posant els genolls al terra, tot esperant que algú doni la senyal per apretar a córrer. lo de cada dia però imitant exageradament a bolt o, si ets una mica més granadet, a carl lewis.

imagino a l’artista, quan va vendre l’idea a transports metropolitans de barcelona, explicant les diverses lectures de la singular obra i justificant-la, amb tot el convenciment del món, dient que la ciutat més olímpica de totes les ciutats seria l’indret més idoni per la seva creació artística.

a mi m’agrada. tant que estic per proposar a l’entitat finançera copropietaria del meu pis que convidin a l’artista en qüestió perquè pinti una ratlles similars al passadís d’entrada al banc. com encara em queden vint-i-cincs anys de pagaments, més que la sortida d’una cursa de 100m millor que hi traçi un circuit de marató.

i millor que jo, quan hi entri, no ho faci amb la màscara del conill d’alícia al país de les meravelles posada. el que podria semblar el tret d’inici de la cursa per pagar cada primer de mes el coi d’hipoteca seria, segurament, l’alarma del banc sonant.

diverses lectures que té la singular obra.

targes excusatòries

el tret de sortida del nou curs escolar m’obre les portes al conreu d’un seguit de tasques paternes mala cosa de divertides. des del folrat impecable (per entrar a viure) dels llibres de text contradint la cèlebre l’arruga és bella d’adolfo domínguez fins a la presentació en societat de l’any docent en la que sempre s’escolta la veu d’un pare reclamant, erra que erra com martínez soria, més hores lectives de llengua espanyola. tot plegat un no parar de ji-jis ja-jas.

però, sens dubte, el que més em crida a l’optimisme de cara el curs entrant és tornar a posar en solfa el microgènere literari en el que més còmode em sento: les targes excusatòries.

malgrat ser un gènere francament mal considerat, compartint sac amb les novel.les de corín tellado i les cartes del lector del superpop, la devoció per aquest petit format em ve de menut quan demanava, amb tota la patxorra del món, targes legitimant una absència de tres dies per un refredat i d’altres explicant sopars de duro sobre deures que havia oblidat fer o llàmines de dibuix (era un patata) entregades fora de termini.

comptava amb la plena complicitat de ma germana (deu anys més gran que jo) que oferint-me el seu talent narratiu, va conquerir el zenit estilístic ideant-ne una que m’excusava d’anar a classe de piscina sine die. un txollo targetil que em mantenia calentó a la grada mentre la resta es remullava practicant els cent metres esquena en ple gener.

el nen, a contracor meu, no és ni gota de corcó demanant-me’n. la típica solicitant dieta al menú del migdia quan m’ha acompanyat en l’orgia de xocolata de la nit anterior o alguna excusant la seva asistència a primera hora per uns afers familiars que, obviament, emmascaren que els llençols se’ns han quedat enganxats. misèria i companyia.

els posts del bloc o algun que altre text per la feina no són l’hàbitat natural per practicar l’art perdut de les targes escolars excusatòries. per tant, digui el que digui el nen, aquest curs penso agafar el brau per les banyes i atabalar la professora dia sí, dia també. la primera va per demà:

prego disculpi que la responsabilitat del nen faci que entregui els deures a diari, les llàmines de dibuix dins del termini i que, per acabar-ho d’adobar, opti per remullar-se a la piscina els mesos d’hivern. a partir d’avui mateix, em comprometo fermament a amagar-li el quadern d’activitats poc abans de sortir, sabotejar-li les llàmines de dibuix que, al damunt, no ha calcat i trencar-li la goma del banyador tots el dies de piscina. si es vol banyar quan fa fred, que ho faci nu.

òscar

pantalla a negre

a la pleistocènica tele d’abans, aquella que només tenia la 1 i l’uhf i finalitzava el dia oferint una flipant i psicodèlica carta d’ajust, cada cop que es tallava l’emissió escoltaves la veu de una senyora o senyoreta (crec que es deia marisa medina) explicant que per causes alienes a la seva voluntat (la de la medina –jo entenia-) s’havia interromput la programació i que, per amenitzar l’aturada, t’oferien uns minuts musicals acompanyant a una pantalla íntegrament negra.

l’ohhhh de decepció que acompanyava aquest tall sobtat mudava en un posterior ecssss de fàstic. primer, perquè t’acabaven d’esquinçar el fil narratiu de l’aventura dels paiassos de la tele en el moment just (ohhhhh) en el que anaven a fer-li la guitza al senyor chinarro i, en segon terme, perquè enlloc de posar-te el dale ramón que eres todo un campeón, mi barba tiene tres pelos o el en el auto de papá, et feien escoltar (ecsssssss) fantàstiques composicions de brahms, mahler i schubert. si allò era amenitzar –pensava- que seria intentar putejar-te.

brahms, mahler i schubert no tenen cap culpa ja que la única i directa responsable que la música clàssica no em faci ni fred ni calor és la dj marisa medina i les seves clàssic-sessions.

a l’actual catosfera, aquesta que té centenars de blocs, cada cop que la feina no em permet publicar posts amb la freqüència i energia que voldria, hi hauria de sortir la mari pau huguet explicant que per causes alienes a la meva voluntat no puc penjar tantes bajanades com desitjaria. i, això sí, al final del post hi posaria uns minuts musicals amb els paiassos de le tele cantant el auto de papá.

quan acabi el clip, i la pantalla es quedi íntegrament en negre, podeu posar-hi brahms, mahler i, fins i tot, schubert.

els aixafaguitarres

aixafaguitarres: persones i coses que consagren bona part de la seva existència a aigualir prèviament la festa del veí pronosticant, agosaradament, que la festa no serà altra cosa que un sepeli.

des de la gènesi dels temps sempre hi ha algú que fa de l’aixafar guitarres el seu modus vivendi i operandi. com massa partícip de la gènesi dels temps no en vaig ser, m’he de limitar a esmentar als professionals d’aquesta mena d’esclafat que he anat coneixent els darrers anys.

un dels exemples humans més empipadorament carregadors és l’avuinotriomfem. l’individu (no se’l pot anomenar d’altra manera) que, quan ja erets ben guarnit i perfumat per arrasar a la disco entre la parròquia femenina, et destrempava asseverant que aquella nit la deglució de rosques brillaria per la seva absència. normalment encertava, tot s’ha de dir, però això no el legitimava per treure’t la il•lusió.

en un terreny gastronòmic més literal hi està l’hemfetcurt. és el que, quan ja has sortit i abonat un compra estratosfèrica del caprabo per la calçotada o costellada de torn, afirma que dues ampolles de vi negre per barba no seran suficients o un ramat de xais (amb pastor i gos d’atura inclosos) faran passar gana a un grup de deu persones. els hemfetcurt, per tal de donar validesa a la seva teoria, segueixen menjant xai i bevent vi mentre la resta fa estona que està amb el moscatell i el whisky.

i, finalment, en una recopilació tan pintoresca com aquesta no pot mancar-hi l’estaràplé. un dels aixafaguitarres per excel•lència que té la mà trencada vaticinant que el restaurant al qual vols anar no hi haurà taula (ni que la tinguis reservada), tampoc entrades pel cinema o teatre i que, fins i tot, tenint vol per viatjar a les canàries et quedaràs al prat per culpa de l’overbooking.

el paradigma aixafaguitarrista amb el que no trago, el que miro de combatre amb més força i vehemència, curiosament no és de natura humana. l’anomenaria tejodescomodijoherodes i sol apareixer, sí o sí, a finals d’agost primers de setembre, en forma de núvols i pluja quan encara ets de vacances a la platja.

contra el tejodescomodijoherodes crido a la família a les barricades. faig pamflets, en la clandestinitat, propagant que sense la dictadura dels núvols es viu molt millor. encapçalo manis per la sorra cridant, junt amb uns quants guiris que massa cosa no entenen, “pluja pel camp, sol pel litoral” i organitzo roms cremats a la platja en els que interpretem, una mica pets i sota l’empara d’una guitarra no aixafada, grans temes com “no nos moverán”, “resistiré” (duo dinámico) i el “i
will survive” de gloria gaynor.

a mi ni el cel ni els núvols m’aixafaran avui la guitarra. la festa de la platja no serà cap sepeli i menys encara quan, tot i el plugim que va caient, hi estic amb tot el pack-beach complert. quan acabi de mullar-me sobre mullat al mar, confirmi que jugar a pales sota la pluja té un interès afegit i m’assegui damunt d’una tovallola que ha perdut la seva funció d’assecat, llavors miraré desafiant al núvol més gran i gris que hi ha tot dient ”te jodes, chaval, como dijo herodes”.

després ja aniré a la farmàcia buscant alguna cosa pel refredat. amb paraigües, és clar.