the lost art of keeping a secret

res ambiciós ni de l'altre dijous

2011-12-28T07:07:00.003+01:00

com aquell senyor (o senyora) que porta setmanes i setmanes d’anys i anys jugant al mateix número de la loteria amb una perseverança guardiolanna d’allò més tendra; un grapat de benintencionats blocaires aprofitem el darrer apunt del calendari per a desitjar a tots els que ens visiten i visitem, persones a les que a còpia de llegir i comentar acabem apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, un feliç any nou, sense massa mal de caps i amb algun que altre desig aconseguit. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, si fa no fa com la monarquia espanyola.

no em tinc per un excel•lent radar detector dels sentiments humans però enguany, tant a la vida desvirtualitzada com a la catosfera, només faig que topar-me amb tones de pors i neguits davant el que està per venir. deu ser que això d’estar dins d’un túnel sense cap rètol que indiqui quan falta per la sortida intimida una mala cosa o que el cansament acumulat aniquila les forces per carregar altres 365 dies pansits a la motxilla però, en general, s’ensuma una por terrorífica al 2012.

i segurament no és injustificada. qui més qui menys pateix intranquil•litats laborals i aturades (en carn pròpia o en la carn de algú ben proper), practica exercicis de funambulisme damunt la corda de l’economia casolana o contempla l’horitzó vital com un abisme vertiginós enlloc d’una plàcida línia recta adornada per un solet. si l’any vinent no és l’apocalipsi poc li falta.

i jo no sé si el 2012 serà una merda com aquest que ara fot el camp. si la culpa de la por és dels sanguinaris taurons de les finances, dels governants incompetents o de la gent mal acostumada a lligar els gossos amb fuets de vic (del bo i car). jo no entenc de mercats borsaris ni bancs, si el sentit comú és o no suficient per tirar endavant un país ni si tothom hem actuat irresponsablement com a presumptes rics. no ho sé.

només sé que quan una cosa no funciona una, dues, tres i fins a quatre vegades, potser és hora de provar quelcom diferent a la cinquena. no faré igual que l’home que dilapida setmana rere setmana una veritable fortuna en el mateix número de loteria que mai tocarà i, per tant, enguany us desitjaré un any nou infeliç, carregat de problemes i amb un zero patater de somnis aconseguits.

si m’acaba sortint el tret per la culata a ningú li sorprendrà. i si acaba sortint bé aquesta estúpida tàctica, per fi tots aquells que em visiten i visito, les persones que a còpia de llegir i comentar he acabat apreciant/estimant/admirant/digues-li ics, tindran un any com pertoca: feliç, sense gelocatils i tranquil. res ambiciós ni de l’altre dijous que per aquí som gent senzilla i campetxana, res a veure amb d’altres senzills i campetxanus amb masses ambicions.

digueu-me fandelsclàssics

2011-12-07T08:28:00.003+01:00

el seny, que és un dels fets diferencials que el tòpic tatua al nostre codi genètic, i una escala de prioritats vitals, que en època de vaques raquítiques com la que patim alça la subsistència fins el cim del pòdium; recomanen agafar paper quadriculat, bolígraf (digueu-me fandelsclàssics, però jo em faig un embolic amb les taules de excel) i anar planificant cóm gestionarem, primer, el despiporreflamenco del nadal i, després, cóm practicarem l’efecte goma amb la nòmina per anar trampejant el desert del 2012.

he agafat paper quadriculat tot mirant d’escriure recte, bolígraf (bé, era un retu vermell stabilo bionic mangat del despatx però tampoc cal posar-se tiquis-miquis) i vaja! ... m’ha acabat sortint un top-5 dels equips que més odio del món de qualsevol disciplina esportiva. podia aparèixer-hi l’steaua de bucarest que va ser el responsable de les primeres llàgrimes per un partit de futbol, o la jugoplastica de kucoc que any sí any també deixava el pobre epi (i a mi) sense regnat europeu o el liceo la corunya d’ok patins perquè em dona la gana i són uns antipàtics.

però no, el rànquing dels meus odis esportius m’ha sortit igual de previsible que el diagnòstic final d’un capítol de house (o lupus o sarcoïdosi) i el primer equip de futbol del real madrid ha guanyat de carrer, sense gairebé despentinar-se els cabells engominats, molt per davant de les altres quatre aversions que, vés per on, també vesteixen del blanc que més ràbia fa de tots els blancs que es fan i es desfan. el top-5 no admetia seleccions nacionals, matís important de conèixer ja que hagués fet perdre una posició el bàsquet blanc, els veterans i el real madrid-castella.

sé que odiar, ni que sigui esportivament, està molt mal vist. no és saludable, no tendeix ponts de concòrdia entre els diferents ismes (frases com aquesta sempre han d’aparèixer) i, aprofitant la proximitat del nadal, va contra un dels manaments que déu nostre senyor ens va llegar. sé que mon cunyat i ma neboda simpatitzen amb el madrid i mala gent, el que es diu mala gent, no ho són i que guardiola, entre gall i gall, insistiria en allò de institució emblemàtica, referent del futbol mundial i màxim respecte. i un ou.

sé que amb la de mal de caps que tothom patim, improvisar ara un top-5 dels equips que més odio en aquest món de qualsevol disciplina esportiva mentre espero que arribi el dissabte ni és assenyat ni hauria d’estar entre les prioritats vitals d’aquesta setmana. però després de gastar ahir una pasta (gansa) en les primeres compres de nadal, tinc ganes d’anar traient una mica de ràbia. i per això, no conec millor teràpia que rajar del real madrid. digueu-me fandelsclàssics.

aquesta boqueta

2011-11-28T12:18:00.002+01:00

ma mare era carnissera, tenia una carnisseria. no és un ofici massa prestigiat ara per ara. hi ha ajudat força aquesta dèria de periodistes i locutors per abusar de les metàfores explicant algunes atrocitats humanes amb aquell estil instal•lat al groguenc (“... tras la explosión, el lugar se convirtió en una auténtica carnicería ...”, “ ... el carnicero de milwaukee se cobró una nueva víctima ...”) o des d’un repetitiu allioliero (“... pepe, el rudo central blanco, volvió a ejercer, por enésima vez, sus dotes de carnicero sobre el césped ...”). a ma mare li agrada molt l’allioli, això és cert, però mai a la vida ha fet esclatar explosius, anat a milwaukee ni repartit llenya dins o fora d’un camp de futbol. us ho juro.

al•lucino petits cogombres quan llegeixo o escolto les metàfores càrniques perquè jo, d’aquella carnisseria del poble sec a la que anava tot sovint a fer un cop de mà, només en vaig treure coses bones. algunes de divertidament xorres com que es podia saludar dient a maria o déu vos guard enlloc de utilitzant el bon dia de tota la vida, que hi havia senyores que demanaven la carn picada (en un primer moment vaig pensar que amb l’objectiu de tocar-me els nassos) en onzes, lliures i mitges lliures passant olímpicament de grams i quilos que eren, al menys per mi, de més bon entendre o que existien peces amb noms tan catxondos com filet de pobre, crostó, ós del vano, gerret o costelletes del coll.

a banda d’anar construint un diccionari (carnisseria–òscar, òscar-carnisseria) de paraules i expressions, allà vaig aprendre a mirar de ser simpàtic i educat amb les persones que hi compraven (val també el genèric parroquianes), escoltar el parer de la gent ni que fora l’oposat al meu, pujar la comanda (i la del forn, i la del verdulaire i la de sa tia maria) a un cinquè sense ascensor a les àvies que poc es podien moure o apreciar que menjar, vestir-se, visitar països i anar a una escola amb piscina coberta i un grapat de pistes esportives era possible, també, per l’existència d’aquella botiga.

gràcies a que ma mare era carnissera, jo tinc un paperot (val també el concret títol) que diu que estic capacitat per escollir paraules que expliquin que el de periodista no és un ofici massa prestigiat ara per ara. instal•lar-me en un estil groc xinès escrivint que “... el comerç diari de les misèries humanes posa el plat a la taula d’alguns periodistes ...” o en el repetitiu allioliero que afirma allò del “ ... hi ha periodistes que no són altra cosa que fel•ladors del poder ... “.

si ma mare llegís aquesta darrera frase em diria, segur, “nen, per acabar escrivint grolleries, més valia que haguessis estudiat per carnisser”. no cal que us ho juri.

per molt que hi insisteixi

2011-11-10T18:49:00.002+01:00

hi ha dies que un no encerta a donar-ne una a dretes ni a esquerres, i el central argentí del barça estava patint un d’aquests dies d’evident terra engoleix-me. jo, per allò tan diplomàtic de no esbroncar els de l’equip propi i per allò tan educatiu de servir d’exemple el nen que vols que sigui educat, m’abstenia d’esmentar en veu alta la mare biològica del central cada cop que arribava cinc minuts tard al tall. silenciava els seràgilipolles i els militodelscollons que en justícia li correspondrien quan encadenava passades abominables, quan corria com si trepitgés ous d’estruç i, fins i tot, quan va cometre un penal absurd i innecessari.

però quan, per acabar-ho d’adobar, va gosar reclamar l’indiscutible pena màxima fent aquell gest típicament italià d’unir les puntes dels dits de la mà, tota la contenció se me’n va anar a norris i vaig cridar-li però què fas, burro? si tu no ets italià: tu no ets dels meus! el nen (un aixafaguitarres de manual), sense ni tan sols mirar-me, va dir: a veure papa tu, per molt que hi insisteixis, tampoc ho ets d’italià.

i és cert. no he nascut a siena, no puc acreditar cap avantpassat a l’arbre genealògic originari de l’alger ni he demanat ser fill adoptiu de san gimignano però, tot i així, de fa anys insisteixo en l’automentida de que jo, enlloc d’una clínica de l’eixample barceloní, sóc nascut a itàlia. mira, m’ha pegat per aquí quan a d’altres els hi pega per fer balls de saló, aeromodelisme o construir la torre eiffel amb escuradents.

val que tenim el país a tocar de la fallida i que no som ningú escollint governants llefiscosos, però en tota la resta ho brodem. transformem una pífia arquitectònica en un atractiu turístic mundial (torre de pisa), exportem el nostre segell al racó més recondit del món gràcies a la pasta, la pizza i la moda, les samarretes de ratlles que resulten ridícules pel javi de verano azul estilitzen fins i tot el gondoler amb més sobrepès i si hem de trencar el nas de luis enrique per passar a les semis del mundial del 94 ho fem sense que l’àrbitre s’adoni.

som xerraires i simpàticament entabanadors, tenim la millor postra (el tiramisú) que es pot tastar i servim un cafè igual de bo que d’imperceptible per l’ull humà sense l’ajut d’un microscopi. hem farcit les esglésies de frescs i retaules que la gent fa cua per veure, arrasat composant òperes, tenim un himne que posa la pell de gallina i un idioma que aconsegueix dotar de música a paraules (telefonino, pallacanestro, pomeriggio) de significat poc rítmic.

sóc italià perquè m’agrada itàlia i no puc ser el que m’agradaria. sóc italià per no decebre el nen responent-li, mentre faig el gest d’unir les puntes dels dits de la mà, que tampoc em deixen ser català. per molt que hi insisteixi.

gràcies

2011-10-10T12:24:00.002+02:00

els números carreguen dins la seva motxilla kechua, a més de la tradicional carmanyola amb truita de patates, un filetets de pit de pollastre arrebossat i l’imprescindible cantimplora per si els seus numèrics ossos van a petar enmig d’un desert sense un trist oasi a ma, el feixuc pes de l’acusació generalitzada de fredor. sigui per la ben guanyada fama de rigorosos que els hi concedim o el matrimoni fins que la mort els separi que mantenen amb algunes ciències, sembla que ni un iceberg de l’antàrtic és més gèlid que els glaciars números.

no dubto que siguin d’una exactitud pèl superba ni que el seu idil•li amb determinades ciències faci més ràbia que el de shakira i piqué però emmascarats per la xifra concreta i inequívoca que ens ofereixen hi ha, la majoria de les vegades, un bon grapat d’atributs que poden ser titllats de qualsevol cosa excepte de freds.

156 (posts), 7342 (comentaris) i 3 (anys de vida, tot just avui, d’aquest poti-poti de bloc de nom anglès copiat d’una cançó dels queen of stone age) aparenten ser només això; impersonals xifres que ara mateix, només clicar el “publicar”, començaran a transformar-se en d’altres lleugerament diferents.

les aparences numèriques enganyen a base de bé ja que els 3 anys de trajectòria de the lost art of keeping a secret tenen el mateix de fred i impersonal que jo de físic nuclear. els tres anys de contacte amb tots vosaltres m’han fet carregar la meva motxilla kechua de quilos i quilos d’un optimisme que ja us dic jo que, quan el toques, ofereix una escalforeta molt més confortable que el de la funda nòrdica les nits del mes de gener.

moltes gràcies a tots, de veritat, per la vostra càlida companyia.

la perfecció va per barris

2011-10-03T07:35:00.003+02:00

has dormit a regna solta les vuit hores de qualitat que el dr. estivill recomana cada cop que algun mitjà li concedeix l’oportunitat de l’autobombo. has trobat a la primera les xancletes que t’estalvien dir el nom del porc quan els peus trepitgen el terra. has tret el nas per la finestra i, contra el que ahir nit pronosticava l’home del temps, el dia t’ha saludat amb un sol d’un optimisme encomanadís. i fins i tot, arrodonint perfectament el cercle dels primers minuts del matí, la parella t’ha dedicat un bon dia, cuerpasso en passar pels peus del llit que (intuïtiu/tiva de mena com ets) et fa pensar que les lleganyes li emboiren els globus oculars.

però malgrat que l’idíl•lica confabulació matinal de factors enumerats haurien de precipitar-te a una de les jornades més exultants de la teva vida, quan un es lleva amb l’ànim girat no hi ha confabulació que valgui. estàs creuat i punt. i ho estàs tant que, en una versió catalanitzada del michael douglas de un dia de furia, esmicolaries contra la paret l’espantall de gerro regalat per la sogra i, posat a descarregar adrenalina, aprofitaries per introduir al microones els llibres de paulo coelho que no saps per quins set sous són en un dels estants del menjador.

per matins apocalíptics com aquests, l’únic truc que tinc a la txistera per redreçar la situació és escoltar txorrimúsica mentre em remullo a la dutxa. aigua freda per congelar la sensació de mala folla (piiiiip!) i al amanecer de fresones rebeldes, la revolución sexual de la casa azul o el good enough de cindy lauper petant el bafle del ipod. la meva infalible, però, és vespa special dels lunapop. ritmillo popero puerilment adolescent, la simpàtica dicció d’uns xicotots italians cantant en espanyol i una lletra que aposta (per dir algo) per conquerir l’everest de la vitalitat damunt d’una simple moto.

te nassos que a mi, que mai he conduit una vespa ni sembla que tingui la més remota intenció de fer-ho a curt termini, em posi de bon humor un homenatge musicat a aquest clàssic transalpí de les dues rodes. te nassos que la dona i el nen, enutjats perquè l’escàndol de la meva cançoneta els hi ha fet començar amb mal peu el dia, no s’adonin que gràcies als lunapop l’espantall de gerro que sa mare i àvia, respectivament, ens va regalar segueixi intacte un matí, ara sí, tan perfecte com aquest.

un geni a l'abast

2011-09-20T11:57:00.006+02:00

si per una d’aquelles afortunades casualitats del destí em topés (segurament arraconada en algun dels armaris de ca mare on hi atresora barroques coberteries de plata, jocs de taula brodats amb motius florals a cada mil•límetre de tela i serveis de te que no recordava haver vist mai) amb una làmpada meravellosa de la que, un cop pertinentment acaronada, en sortís un geni concedint-me un desig, no ho dubtaria ni una mil•lèsima de segon; li demanaria viure dins un espot televisiu. allà enmig s’hi està de collons de mico.

els matins de lleig pujat durarien el que jo tardés en ruixar-me una mica d’axe i a sentir-me com brad pitt dins el zara dones. entraria a la caixa amb el dni a la boca i en sortiria amb un préstec d’interès ridícul per comprar una exòtica caseta de bambú a la polinèsia. mai discutiria per foteses amb la dona gràcies a l’efecte anti-disputes dels all bran choco de kellogg’s i la grip per obra i gràcia del frenadol, sense mocs, mal de cap ni la sensació de tinc el cos com si m’haguessin fotut una pallissa, seria una paraula tan absent al meu vocabulari com el nogensmenys i l’àdhuc.

tindria una cuina immaculadament neta i polida més gran que la pista central de roland garros, el somriure de dentadura perfecte permanentment dibuixat a la boca (es pot no somriure amb una cuina així?) i la dormidina no m’estalviaria patir episodis d’insomni ni neguit quan alguna cosa m’amoïnés ja que res m’arrabassaria la son ni em preocuparia.

gaudir de la vida que els creatius publicitaris utilitzen d’atrezzo per vendre’ns desodorants, iogurts i cotxes equipats fins a les celles seria el súmmum, l’hòstia en vinagre, si no fos que aquesta excel•lència existencial d’espot sospito que també m’acabaria avorrint com una ostra.

quan això passés no caldria renegociar amb el geni pidolant-li un nou desig a mida o la suspensió temporal de l’anterior. senzillament aniria a ikea que, fet i fet, és un lloc molt més adequat per redecorar la vida d’un en còmodes terminis que els armaris de ca la mare.

els espots del geni suec així ho asseguren.

soci a la força

2011-09-12T07:40:00.002+02:00

la saviesa popular afirma que una de les situacions que evidencien el definitiu adéu-siau a la joventut i, en conseqüència, el ingrés inexorable al club de l’edat madura; és aquell moment fatídic, d’insultant cop de colze a la imatge que el mirall ens retorna cada matí, en el que un desconegut ens pregunta a peu de carrer si coneixem on s’ubica l’alberg tal o el bar de copes pascual. la puntual demanda d’informació no té cap tipus de connotació negativa, òbviament, però quan la formulen dient-te senyor o, el que és pitjor, tractant-te de vostè et passa pel cap imitar mourinho i fotre el dit a l’ull del (jove) interlocutor. per bocafluix.

negar l’evidència és un acte recurrent en els humans. i com jo d’humà en sóc una estona llarga, porto uns anys que no trepitjo el carrer sense els cascs del ipod encastats a les orelles. em distrec amb la música i, de pas, m’estalvio el mal tràngol de foradar tendres còrnies amb el meu dit índex després d’escoltar vostès i senyors indesitjats. sembla, però, que la saviesa popular és poc de caminar pels passeigs marítims del nostre litoral a l’hora de trobar evidències respecte l’esfereïdor tema. un servidor, malauradament, sí que hi passeja.

i aquest estiu, els (ir)responsables que m’han fet palès el ingrés al club que porto anys defugint tenen nom i cognoms: REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES. uns cabrons amb molta mala bava, el que jo us digui. he vist com aturaven lluint somriures profident a persones de totes les nacionalitats i colors promocionant l’oferta d’un chupito gratis amb l’entrada, com gairebé pidolaven a parelles que semblaven una gamba i un escamarlà que visitessin discos amb nom de perfum (opium), críptiques (qk) o de reserva animal (overland) i també he vist com, per molt a tocar d’ells que passés, per molt de morros que em tinguessin, no m’oferien altra cosa que la indiferència. era el pureta invisible que jeu al sofà de casa a veure el sálvame. uns cabrons amb molt mala bava, no em cansaré d’insistir-hi.

després d’aquest estiu ja no hi ha volta enrere. gràcies a la ignorància amb que m’han obsequiat els REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES he entrat, de ple dret i amb caràcter vitalici, al club de l’edat madura sense passar pel tristament cortès vostè ni escoltar ningú dient-me senyor. només ballaré a festes majors, casaments i al passadís de casa, els chupitos me’ls pagaré jo trinco tranco i em passaré hores i hores escoltant dir “andreíta cómete el pollo” a la belén esteban.

també sortiré a posar-me en forma corrent cada dia per la diagonal. així, l’estiu vinent, tindré més possibilitats de fugir de rossetes després de fotre-li el dit al ull al primer repartidor de flyers discotequils que torni a fingir que sóc l’home invisible. uns cabrons amb una mala bava tremenda. no sé si us ho havia comentat.

sense baixar de l'autobús

2011-07-20T12:22:00.003+02:00

tot i que l’estiu lidera de carrer, sense baixar de l’autobús, el meu top-4 d’estacions de l’any, he de reconèixer que no tot en aquest entranyable període són ji-jis ja-jas, flors, violes i romaní. a les incòmodes calorades amb que ens sol obsequiar, cal afegir-hi d’altres handicaps com la vampírica proliferació de dípters culícids (gràcies viquipèdia) xuclant-nos la sang amb nocturnitat, la dèria per les reposicions que els hi entra a les cadenes de televisió (suposo que, en breu, cauran com cada any verano azul i los vigilantes de la playa) i la mala guixa que genera observar gent damunt d’un iot luxós mentre tu fas el pamplines dins d’una barqueta toy comprada al carrefour. és el que hi ha!

recuperar les pitjors cançons que han amanit els nostres deu darrers estius pot ser, també, una altra raó per mirar-lo de reüll. el pòquer d’anti triomfadores que hem escollit, en catosfèrica votació al festivalet LES JOIES DEL VINT-I- U

1.- el baile del gorila –melody- (37 punts)
2.- la bomba –king africa- (27 punts)
3.- baila el chiqui chiqui –rodolfo chiquilicuatre- (25 punts)
4.- la gasolina –daddy yankee- (22 punts)
5.- ave maría –david bisbal- (21 punts)

és dels que fa desitjar que s’acceleri l’arribada de la tardor, si poca soltes com un servidor han d’exhumar cadàvers musicals com aquests amb l’excusa que l’agost és ja a tocar.

així que per no carregar de més raons a tots aquells que consideren l’estiu un veritable via crucis, i contravenint la tradició que recomana el bis del guanyador de concursos d’aquesta calanya, melody i el seu infame baile del gorila no protagonitzaran la cloenda del festival ni la de l’apunt.

millor, ja que avui segons el facebook és el II dia de la música en català, posar el punt i final amb la frescor divertida i estiuenca dels amics de les arts i la sensacional jean luc. una perfecta banda sonora per fer que ni les picades dels mosquits, les corredisses televisives d’en david hasselshoff per les platges de santa mónica i l’escàs catxè de la meva barqueta toy de plàstic aconsegueixin aigualir un estiu que pel meu gust és, de carrer i sense baixar de l’autobús, la millor estació de l’any.

les joies del vint-i-u

2011-07-13T10:20:00.003+02:00

l’adveniment (haver estudiat religió, enlloc d’ètica o ciutadania, et deixa el pòsit de paraules d’aquesta envergadura) del segle XXI ens ha obsequiat guanys transcendentals i avenços que van molt més enllà del simple afegitó d’un palet vertical acompanyant les dues ics. gràcies als ja quotidians gps podem prescindir dels aparatosos plànols de carretera, tapant quasi totalment la visió del conductor quan gosaves desplegar l’acordió cartogràfic, per viatjar de santa maria de palautordera a san gimignano, per exemple. també les pre estivals operacions biquini s’han reconvertit amb el nou segle en un bufar i fer ampolles per obra i gràcia del sr. dukan i la seva dieta miraculosa de gall d’indi/conill/pollastre a full time. i, potser la millora més rellevant de totes, bertín osborne ha aparcat la dèria de cantar ranxeres i el buenas noches señora per vendre gaspatxo i olis amb el seu nom.

en el terreny musical, però, el flamant segle d’estrena ha estat d’innegable involució. si les constants tocades de pera de l’sgae han anat clavant les banderilles a aquesta primera dècada, la repassada a la llista d’èxits estiuencs d’aquest tèrbol període inicial suposa una estocada letal. val que les cançons de l’estiu no solen ser un prodigi d’imaginació i bon gust, val que només se’ls hi demana que facin d’amable fil musical a nits de despiporre etílic i migdies de paella reescalfada a un xiringuito, val que el llegat dels darrers anys del segle XX (amb joies d’orfebreria com tengo un tractor amarillo, la barbacoa o la macarena) tampoc ha estat per tirar ni un trist coet; però veient la selecció de setze temes que presento en aquest apunt, hi haurà consens catosfèric afirmant que el segle que vivim, amb les cançons de l’estiu, s’ha quedat d’allò més descansat.

per aquesta raó, i perquè al juliol i agost això de deixar-se arrossegar per activitats sense solta ni volta (fer sudokus, pujar a trenets turístics, practicar tir contra globus a les fires, ...) a més de no estar tan mal vist també acaba entretenint que és un contentu, us proposo escollir la cançó més odiada dels darrers deu estius. tres puntets per aquella que faríeu desaparèixer de la faç de la terra musical sense dubtar-ho ni un moment, dos per la que l’acompanyaria en aquest viatge sense retorn i un puntet per la tercera que teniu més travessada. oju que escollir entre aquesta selecció de perles estiuenques cultivades no sembla gens senzill.

“alejandro” de lady gaga
“amo a laura” dels hapiness
“aserejé” de las ketchup
“ave maría” de david bisbal
“baila el chiqui-chiqui” de rodolfo chiquilicuatre
“colgando en tus manos” de carlos baute&marta sánchez
“dragostea din tei” de o’zone
“el baile del gorila” de melody
“gasolina” de daddy yankee
“la bomba” de king africa
“mayonesa” de chocolate latino
“no rompas mi corazón” de coyote dax
“obsesión” dels aventura
“que la detengan” de david civera
“waka waka” de shakira
“yo quiero bailar” de sonia&selena

els petits salvatges

2011-06-21T10:01:00.002+02:00

ens complagui o no, un dels motors que belluga la nostra societat és el blanc o negre de les rivalitats. és més reconfortant ser un fanàtic del barça quan saps que cada victòria culer suposa una descomposició intestinal d’en mourinho, penges l’estelada al balcó amb encara més convicció quan recordes que el veí del davant llueix l’adhesiu d’un toro al cotxe o el nen insisteix cada nit en posar el hormiguero a la tele perquè sap que veure a pablo motos m’acaba fent aixecar del sofà dels nervis i, per tant, ell s’hi pot estirar més còmodament. el te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

si els excessos de la revetlla de cap d’any ja solen provocar cruentes desavinences entre defensors i detractors de tan festiu esdeveniment, la inclusió del ingredient dels sorollosos petards en la de sant joan talibanitza les postures d’uns i altres.

d’existir una escletxa legal que els hi permetés, segur que els gossos serien els primer essers vius que demanarien l’abolició de tan nostrada festivitat. l’estrèpit pirotècnic d’aquests dies fa que el doberman més rabiós es converteixi en un ca manso i acovardit. busquen els espais més aïllats dels habitatges amb la cua entre les cames i, si cal, fan les seves cosetes pulcrament dins de la tassa del vàter per tal de no sortir a l’exterior i topar amb l’enemic més temut: un marrec armat amb una metxa i una bossa del condis emmagatzemant piules, trons i d’altres explosius baby.

passejar pel carrer es converteix, també per molts humans, en una mena de videojoc bèl•lic en el que hi pots participar des de dues vessants. una de paranoica-defensiva, en la que camines solapat a les façanes tot vigilant que des de cap balcó algun petit salvatge et vulgui socarrimar la camisa i una altra, més de cos a cos, en la que increpes amb crits de gamberro, incívic o tu tirem un petard que jo et tiraré una senyora hòstia a tot nen que veus prop d’un contenidor de escombraria o d’una cantonada amb la sospitosa bossa del condis a la mà. hi ha el risc, està clar, que la criatura senzillament estigui tornant del súper amb la comanda però, en totes les guerres, hi ha danys col•laterals que s’han d’assumir.

tothom els critica i diem que no són coses per que els petits hi juguin lliurament. tothom (fins i tot els gossos) surt al carrer mig acollonit per culpa d’aquest desplegament pirotècnic però tothom també, només amb comptadíssimes excepcions, n’acaba comprant no sigui cas que la criatura esdevingui marciana per no poder llençar-ne.

i així, any rere any, fem de barça i madrid alhora i d’independentista que palplanta a les quatre barres el perfil d’un toro d’osborne. critiquem el coi de petards que tiren els altres nens però els hi comprem als nostres. jo mateix, aquest migdia, aniré a comprar-li al meu un kit que fa molta i molta patxoca.

tanta que me’n he reservaré un per mi. un que, estratègicament situat sota el coixí del sofà, esclatarà just en el moment en el que el nen decideixi posar el coi de hormiguero de pablo motos només per poder estirar-s’hi còmodament qual majo vestido. tornar els te jodes como dijo herodes sempre ha estat una òptima benzina per omplir el dipòsit del dia a dia.

pels pèls

2011-06-14T10:03:00.002+02:00

impossible. no hi ha consens sobre el protagonisme que han d’adquirir els alegres pèls a la cara dels homes. diversos factors (la sobirana mandra de l’afaitat matinal, el rebutjant “fuig que piques” amb que algunes parelles frenen qualsevol contacte face to face i les burdes còpies d’actors hollywodencs) fan que cadascú tiri a la seva col•laborant en una mena d’anarquia faciocapil•lar que avarca des del rasurat total i diari fins a la barba d’ermità i, també, una amplíssima classe mitjana d’afaitats que inclouen solucions com la perilla i mitja perilla, les patilles curro jiménez, la seductora barba de tres dies o un trist borrissol de pèls sota el llavi inferior, entre moltes d’altres opcions estètiques.

però de fa anys que, enmig d’aquest desgavell de possibilitats, no s’hi troba el oblidat i solitari bigoti. escassament veiem senyors bigotuts passejant del bracet de la dona per l’eixample barceloní ni embrutant-se’l de nata mentre assaboreixen un suís al carrer petritxol. els pantalons de campana van i venen, la música dels 80 és el guadiana de les emissores de ràdio, el blandi blub reclama amb força el seu espai a les jogueteries del país però amb el retorn del bigoti no hi ha tu tia; ni se’l vol ni se l’espera.

l’única causa que se’m acut per argumentar l’evident apartheid és la connotació política que atorguem a aquesta reunió visible de capil•lars a la zona compresa entre el límit inferior del nas i el llavi superior. en l’imaginari masculí lluir bigoti fa d’ultrafatxa; d’un fatxa que tira d’esquena.

tu ets un dia davant del mirall, fent provatures a la babalà amb la gillete contour per amenitzar el soporífer afaitat, i mires com et queda això d’allargar la patilla. val, ja està vist que ni ets rockabilly ni vius a la serra de ronda. altre dia, per comprovar si dona més caràcter a la teva descaracteritzada cara, tastes això de la perilla. val, vist està que et cal un curs accelerat d’autoestima enlloc d’una flamant perilla. però mai no proves, ni en el més delirant dels intents d’afaitat, com li quedaria el bigoti a la teva cara. et quedarà fatxenda i punt.

és pensar en el bigoti i oblidar-te de la veuassa de constantino romero, l’enginy d’en groucho marx, la simpàtica barra de magnum p.i. i la traça d’en super mario als videojocs. és pensar en el bigoti i associar-lo als antics censors retallapetons, a l’aznar més megalòman i el reguitzell d’abominables dictadors (hitler, franco, pinochet o saddam) que el lluïen sota el nas.

és pensar en el bigoti, davant del mirall tot fent provatures a la babalà durant l’afaitat, i dir-te que abans et poses uns pantalons de campana, escoltes tot el sant dia música dels 80 i atens els clients mentre vas passant-te d’una mà a l’altra el llefiscós blandi blub que tenir a la teva cara, ni que sigui uns segons i en catxondeo, un pèl que te relacioni amb aquesta abominable colla de ... bigotuts.

crack de cracks

2011-06-07T10:10:00.010+02:00

una piscina d’ambientació tropical, envoltada d’amplis para-sols de bruc pels escassament amants de l’astre rei i amb un solvent servei de bar -a càrrec del magnumià club kamehameha-, és l’escenari de l’edició 2011 del crack de cracks. un premi (personal, intransferible i que no s’ha de passar a ningú) en el que per tercer any consecutiu guardono blocs que “m’agraden molt i en els que m’hi sento tan còmode com repantingat al sofà de casa. més que llegir un blog, tinc la impressió d’estar petant-la plàcidament amb la persona que hi és darrera”.

així que preneu del fons de l’armari els banyadors de waterpolista marcabdomen, els biquinis de portada de l’sport ilustrated i les tovalloles furtades a la darrera estança a un hotel de la cadena husa i passeu a gaudir, entre capbussada i pinya colada, dels meu set crack de cracks 2011:

COL•LECCIÓ DE MOMENTS / CARME
http://carmerosanas.blogspot.com/
la por i la necessitat de cuirasses protectores aboca a molta gent a ocultar sentiments a l’exterior. la carme regira aquesta tendència aconseguint que la màscara de cada moment que dibuixa, i cada lletra que l’acompanya, ofereixi un veritable esclat de vida a tots els seus seguidors. la seva col•lecció de moments acolorits són la única màscara que conec que, lluny d’amagar, ensenya.

EL MERCAT DE SANT ANTONI / ARIS
http://elmercatdesantantoni.blogspot.com/
a la meva memòria el mercat de sant antoni és un mosaic de cromos de l’argentina de kempes i llibres esgrogueïts, de fotos sípia de la postguerra i diumenges al matí. l’aris trasllada al bloc el regust d’aquell indret amb un mosaic format per peces d’anecdotari personal, d’història de la ciutat i el món, d’actualitat, personatges, il•lustració o cinema; fent, de cada actualització seva, el meu millor matí de diumenge.

EL MEU RACONET / AINA
http://ainarotgervives.blogspot.com/
la frontera entre realitat i ficció, entre històries viscudes i imaginades, és gairebé invisible als escrits de l’aina i captiva, sense cap tipus d’oposició, el lector tafaner que portem dins. un cop claudiques a la dolça mescla d’espontaneïtat descarada i sensibilitat amb segell propi, que sigui real o fictici t’és del tot indiferent. només vols seguir rendit a una realitat: que llegir-la és un plaer gens fictici.

GINO-ART / MAIJO
http://maijo-gino-art.blogspot.com/
si contemplant una immensa vall responc perfectament a l’estereotip del pixa pins limitant-me al camaca de marres, davant qualsevol mostra artística només tinc coneixements per mourem entre el m’agrada i el no m’agrada. que jo sàpiga dibuixar poc més que un sol somrient no treu perquè els dibuixos de la maijo em semblin d’una frescor i vitalitat encomanadissa. i, què carai!, a més d’agradar-me molt, els trobo més camacos que qualsevol vall immensa.

KIRA PERMANYER / KIRA
http://kirapermanyer.blogspot.com/
fresc, tendre i desenfadat. per molt bo que resulti, el donut no té el monopoli d’aquests tres adjectius i al blog de la kira en els hi trobem, sempre, amanint uns posts deliciosos que aborden des de la ironia quotidianitats d’una mare que pal planta la seva divertida mirada a tot el que fa i l’envolta. de bon matí, berenant i a qualsevol hora; els apunts de la kira són el millor donut pel meu cafè de la catosfera.

TENS UN RACÓ DALT DEL MÓN / JESÚS
http://jmtibau.blogspot.com/
l’arbre dels jocs literaris que proposa, de les cares del món que els blocaires li enviem, de l’alliberament de llibres que fa en diversos indrets de la geografia catalana o de les enginyoses desdeficinicions i nanocontes que ofereix, entre moltes d’altres coses, no obstaculitza la vista del bosc. al contrari, ens mostra la panoràmica general d’un vegetació literària molt fèrtil. un bosc que explica que en jesús és un senyor escriptor. com la copa d’un pi.

PEQUEÑAS MIRADAS / DANI*
http://mellowdoubtmiradas.blogspot.com/
un dels protes de la peli smoke fa un projecte fascinadament poètic: fotografiar durant anys, cada matí i la mateixa hora, una mateixa cantonada. en dani, autor de pequeñas miradas, dirà sense falsa modèstia que ell escassament sap escriure i que fa fotos per instint. té un alter ego, el pequeño viajero, que acompanyat de maleta, abric, barret i paraigües es dedica a un projecte d’imatges i texts encara més inspirat que el del prota d’smoke. tot poesia.

*(en dani és un dels meus millors amics: un orgull, i no pas un motiu per estar entre els crack de cracks de enguany)

PS: com sóc un inepte -amb totes les vocals i consonants- enllaçant blogs, teniu el link directe als crack de cracks de enguany i de les anteriors edicions a l’esquerra de la pàgina.

my own art of cooking a champions

2011-05-31T10:43:00.005+02:00

INGREDIENTS:
1 baguette / 1 ou / 7-8 talls de carn (vedella o porc) per arrebossar / farina de galeta / 1 tomàquet madur/ oli / sal / pebre / paper de cuina / paper d’alumini.

PASSES A SEGUIR:
PRÈVIA- cal (abans de moure un sol dit) desar al congelador el sentit del ridícul i el poc o escàs raciocini que el cuiner conservi per seguir fil per randa totes i cadascuna de les passes següents sense qüestionar mai el perquè (això és monopoli dels entrenadors portuguesos verbalment incontinents). és dogma de fe i punt.

1.- batrem enèrgicament un ou en un plat fons tot procurant que cap bocí de la closca participi d’aquest procés. si algun tros, per accident o manca de traça, cau al plat; l’extraurem del líquid viscós amb el primer que se’ns passi pel cap (cullera de cafè, forquilla o fent un cotxino efecte pinça amb dos dits de la mà).

2.- remullem els talls de carn, prèviament salpebrats, en l’ou batut mirant que quedin íntegrament impregnats pel líquid. tampoc cal matar-se.

3.- posarem una generosa quantitat d’oli a escalfar a una paella. mentre l’oli es va animant, agafarem els talls de carn i els hi anirem donant voltes i voltes en un plat atapeït de farina de galeta fins que quedin ben recoberts. els viatges de la carn d’un a altre plat, i el posterior anar enfarinant-la amb alegria, solen deixar més aviat pringòs el silestone de la cuina. una baieta a prop es fa d’agrair.

4.- quan l’oli ja estigui prou calent com per citar a sa mare si t’esquitxa, posarem els talls de carn a la paella fins aconseguir un color dauradet (a ambdues cares) atractiu pels ulls.

5.- cobrirem un altre plat (ja en portem no sé quants de embrutats) amb paper de cuina i hi dipositarem la carn ja definitivament arrebossada per tal que perdi l’excés d’oli.

6.- tallarem un tros de baguette suficient per encabir-hi un parell o tres de talls de carn. l’obrirem pel mig en horitzontal i, en les dues llesques resultants, hi untarem primer mig tomàquet ben madur, després hi tirarem un polsim de sal, un raig d’oli d’oliva i, finalment, hi dipositarem la carn. farà una fila collonuda.

7.- embolcallarem el gloriós entrepà en paper d’alumini i el deixarem reposar a la nevera mentre duri la final europea que estigui disputant el barça. ningú no el podrà obrir, mossegar i, si molt m’apureu, ni mirar fins que no acabi el partit.

8.- un cop el barça s’hagi proclamat campió gràcies a l’entrepà de carn arrebossada intocable, et miraràs la cònjuge més txulo que un vuit, amb aquella cara que expressa facialment un orgullós “tu anar rient, tu anar fotent-te tota la setmana de les meves supersticions, però ja tenim la quarta al sarró ... carinyu –aquest darrer mot pronunciat amb retintín-”.

9.- ara ja, si a algú li ve de gust, pot anar menjant de l’entrepà de carn arrebossada mentre el cuiner, mirant des del balcó en direcció a terres luses, canta desganyitat la successió de perquès més feliç de la seva vida.

104

2011-05-24T11:19:00.003+02:00

doncs serà que el prou d’en cuní s’ha quedat en una minúcia anecdòtica en relació al que van cridar milers de persones la setmana passada farts de la situació, que la bandada de gavines peperes que pobla el cel peninsular després de les municipals em manté mirant defensivament enlaire o que l’eliminar al madrid a semis ha estat com conquerir gairebé mig títol; però a hores d’ara, quan tot just falten 104 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley, no pateixo cap dels símptomes oscarians previs a tota final europea del barça.

el mirall, pel matí quan m’afaito, continua reflectint la mateixa cara de empanat de sempre. un pèl bronzejada, això sí, però amb un coloret que té més relació amb les hores de sol acumulades el cap de setmana que no pas amb cap mena de reacció epidèrmica per la proximitat de la fita futbolística. tampoc agafo el metro més nerviós que d’altres vegades ni a la feina aparco escrits i documents per recrear mentalment els 90 minuts (o més) del futur matx tot mirant embadalit el sostre del despatx.

no he anat a comprar la carn arrebossada que, convenientment dipositada enmig de dues llesques de pa (formant allò que el consens lingüístic anomena entrepà) i conservada intacta fins l’acabament del partit, seria el talismà infalible per garantir el triomf culer. no m’he capbussat a l’altell buscant la bufanda que hauria d’embolicar el cap de la tele ni la bandera que, si no vull batrem en duel amb la malastruga, hauria de lluir sí o sí clavada a la paret o caient per la llibreria durant el partit. no ho he fet.

no he confirmat a la ninos (la dona d’un amic) que, en cas de victòria, pujarem a peu en penitència culer, des de monistrol a montserrat en companyia dels nens ni m’he preocupat en buscar algun bareto de mala mort que diumenge al matí em permeti complir amb la tradició post títol d’esmorzar, en dejú, uns seitons acompanyats d’una copa de conyac mascaró. no he dedicat ni un sol moment a planificar promeses sense cap solta ni volta.

i no ho he fet perquè sé positivament que tot aquest patir anticipadament preparant talismans infalibles, supersticions i, en definitiva, sobiranes gilipollades no faran que el nostre equip marqui un gol més que el rival. les faré, sens dubte, quan faltin 48 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley ja que, de no complir-les, puc garantir que el manchester marcaria un gol més que nosaltres.

i també perquè sé que fer el gilipolles per una final del barça amb massa anticipació porta, evidentment, una mala sort tremenda.

master of the universe

2011-05-16T07:35:00.002+02:00

en la competi de millors professors de la meva trajectòria escolar guanya de carrer el sr. lleixà. l’home era tan crack que encara ara, mil anys després de les seves classes, recordo perfectament que el seu nom i cognoms eren edelmir lleixà i subirats.

el sr. lleixà lidiava a diari amb una marabunta de quaranta-cinc poca-soltes sense donar una sola cleca ni pronunciar, si la sacarina de la memòria no em falla, una paraula més alta que l’altra. era el puto amo. un home orquestra, un bombero-torero de la docència que tant t’esperonava a practicar tombarelles damunt del plinton com t’acostava a l’enigmàtic món de les propietats distributives i commutatives sense que ningú s’adormís en l’enigmàtic acostament.

la recepta màgica per aconseguir l’atenció del galliner era amanir les classes amb un ric anecdotari familiar. un porc senglar travessant la carretera mentre conduïa camí de la casa del poble, una pilotada que va deixar grogui al fill tot fent de porter d’handbol o una monumental esbroncada de la dona per entretenir-se al bosc buscant bolets eren històries que encasquetava, amb una naturalitat paranormal, enmig del temari convencional.

malgrat el interès que solia despertar l’equilibrada barreja d’assignatures i batalletes del sr. lleixà, nosaltres no deixàvem de ser nens de deu anys que, de tant en tant, necessitàvem desfogar-nos amb ximpleries alternatives com la dolorosa xinxeta al seient del veí o el foc creuat de guixos entre classe i classe.

quan t’enxampava embolicat en afers d’aquesta natura, l’amic edelmir castigava també com només ho saben fer els cracks: copiar en un full, durant la mitja hora del pati, del 0 al 1000 de tres en tres (0-3-6-9- ..... - 996-999-1002). el quid del càstig estava en que podies avançar feina a casa i, per tant, anar creant-te un previsor fons d’enumeracions del 0 al 1000 mentre miraves la tele. els de casa al•lucinaven amb aquesta dèria numèrica que, fet i fet, permetia no perdre’t mai el partidet de futbol de mig matí.

recordava aquestes còpies a la carta mentre era a l’estadi veient el barça-depor. potser perquè sovint em trobava al sr. lleixà al descans dels partits i aprofitàvem per abundar en grans clàssics com “l’avui patirem” o “el prosinecky és una toia” o potser, també, perquè tinc la sensació que el barça ha estat jornades i jornades anticipant còpies per arribar a un diumenge com el d’ahir gaudint relaxadament de l’hora i mitja del pati.

si ahir m’hagués trobat al sr. lleixà als passadissos de l’estadi després d’un bon grapat d’anys de no veure’l (espero que estigui bé; jubilat i amb forces per seguir buscant bolets sense fer patir la dona), li hagués dit que acostumo a barrejar coses per trencar la matemàtica rutina. que canto mentre feinejo al despatx, que el que hauria de ser l’apunt d’una lliga guanyada és una batalleta de 5è d’EGB i que quan li deia “l’avui patirem”, o que “en prosinecky és un toia”, en realitat li volia dir que ell, edelmir lleixà i subirats, ha estat el millor professor que mai he tingut.

per això recordo perfectament el seu nom i cognoms.

temps moderns

2011-05-11T11:29:00.003+02:00

els espais públics s’estan convertint darrerament en una multisala cinematogràfica en els que hi podem visionar, sense abonar entrada ni silenciar el mòbil, una àmplia cartellera de psicopatologies humanes que insinuen comèdia quan són veritables drames.

potser ara paro més atenció que anys enrere, potser m’estic tornant un apocalíptic o potser, com molt em temo, la maratoniana crisi econòmica està fent pagar, també, un feixuc peatge mental a massa gent. el passadís del metro fontana és l’escenari en el que, per exemple, s’hi pot trobar sovint un avi cantussejant òpera. no té cap barret al peus on dipositar la voluntat. només passeja les seves àries amunt i avall, clavant la mirada perduda en l’horitzó d’una platea imaginària que mai li regala una ovació ni reclama bisos. el primer cop et sobta escoltar-lo, a partir del segon se’t fa un nus a l’estómac.

espero el color verd a un semàfor de l’eixample esquerre. per la meva esquena s’acosten els crits d’una veu jove repetint “y ahora me dan la carta”. crida molt fort. s’atura al meu costat sense veurem i sense adonar-se’n que jo me’l miro amb un reüll defensiu en aquesta espera compartida. el rabiós encadenat de “y ahora me dan la carta” em segueix acompanyant mentre creuem el pas de vianants. haurà clamat la frase al menys unes deu vegades. el darrer cop que escolto el noi, ofereix una petita variació en forma de “y ahora me dan la puta carta” que m’arrenca un somriure. neguitós, d’aquells que t’ajuden a pair les situacions indigestes.

un home ben vestit i amb una cartera a la ma fa unes estranyes ziga-zagues per la plaça de sants. camina fent petits saltirons, d’una banda a l’altra, com si s’escapolís de l’escomesa d’un rival futbolístic invisible. quan veig clarament que està esquivant trepitjar les juntes de les rajoles em trenco del riure. si a sants ja hi tenim la núria feliu, ara tindrem el nostre propi jack nicholson -penso recordant l’escena de “mejor imposible”-. portar unes crispetes i una coca-cola completarien l’escena.

m’espanta riure quan no pertoca. m’espanta la conya mental que m’he muntat quan observo com fixa, absort, la mirada al terra per no trepitjar les juntes de l’enrajolat. com acaba creuant, fent els ridículs saltirons, pel meu costat i pel costat d’altres com jo que riurem veient la ficció d’una comèdia on només hi ha un drama. tan real que espanta.

òscars 2010 a blogville: la crònica final

2011-05-09T20:26:00.008+02:00

la fòbia al color blanc madridista és tan gran que, evidentment, ni a la primera comunió els meus gallumbus van ser d’aquest color. però aquí estic, com recent sortit del forn de corrupción en miami i amb una cara de pagès de quilo, a la gala de cloenda d’uns òscars 2010 que l’amic PASEANTE ha entregat en vuit fascicles en aquella delícia de bloc que escriu anomenada TURÓPARC.

premiats i nominats hem volgut, aquesta nit, homenatjar-lo d’amagatotis (segur que es posarà vermell com un pebrot quan ens llegeixi) publicant un post coral d’agraïment, no tant per parir uns premis blocaires ni fer de cadascun dels seus escrits peces literàries farcides de talent i sensibilitat, sinó per fer-se voler tant des de la seva bonhomia.

amic PASEANTE, avui serà l’únic dia que em veuràs d’immaculat blanc exorcitzant aquells dimonis que sota els noms de hugo sánchez, fernando hierro, l’innombrable judes portuguès i xosé mourinho porten mitja vida fent-nos la punyeta. però no t’esquincis les vestidures, amic PASEANTE, que sota el blanc corrupciónenmiaminil els meus gallumbus són, avui encara més, d’un llampant i victoriós blaugrana.

moltes gràcies, crack!

-------------------------------------------------------------------------------------

CRÒNICA FINAL DE LA GALA DELS ÒSCARS 2010 AL TURÓ PARC

L’escenari s’ha quedat mala cosa de fosc. Les llargues cortines de vellut (estranyament no adquirides a Ikea), d’un color verd festuc han caigut lentament i reposen acaronant el terra de fusta de caoba. De la bona, no d’aquelles imitacions que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres si no estàs gaire posat en l’interessant món dels paviments de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, cofoi, l’entrega de premis. Hi ha divisió d’opinions. “Llàstima que ... no sortís premiada”, s’escolta dir a uns ... “Jo hagués votat a ...” diuen d’altres. De sobte, sense temps a que ningú hagi sortit de la sala esperitat a la recerca dels tradicionals gintònics post cerimònia, vàries persones que encara eren als seus seients, emeten un “Ohhhhh!” de sorpresa. Els focus tornen a encendre’s. El públic, atònit, dirigeix les mirades damunt l’escenari. Alguns, tornen a seure a les seves butaques blau cobalt esperant una sort de remake de l’espectacle.

Des de rere les cortines apareixen, cadascú per un costat, l’encisadora MK i el patxanga del Veí de Dalt. Ella vertiginosament cenyida a lo Lara Croft. Ell és gairebé una calcomània esperpèntica, de nyigui-nyogui com aquelles que regalaven amb Bony’s i Tigreton’s, d’Indiana Jones amb un trist espetec del Mercadona a la mà. “Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...”. “Això. Tu ho acabes de dir: un fuet! ... qui anava a pensar que et referies als que Ángel Cristo emprava amb les seves pobres bestioles?”.

MK agafa fermament el micròfon:
-Ejem ... ha estat una nit llarga, farcida de sorpreses i moments molt emocionants. Però no podem marxar sense donar-li al nostre apreciat Paseante el càlid aplaudiment que mereix per l’organització d’aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic, entregat, comença a aplaudir alegrement. L’ovació va pujant de to. Des del fons de la sala es comença a corejar el seu nom deconstruït sil•làbicament (Pa–se–an–te! Pa-se–an–te!) acompanyat de sentides palmes, xiulets engrescats i algun udol ronc. El Paseante, malgrat el festiu aldarull que s’està organitzant, no apareix per enlloc. Ni passejant ni arrossegant les seves sabatilles més aviat rònegues (si ens posem fins), o fetes caldo (si mirem de descriure la rònega realitat del seu calçat).

MK torna a insistir però, aquest cop, amb un to de veu més emfàtic a l’estil de Constantino Romero als Jocs Olímpics de Barcelona:
-Paseante, si us plau, et preguem que pugis a l’escenari amb nosaltres. Es fa tard, vol ploure i el Veí comença a tenir molta gana!
-A quina mena de gana et refereixes, preciosa? –diu tot salameru el Veí-
-A les dues, carinyu. A banda de l’habitual, sé del cert que és l’hora dels teus potitos de verdura Bledine.

El públic continua aplaudint, però del aclamat protagonista se’n té menys pistes que de l’origen de la fortuna d’Amancio Ortega. El Veí de Dalt, per desviar l’atenció, agafa el micro i diu al públic:
-Potser estigui al lavabo ... Algú hauria d’acostar-s’hi ...

Dos voluntariosos segurattes, d’aquells que els caps de setmana solen jutjar quin vestuari és o no adequat per accedir als locals de moda que custodien, van a guaitar els lavabos. Cinc minuts més tard tornen fent un ostensible no amb el cap.
-Res.
-Heu mirat al de dones? –afegeix el Veí- intentant difamar subliminalment al Paseante davant la legió d’admiradores que acumula a la platea i a les que, en petit comitè, ha intentat convèncer en diverses ocasions que l’home del Turó Parc és un transvestit.
-Ni al servei d’homes ni en el de dones.

Sona sobtadament el politó d’un telèfon. “És el meu smartphone”, s’excusa coqueta la MK. Se la escolta conversar embadalida amb un interlocutor que sembla oferir indicis fiables sobre l’exacta ubicació del Paseante. La MK pren, discretament, la mà del Veí i plegats desapareixen rere les cortines verd festuc.

Mentre el públic, resignat, torna a desfilar per segona vegada pels passadissos del teatre, la MK reapareix damunt el entarimat de caoba (fusta de la bona; res a veure amb el que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres) lluint un nou i glamourós vestit platejat (com pot, aquest tro de dona, canviar-se de vestit tan ràpidament aconseguint que sempre s’accentuïn les seves formes voluptuoses?) que deixa sense alè les dones. I als homes; bombejant sang (desmesuradament) a l’alçada de l’entrecuix.

A l’aparició d’aquesta contemporània deesa de la feminitat l’acompanyen les primeres notes de la banda sonora original de “Misión Imposible”. El públic xiuxiueja; alguns amb expressió divertida, d’altres mostrant preocupació i els menys, impacients però discrets. El Veí ofereix, per fi, notícies esperançadores:
-Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat a ... –i sense deixar que finalitzi la frase, els assistents interrompen la locució veïnal esclatant, en un clam que ja desitjaria Lady Gaga com a benvinguda pels seus concerts, al crit de Pa-se-an-te! Pa-se-an-te!-

Al moment sorgeixen, des de l’amagatall dels apuntadors (que en castellà sembla que s’anomena “concha”), dos menuts amb cara d’haver trencat uns quants plats que són presentats com a nebots del bentrobat protagonista. Van enganxats a les seves mans. MK i el Veí passen a un educat segon pla i cedeixen el bell mig de l’escenari al Paseante i els nens. El públic renova aplaudiments i cridòria. L’escena és molt tendra.

Una veu en off s’escolta per megafonia. “Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista vol prendre la paraula ...”.
-Ejem! Ehhhhh, jo ... err, jo ..., mmmmm, err ...
-Va tiet, no et tallis porfi –l’interromp el petit Hayden, el que va vestit de color vainilla i coneix perfectament la magnitud de la seva timidesa-.
Nil, el petit faraó, afegeix:
-Jopetas tiet, parla ja que vull marxar a jugar! ...
-Va tiet, que això està més xupat que fer un petó a una noia, vaaaaaaaa –afegeix de nou el Petit Hayden-.

El Paseante es carrega d’aquell valor que requerien els exàmens orals quan portaves la lliçó més aviat justeta. S’aclareix la veu i, amb el fil trèmul que li queda però feliç i sorprès, diu:
-Ejem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrr, per primer cop no tinc paraules per agrair tant carinyo i un reconeixement, errrrrr, insisteixo..., immerescut.

I no cal ser jutge de cadira del torneig Godó per veure com un riuet de llàgrimes van lliscant per les seves galtes. Feliçment emocionat, com el dimecres que Koeman va marcar el coi de falta a la Sampdoria, es treu les ulleres de plexiglàs uns segons i s’asseca amb el dits índex i cor els afluents que el rierol ha anat creant.

-Jo, es que sóc un tímid i un romàntic empedreït ... Errrr ... Us vull desvelar un secret .... Ejem, tota l’estona he estat amagat allà baix (assenyalant l’amagatall dels apuntadors xivatos), dins d’un bagul ple de teles precioses de Damasc. Estava molt còmode entre les belles vestimentes d’aquesta òpera prima. Des d’una escletxa podia escoltar cóm em buscàveu ... M’entrava el riure, perquè la por fa entrar el riure, i ja us he dit ..., errrr, que sóc molt tímid.

Una altra ovació irromp l’improvisat i encisador discurs.
-Fa quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ejem, és evident que tinc uns quants anyets més, ja ho veieu (riures encoberts). Vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer a l’escena virtual del món dels blogs. Fins llavors només mirava el món del costat del senyor Gris (en recordar-lo se li trenca la veu) passejant amb ell pel Turó Parc o pel país de la boira ..., ejem, ... però el meu veritable país sou totes vosaltres, bé totes i tots. Vull dir, que em feu viure en les històries que us explico i en els comentaris que em deixeu. Què seria de El Paseante sense el vostre carinyo? Un coix enmig d’un país erm. Un cec en un país d’ignorants. Un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm ... Sóc feliç. Sí. Malgrat pugui aparentar el contrari o no ho sàpiga expressar amb paraules clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Parc sempre penso en alguna de vosaltres ... Bé, en alguna i en algun. Llegir-vos m’alimenta l’esperit i les ganes d’anar creixent. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Per que en els meus posts sempre hi ha alguna cosa que us pertany; que us prenc de la vostra essència i intento retornar-vos amb tota la meva energia. Els meus passeigs solitaris o en companyia són la meva millor medicina. Tant de bo mai no s’acabin ...

El públic trenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Tot i que, milhomes com és, ho intenta amagar, al Veí de Dalt també li cau una solitària llàgrima que ràpidament asseca servint-se del fuet del Mercadona: “aquests focus ... que irriten els ulls”- s’excusa amb la MK-. Però ella ja no l’escolta. No escolta res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l’adveniment d’una nova religio? Va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. L’ensuma, la petoneja i se l’atansa al cor amb les dues mans (ni Julio Iglesias ho faria amb més traça). L’ofereix a un públic que és, a hores d’ara, un galliner del tot esvalotat. La llença. La platea és un crit unànime. “Pa-se-an-te!, Pa-se-an-te!”. Tots els guanyadors d’un Òscar l’alcen enlaire assenyalant-lo, com si el retornessin a la generosa mà que els hi ha concedit. Els seus nebots l’agafen de la mà i se’l enduen cap endins. Cau definitivament el teló. I els aplaudiments segueixen durant quinze llargs minuts. O més.

La MK amb prou feines aconsegueix balbucejar mots com “Irrepetible. Inoblidable”. I el Veí, fent un darrer reüll al que ell creu millor Òscar de la nit, respon –salameru ell-: “Cert; mai oblidaré el teu escot”.

-------------------------------------------------------------------------------------

TÍTOLS DE CRÈDIT
Equip de guionistes: Amber, El Veí de Dalt, Filadora i Joana
Equip d’Imatge: Be Wild, Commuter, La Rateta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de Dalt, Filadora i La Rateta Miquey
Versió extended-mix de la crònica: oscars2010lacronicafinal.blogspot.com

Traducció i personalització patillera per aquest apunt: Òscar

tot el contrari

2011-05-04T13:46:00.001+02:00

si la versió manelera del no t’enyoro dels pets és la meva cançó post-trencament predilecte en català, en espanyol els meus cracks en aquesta mena de cançons són los planetas.

los planetas són, resumint molt, uns granadins abanderats del indie ibèric que, a més de tenir un cantant (jota) que vocalitza de manera precària, ho claven quan han de posar lletra i música a aquest afer tan comú entre els humans com és això de partir peres.

si en un buen día ataquen la qüestió adoptant el paper d’un fingit no passa res que amaga una melancolia de manual, en pesadilla en el parque de atracciones la veu de jota escup tones de ràbia i bilis a cada estrofa. l’ex parella destinatària de la cançó hauria de ser una veritable joia de la corona ja que no hi ha ni un sol segon, dels 143 que dura la cançó, en el que es pugui intuir ni un gramet d’alegria per haver-la conegut.

aquest matí, mentre camí de la feina taral•lejava mentalment aquest temasso que em sonava al ipod, recordava que els quatre anys compartits no m’havien deixat un sol indici del tipus de monstre amb el que vaig conviure.

aquest matí, mentre camí de la feina taral•lejava mentalment el pesadilla en el parque de atracciones que em sonava al ipod, recordava sense gens de melancolia els quatre anys compartits amb xosé mourinho. i no sentia ni un gramet d’alegria per haver-lo conegut. tot el contrari.

aquaplaning

2011-04-28T13:56:00.003+02:00

s’anomena aquaplaning (més o menys, eh; que jo dels cotxes només conec que solen anar damunt de quatre rodes) a la pèrdua del control del vehicle per part del conductor en travessar una carretera coberta per una fina capa d’aigua.

el plugim fi, però constant i tediós, de coartades autoexculpadores, de copiar i enganxar bastardament només algunes parts de les pel•lícules d’stamford bridge i l’eliminatòria contra el inter i el degoteig, setmana sí setmana també, d’insinuacions empastifadores; ha aconseguit que la fina capa de paranoia de l’amic xosé s’instal•li al paviment.

i s’hi ha instal•lat de tal manera que, ahir nit, després de veure l’obra d’art que messi va pintar en forma de 0 a 2; vaig deixar que el meu cos llisqués meravellosament descontrolat pels cinc metres de passadís de casa mentre cridava un estrident gooooool.

i, amigues i amics blocaires, he de confessar que l’experiència d’aquest aquaplaning casolà no la bescanviaria ni pel millor dragon khan del món.

també es va posar d’allò més content el passadís de casa que, fent ús d’una prosopopeia que li desconeixia, em va agrair efusivament que avancés a dimecres la neteja del dissabte. “és que la gosa perd massa pèl” –em va dir-

PS: ja em perdonareu grup i cançó, però a l’alegria li importa un cogombre la música.

el rosaire tardón

2011-04-26T18:29:00.005+02:00

si els nens de sant idelfons, aquells retacos encarcarats dins d’uns vestits blaus marins, sortegen any rere any euros a tort i a dret cantant números amb una fiabilitat nadalenca; el veí de dalt, emulant casolanament les repel•lents criatures del col•legi madrileny, va celebrar fa uns dies un sorteig que unia a parelles anònimes de blocaires per la diada de sant jordi. somriures, roses, llibres i tones de bones intencions van viatjar el passat 23 d’abril, gràcies a aquesta iniciativa, d’un a altre bloc trencant la nostra virtualitat de cada dia amb l’excusa d’aquesta jornada tan assenyalada.

sigui perquè les festes de nadal ja fa mesos que les tenim més que païdes, o sigui perquè el veí de dalt ja fa prou anys que s’afaita perquè se’l pugui considerar un nen (de sant idelfons o de on sigui); el sorteig va patir unes lleus errades de comunicació fent que el qui hauria d’haver estat rosaire invisible de la simpatiquíssima RITS (és a dir, un servidor) desconegués ser l’escollit per aquest plaer santjordià.

com la feinada del veí organitzant el sarau ha estat exemplar, és més que just que el rosaire invisible de la simpatiquíssima RITS (és a dir, un servidor) s’acosti ara a la floristeria google images, li agafi quatre roses (una per cada dia de retard) i, fent bo allò de “que més val tard que mai”, li faci entrega d’un ram que em fa molta il•lusió donar-li.

també em fa molta il·lusió penjar-li la cançó dels gabinete calighari ...

... amb cors del veí de dalt, que encarcarat dins d’un vestit blau marí de nen de sant idelfons, confirma que, ara sí, la diada de sant jordi a blogville ha estat perfecta.

el rosaire anònim

2011-04-23T08:21:00.004+02:00

a tot dr. jekyll li correspon un fosc mr. hyde. la cara hydeianna de la diada de sant jordi ensenya una rambla de catalunya en la que els malhumorats vianants caminen maldestrament carrer avall (emulant les muñecas de famosa de camí cap el portal) des del mig metre quadrat de paviment públic que han conquerit a cops de colze i t’ensenya, també, que les fulminants mirades assassines que mourinho fa a les rodes de premsa poden ser una fantàstica eina per evitar que ningú se’t coli a la filera formada davant d’algun escriptor mediàtic.

la comunitat veïnal de blogville, una simpàtica versió 2.0 de la tebeística rue del percebe, celebra enguany la diada de sant jordi unint mitjançant sorteig a parelles anònimes de blocaires. una mena de rosaire invisible que, la darrera setmana, m’ha permès posar-me la màscara de mr. hyde enviant correus electrònics no identificats a la JOANA TORRES i la VIDA amb presumptes pistes sobre aquest bloc (a la vida civil massa monàrquic no he sortit, però he de confessar que les reines de l’edat de pedra governen la meva vida blocaire) i sobre el seu tronat autor (sóc de molt bon caràcter, però quan em regiro molt; rasco).

espero que l’ús de l’anonimat per mails i patilleres pistes críptiques no hagin col•laborat en fer menys amable la cara d’una diada que ja en té prou amb la dosi anual de vianants maleint la precària mobilitat de la rambla de catalunya i aquell desconfiar del veí de cua que només vol, com tu, la funcionarial signatura de l’escriptor de torn.

espero que aquesta festiva JOANA d’eddie grant ...

i l’optimista life(VIDA) de la des’ree ...

... serveixin, a més de dedicatòria musical per les rosaires invisibles que m’han patit aquests dies, com a punt i principi per gaudir tots plegats de la veritable cara d’una de les diades més maques que el nostre país s’ha empescat.

una diada en la que, ara sí un dr. jekyll amable i gens anònim, els hi fa entrega de la rosa que pertoca i, ¡què nassos! em ve molt de gust regalar.

allò que no sona

2011-04-13T12:33:00.005+02:00

m’ha estat impossible trobar l’arxiu que ho documentaria, però sembla evident que un dels punts inclosos a l’estatut fundacional del 6 de març de 1902 era “el madrid foot-ball club tendrá como actividad preferente, con la complacencia de los distintos organismos rectores del balompié ibérico, tocar con fruición aquello que no suena a la institución de la periferia peninsular denominada foot-ball club de barcelona”. portem, per tant, la fritjolera de 109 anys, 1 mes i 7 dies suportant la condemna estatutària que aquests paios ens toquin la pera tot el que poden i més.

no es tracta d’un episodi més que centenari de paranoia culer ni d’un parlar per parlar. el intent de custòdia compartida d’un futbolista anomenat di stefano (1953) o el penal tres metres lluny de l’àrea xiulat per guruceta muro (1970) són només dos postals en sèpia d’una tendència blanca a tocar-nos vitalíciament els collons i que, ja en tecnicolor, ha tingut com protagonistes a d’altres éssers vius com buyo, hugo sánchez i fernando hierro (quina ràbia d'ésser viu!), l’arrabassada nocturna i rastrera del innombrable marit de la helen swedin i, en l’actualitat, els perseverants intents tocadors de l’antipàtic duet portuguès.

però, ni que sigui per aixecar uns ponts de concòrdia ara que gaudirem d’un opípar bufet lliure d’enfrontaments amb el madrid, és just recordar que els blancs més txulapones també ens han obsequiat amb moments de delirant bon humor. l’expulsió d’un futbolista rival sordmut (desnica) per ... protestar a l’àrbitre, un ex president (lorenzo sanz) agafant calés de la caixa forta del club per poder participar en una partida de pòquer o un partit (gloriós) contra el borussia que va estar aturat una hora i quart ja que una de les porteries del bernabeu es va trencar i no en trobaven cap d’altra són boníssims exemples de la cara més divertida del madrid. al menys a mi em van fer riure molt.

el protagonista, amb diferència, del sketch blanc més hilarant és josé miguel gonzález martín del campo, “michel”. aquest guasón va passar a la història merengue del futbol no per les grans centrades que oferia, ni pel gol fantasma que no li van concedir a un mundial, sinó per realitzar tocaments poc decorosos a un rival anomenat valderrama abans d’una sacada de corner.

no recordo si els estàndards masculins de l’època convertien al tal valderrama en una mena de sexsimbol (ho dubto), però sempre he tingut la sospita que el despistat d’en michel pensava que valderrama jugava al barça i, per tant, no feia altra cosa que complir escrupolosament amb un dels punts inclosos de l’estatut fundacional del 6 de març de 1902.

i jo, en tots i cadascun dels quatre partits de nervis que se’ns venen al damunt, espero complir amb un dels punts inclosos en el meu estatut fundacional: oferir una sentida mostra de la gastronomia catalana al madrid cada cop que els guanyem.

gràcies per venir

2011-04-07T11:49:00.003+02:00

igual que el catxondo del pastor de la faula que dia sí dia també espantava els vilatans cridant allò de “¡que viene el lobo, que viene el lobo!”, els pastors dels barcelonisme (és a dir, l’il•luminat d’en cruyff i el profeta pep) portaven dies alarmant la culerada amb crits que anunciaven “¡que vienen los rusos!”.

enmig del pols armamentístic aquell anomenat guerra freda, els camarades russos fotien més por que visitar el dentista. amb el cap cobert per barrets fets amb pèls d’animals (que segurament ells mateixos, sanguinaris com eren, havien matat), fumant uns puros quilomètrics i sucant el croissant de l’esmorzar en vodka; era d’allò més normal que els paios tinguessin mig acollonida la població mundial no comunista. però ara que això de la guerra freda només apareix, i molt de tant en tant, en alguna peli d’espies; en assabentar-me que ens tocava el shaktar donetsk a l’eliminatòria de quarts de la xampions vaig fotre una exclamació d’alegria de l’estil “ole que sí!” o “bieeeeeeeeeen!”, no ho recordo massa bé.

els russos del shaktar ja fa temps que han desat l’antiga d.o. per agafar la d’ucraïnesos i el seu potencial bèl•lic passa per un arsenal de futbolistes d’atac íntimament relacionats amb les xancletes bahianes, ipanema i els sambòdroms. ahir nit van sovintejar l’àrea de valdés com només l’avantguarda del betis coper l’havia visitat, van ensenyar a l’europa futbolística que la sortida de pilota del barça no sempre és de bufar i fer ampolles i que a la nostra esquena, si busques bé, s’hi pot trobar una autopista per la que acesa, de moment, no cobra peatge.

si obviem que fent diana fallaven tal com si als peus hi portessin una escopeta de fira, tot això ho van fer de nota. el que no es pot obviar és que van defensar amb la generositat de les carmelites descalces. encaixar un gol només sonar el xiulet inicial, altre mentre es jugaven a pedra, paper i tisora qui marcaria a piqué a la sacada d’un corner i un altre més a la següent jugada d’aconseguir el 3-1; il•lustra que la nit d’ahir no era el dia mundial de la concentració a ucraïna.

els russos, com anunciaven cruyff i pep, van venir ahir a l’estadi però ho van fer sense els barrets, puros ni ampolles de vodka que van tenir acollonida a mitja europa no comunista. al contrari, van visitar-nos amb aquella generositat de turista relaxat que en acabar l’àpat deixa com a propina un inesperat 5 a 1.

només una hecatombe de la dimensió dels carpats impediria que després del partit de tornada no exclami alliberat un “ole que sí!” o “bieeeeeeeeeeeeeeen!”. l’endemà l’il•luminat d’en cruyff explicarà a la seva columna que els russos txungos de l’actualitat vesteixen de blanc, tenen un entrenador que setmana rere setmana ofereix classes d’urbanitat i un davanter portuguès que és la humilitat personificada.

però això serà, espero, després del partit de tornada.

aquesta cançó és per dir

2011-03-29T11:40:00.003+02:00

obrir la bústia i consultar-hi el correu és una de les feinetes més decebedores de casa. els extractes bancaris et recorden una dietètica realitat econòmica impossible d’oblidar, l’alcalde hereu es postula com a millor ploma de gènere fantàstic del 2011 amb unes epístoles que presenten una barcelona de ciència ficció i els flyers d’aliments multiculturals a domicili (doner kebab, mexicà, sushi, burkinofasonès, ...) només serveixen, convenientment arrugats fins aconseguir una forma arrodonida, per fer un bàsquet de dos a l’escombraria de plàstic ubicada sota les bústies. el correu ordinari deixa un pansit marge per a la sorpresa.

el rostre angelical presidint uns moviments femeninament gràcils i una veu de vellut que acarona més que parla (com descriuria atinadament corín tellado) porten a engany: la meva dona canta fatal, com una cloïssa, pitjor que ortega cano el dia del seu casament. i això ho descric atinadament jo.

està clar que ni sóc pavarotti ni crec imprescindible, perquè una relació de parella tiri endavant vent en popa i a tota vela, que ambdós integrants entonin amb una certa gràcia i/o salero les melodies de moda. cal complicitat, carinyo, calidesa, comprensió i un grapat de coses més que comencen amb la lletra ce. però cantar, tot i que si no ets okupa s’enceta també amb una ce, no és cap dels meus imprescindibles conjugals.

vaig saber pair amb estoïcisme, el dia del fatal descobriment auditiu, el xoc inicial de comprovar que els sons que escoltava procedents de la dutxa no eren emesos en clau humorística. al cotxe, mentre condueix, el nen i jo hem aprés a evadir-nos mirant el paisatge (ell també aprofita per jugar a la psp amb els cascs posats) i així relativitzar els constants galls, i els freqüents atemptats contra la contaminació acústica, que el relax de la conducció li indueix a perpetrar. pregar-li de genolls que no canti, com hem fet en repetides ocasions, és garantir-nos un parell d’indesitjats bisos. més val callar i aguantar.

però el nou membre de la família, la gosa, no entén d’estoïcismes ni sap evadir-se contemplant el paisatge de les parets de casa. i, per tant, cada cop que escolta l’E destrossant apassionadament cançons que els manel o la cristina rosenvinge s’han treballat de valent, reacciona amb uns sonors lladrucs de lament que eleven l’escena a la categoria d’olla de grills.

cal cercar solucions abans que el problema figuri a l’ordre del dia de la reunió de veïns. i la pansida bústia, per un cop, ens ha ofert la sorpresa d’un flyer que ha de ser el sant grial pels nostres respectius timpans, martells i trompes d’eustaqui: un curs de cant organitzat pel casal del barri que encara té places lliures.

desconec si l’E, quan es trobi el flyer del curs sota el seu coixí, l’acabarà rebregant per encastar-me’l dins de la boca o cercarà per internet un tractament d’incontinència verbal que eviti un futur de posts com aquest d’avui. o potser, després de fer les dues coses, començarà a cantar, maldestrament i a crit pelat, la versió manelera del no t’enyoro.

la gosa engegarà a bordar, inevitablement, elevant l’escena a una categoria d’olla de grills que, amb sinceritat, ve molt de gust escoltar a primera hora del matí. però molt de gust.

criatures

2011-03-07T11:13:00.004+01:00

malgrat que a un grapat de gent els hi provoca una sobtada incontinència urinària i a molts d’altres un tic immediat que els obliga a prémer nerviosament l’aparell amb numerets que descansa damunt del sofà, a mi sempre m’han seduït els anuncis de la tele.

l’origen d’aquesta atracció està, segurament, en les improvisades competis que organitzàvem a casa per veure qui encertava més ràpidament la marca que s’amagava rere les imatges. veies una noia que no portava ni un segon ensabonant-se a la dutxa i cridaves un contundent fa-los-limones-del-caribe que t’atorgava el primer punt del concurs. o un helicòpter a punt d’aterrar enmig d’un pati d’escola (fet versemblant a matar) i jo, cames ajudeu-me, baladrant un tulipán tronador per conquerir el segon punt. com era el petit em deixaven guanyar sempre, clar.

superada la casolana dèria competitiva, els anuncis em van seguir interessant per d’altres motivacions. per oferir el warholià minut de glòria a individus d’empatia més que dubtosa.

per ensenyar-me que el dir no quan vols dir sí no és patrimoni de les dones.

per confirmar la teoria que diu que la major part de les frustracions tenen origen a la infantesa.

o simplement per simpatia generacional guai.

i per descobrir-me, avançant-se a uns grans magatzems que ho solen proclamar els primers, no només que la primavera ja és aquí ...

... sinó que el nen, a jutjar per l’estat catatònic en el que es va quedar tot veient-la, comença a tenir prou primaveres per ser cada cop menys nen.

molt millor

2011-03-01T13:04:00.002+01:00

doncs avui em dona que enlloc d’un apunt emparat en fórmules ortodoxes d’inici, nus, desenllaç i clip de vídeo tancant la paradeta; no em pot sortir altra cosa (a mi que tant odio els puzles) que quelcom molt semblant a aquest entreteniment-tostón en el que, a més d’una paciència infinita, cal anar unint un grapat de petits bocinets de cartró per acabar aconseguint una foto panoràmica de, per exemple, el llac de sant maurici.

i començo a treure peces ... el politburó organitzatiu dedicant-nos un reüll còmplice de l’estil la-feina-ben-feta-trenca-la-frontera-de-la-freda-virtualitat-companys. la melé de rugby organitzada al voltant de les croquetes de bolets. la recerca del grial del got de vi perdut en companyia de l’amic. el trident més encantador suportant la meva taladrada sobre l’heterogeneïtat musical del cedé que tothom s’endurà com a record. l’speakers corner improvisat al carrer culminant en l’anècdota d’una trobada ben fruitera amb una actriu americana. la simpatia encomanadissa (hauria de dispensar-se, sense recepta, a totes les farmàcies de catalunya) del fotògraf oficial i d’un torrent de dona amb més llum que fecsa-endesa.

i més peces a la caixa d’aquest II sopar blocaire. la recomanació del miolastán, via telefònica, com a última opció per assistir a la trobada. una col•leccionista i un colat de darrera hora pagant el peatge d’escoltar la meva admiració per la senyora de reus i l’home del turó parc. l’elegància personificada renyant-me (per dir-ho d’alguna manera) per ficar-me tant amb la meva dona als posts. el cinèfil desconfiat de l’existència d’una cockteleria al carrer còrsega o la gratitud envers el lladre d’aniversaris pel regal d’una primera lectura amb el meu nen.

doncs dissabte em dona que un grapat de blocaires (32 si no m’equivoco) amb el seu grapat de bocinets de cartró, van acabar aconseguint completar un puzle espectacular i gens tostón. molt millor, sens dubte, que qualsevol foto panoràmica del llac de sant maurici.

recurs

2011-02-23T11:14:00.001+01:00

en un d’aquells exercicis d’inspiració creativa que tot sovint ens regalen els mitjans de comunicació; avui, i com a farcit de la informació del 30 aniversari del 23-f, coneixerem (yuppppi!) on eren i què feien alguna de les firmes i/o tertulians de premsa escrita, ràdios i teles mentre el bigotut tejero escridassava allò de “todo el mundo al suelo”. no sé, la veritat, cóm hem pogut viure amb aquest ignorant neguit fins ara.

a mi això de conèixer a quina noble (o innoble) activitat es dedicaven curri valenzuela, salvador sostres o ana rosa quintana en el moment exacte en el que el congrés dels diputats es posava cos a terra em sembla un recurs informatiu que fa clapar a les ovelles. semblant, més o menys, a quan li pregunten al famós de torn (alejandro sanz mateix) quines tres coses s’enduria a una illa deserta (segur que el coi de guitarra és una d’elles) o quan posen el imagine de john lennon com fons musical del resum de l’any (lennon no va escriure altra cançó?).

a mi això d’acabar explicant que el 23-f estava a escola en un entrenament de bàsquet i que a una illa deserta segur que no m’emportaria una guitarra perquè no tinc ni la més remota idea del què s’ha de fer per tocar-la em sembla un recurs patiller per fer l’apunt d’aquesta setmana.

he aconseguit fer clapar a les ovelles i que vosaltres viviu sense l’ignorant neguit de saber què nassos feia jo mentre uns guàrdies civils foradaven el sostre del congrés a trets. imagine de john lennon, això sí, no us la poso. m’avorreix més que les efemèrides del 23-f

oju

2011-02-17T13:06:00.004+01:00

pepe gáfez, paròdic alter ego del cantant canari josé vélez, va conquerir els somriures de mitja catalunya amb les seves aparicions estel•lars als programes força barça de ràdio i tele. vestint una llampant americana de color groc i unes ulleres desproporcionadament grans, simbolitzava l’imminent entrada de la mala astruga al partit del barça. des del mateix moment en que el sr. gáfez pronunciava el funest “¡qué mala suerte!”, podies esperar-te des del tradicional penal injust en contra, l’expulsió d’stoichkov per una involuntària trepitjadeta a l’àrbitre o que julio salinas demostrés el seu talent innat per enviar al corner una pilota que ja entrava a gol. si acabàvem perdent i maleint els nostres, al menys rèiem una estoneta amb aquest gat negre dels personatges humorístics de ficció.

dissabte passat a xixó, poc abans del partit contra l’sporting, vaig participar en una orgia gastronòmica de les que deixen una pesada empremta. l’exagerada ingesta d’oricios de mar, xoriçets a la sidra, pintxo de truita, safata d’ibèrics, taula de formatges, taula cantàbrica, taula espicha i assortiment de postres asturs en matrimoni amb sidra, birra, gerres de negre, corias guilfa, cafè i patxaran va generar-me un estat tal de globus/sopor que acabar empatant amb els homes de preciado, després de setze partits consecutius guanyant, em va semblar el fet més lògic i normal del món.

ahir nit mentre guanyàvem zero a u a londres, i la tocàvem i tocàvem en un meravellós rondo, i se’m queia la bava admirant a la mare de tots els equips que és aquest barça, em va entrar gana. mira, coses que passen quan un no ha tingut temps de dinar i no està massa nerviós pel futbol. sóc de sopar poc i lleuger però, sigui perquè d’astúries he tornat fet un veritable zampabollos o sigui perquè a la nevera hi quedava (estranyament) una generosa ració de carn estofada amb patates, em vaig servir un plat king size.

oju que no havia pres ni dues cullerades i l’equip comença a perdre els papers. oju que no tinc temps d’agafar pa per sucar a gust i valdés, com un porter aleví, es traga el xut de van persie. oju que tinc un dauot de vedella a punt de viatjar a la boca i ens en tornen a fotre un altre. oju que en agafar la darrera patata, del plat m’apareix l’espectral figura de pepe gáfez qual aladí de la làmpada meravellosa tot dient “¡qué mala suerte!”.

oju que, a partir d’ara, no vegi tots els partits del barça en dejú. al menys seguiré rient com les dues darreres temporades i no tindré una panxa com la d’aladí.

PS: demà s’acaba el termini per apuntar-vos al II sopar blogger del proper dissabte 26 de febrer a barcelona (barri de gràcia). un restaurant tancat a pany i forrellat per a nosaltres, un piscolabis/pica-pica que fa molt bona fila i gairebé una trentena de blocaires confirmats. per conèixer qualsevol detall del festorro, o acabar venint, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es (prometo no menjar res si el barça té partit, no patiu!)

parlant en plata

2011-02-08T13:12:00.003+01:00

tot era pur teatre. i del bo, com diria mourinho.

talment com un josep maria pou d’escassos dotze anyets, es tractava de representar durant cinc dies el paper d’un penitent que es flagel•lava complint tota mena de tortures esperant demanar i rebre, al sisè dia, el anhelat premi.

l’estratègia passava, parlant en plata, per estar de dilluns a divendres no acumulant damunt la cadira de l’habitació una veritable torre de pisa construïda a còpia de roba bruta i dipositar-la, per tant, al cubell de la roba per rentar que hi havia a la galeria o, si et feia molta mandra, amagar-la rebregada en algun racó ocult de l’armari.

l’estratègia passava, parlant en plata, per acabar tot el que et posaven al plat sense rondinar, oferir-te voluntari per acompanyar a ta mare a la fruiteria o a la bodega (tot i que la fruita et semblava un fàstic de postra en comparació a iogurts, flams o qualsevol altra postra i el vi encara no te’l deixaven tastar) i ajudar a plegar llençols, d’un costat a l’altre de la sala, sense tibar més del compte per putejar al partenaire plegallençols.

al sisè dia (comunament conegut com dissabte) demanaves el videojoc pel que estaves passant aquella setmana de suplici, te’l compraven (com dir que no a aquella benedicció de nen) i, l’endemà mateix, posaves els primers fonaments a noves torres italianes de roba, defugies fruiteries i bodegues com aznar s’allunya de les americanes de pana i tibaves fort del teu costat de llençol, un i altre cop, per estalviar que et demanessin mai més cap mena d’ajut.

tot està sent pur teatre aquests dies.

l’estratègia passa per llevar-me a les set del matí i apamar el dinar a la dona i el nen. deixa’ls-hi un suc de taronja preparat per quan es llevin. treure a passejar a la gosa cada nit (tot i que el pacte caní no estipulava això) mentre ells es relaxen mirant l’episodi dels simpson a l’escalforeta de la calefacció. tenir el pis com els dolls d’or, no rondinar ni blasfemar per res, passar el blanquejador de juntes a les rajoles del bany i cuina, treure la pols de la part alta dels armaris, netejar el filtre de la campana extractora i, si cal, regar unes plantes que no tenim amb una regadora que mai no hem comprat.

al sisè dia (comunament conegut com dissabte) rebré el premi del meu videojoc del 2011. fotré merescudament el camp amb uns amics a xixó. sense cap mena de remordiment menjaré favada i cabrales fins a rebentar, em sortirà la sidra per les orelles, veuré com el barça passeja la seva màgia damunt la gespa de el molinón i aniré a dormir a les dues mil de la matinada.

diumenge a la nit, quan rebentat de l’excés asturià, comprovi com el nen i la dona esperen que continuï brodant el paper de penitent dels darrers dies; m’adonaré que, parlant en plata, hi ha obres de teatre tan dolentes que més valdria no haver-les començat a interpretar mai. ni pel premi d’una escapada a xixó.

PS: continuen els preparatius del II SOPAR BLOGGER del proper DISSABTE 26 DE FEBRER a barcelona. s’escollirà un restaurant que ofereixi la triple b (bo, bonic i barat), en un barri canfanguero ben comunicat i d’aparcament relativament senzill. gairebé vint blocaires han confirmat ja la seva assistència. podeu apuntar-vos fins el divendres 19 de febrer i, per conèixer qualsevol detall del festorro, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es

hasta per divertir-se

2011-02-01T13:40:00.004+01:00

jo de psicologia no hi entenc ni un pebrot del piquillo, la veritat, però sembla que forces corrents d’aquesta disciplina que amb tant de salero exerceix la meva dona situen en el punt de sortida de la infantesa un grapat de maneres de fer de la vida adulta. mira, hasta per buscar un punt de sortida.

massa queixes (per no dir cap) de la infantesa no en tinc. l’únic trauma que em ve al cap era la meva incapacitat per menjar coliflor (és fastigosa!) i per dibuixar altra cosa que no fos una casa amb un sol mig tapat per un núvol. l’afer coliflor me’l solucionaven posant-hi beixamel pel damunt i el del dibuix me’l solucionava calcant aprofitant els vidres de les finestres de casa.

tret d’aquests dos relatius mal tràngols, la resta era deixar-se anar pel còmode ji-ji ja-ja d’estar corrent darrera pilotetes de futbol tot el sant dia fins que, farts de veurem passadís amunt passadís avall, em demanaven a quina activitat d’escola em volia apuntar. una per dia. gràcies a aquesta obligació per apuntar-me a coses vaig fer, segons l’any, de porter d’ok patins (ojupeligru com pesava aquella bola), base de bàsquet, piscina i futbol per allò del corpore sano; o coral de l’escola i anglès per fer que la ment també tingués la seva pertinent dosi de salut.

la dèria apuntadora se’m va quedar mala cosa d’instal•lada al cervell en aquest període tan psicològicament important i ja després, sense que ningú m’hi obligués, he estat d’apuntar-me a tota proposta que aparentés fer la vida una mica més agradable i divertida.

potser per aquesta raó, que té el seu punt de sortida en la infantesa, em vaig apuntar fa poc més de dos anys a escriure en un bloc tonteries com que no m’agrada la coliflor (per molta beixamel que li posi) o que les pilotades d’ok patins fan un mal tremendu.

potser per aquesta raó, que té el seu punt de sortida en la infantesa, m’he apuntat al sarau d’organitzar en companyia de la bargalloneta (parlem una mica de cinema), mar (bocins de lluna) i en jordi (paranoia 68), un sopar blocaire que fa tota la fila de fer del proper DISSABTE 26 DE FEBRER A BARCELONA, un dissabte una mica més agradable i divertit.

mira, hasta per buscar un punt de trobada d'amics massa virtulitzats.

PS: a tots els que us vingui de gust venir-hi (i fins el divendres 19 de febrer per poder escollir el restaurant segons els número d’assistents) amb un comentari en aquest post o als blocs de la bargalloneta (http://bargalloneta.blogspot.com/), mar (http://bocinsdelluna.blogspot.com/) i jordi (http://jordicine.blogspot.com/) serà suficient.

per d’altres detalls i consultes, al mail lostartkeeping@yahoo.es miraré de respondre el millor que pugui.

desenllaç argumentat

2011-01-31T10:26:00.006+01:00

l’assassí riff de guitarra que enceta el tema, l’alternança d’uns versos dòcils amb una tornada tronadora i l’abrupte canvi de tendència que l’èxit de la cançó va provocar en el panorama musical van convertir l’smells like teen spirit en un rebel himne generacional. el suïcidi de kurt cobain un 4 d’abril de 1994, quan la banda només havia publicat tres treballs, va acabar elevant nirvana a la categoria de llegendes de la història de la música.

no és cap sorpresa, doncs, que l’electorat blocaire hagi escollit, per aquestes o d’altres raons, smells like teen spirit com a guanyadora del I festivalet monstres del 90 per davant d’omnipresents temes noranters com el loosing my religion de rem i creep dels radiohead. el rap blanc d’eminem, i les seves controvertides lletres, han estat condemnats a la darrera plaça d’una llista que podeu consultar a continuació.

1. nirvana – smells like teen spirit (36 punts)
2. rem – losing my religion (28 punts)
3. radiohead – creep (25 punts)
4. u2 – one (24 punts)
5. red hot chili peppers (19 punts)
6. blur – girls and boys (12 punts)
7. spin doctors – two princess (12 punts)
8. green day – basket case (11 punts)
9. depeche mode – personal jesus (8 punts)
10. oasis – wonderwall (8 punts)
11. counting crows – mr. jones (7 punts)
12. lenny kravitz – it aint over til is over (5 punts)
13. pulp – common people (5 punts)
14. george michael – freedom (3 punts)
15. robbie williams – angels (2 punts)
16. madonna – ray of light (0 punts)
17. the verve – bittersweet simphony (-2 punts)
18. eminem – my name is (-10 punts)

és tradició tancar festivals nyonyos com aquest amb l’uribarri de torn explicant el gran paper realitzat pel intèrpret de casa (malgrat oblidar-se una part de la lletra i només rebre els vots dels amics grecs) mentre el cantant o grup guanyador fan un emocionat bis final del tema.

és tradició acabar aquest concurs/apunt anual no penjant mai la cançó guanyadora i sí una altra sota qualsevol excusa gens argumentada. enguany però, després de llegir als comentaris l’extraordinari exercici de capbussament youtubístic que s’ha pegat escoltant totes i cadascuna de les cançons de la llista per poder votar conseqüentment, crec que d’arguments per acabar el I festival monstres del 90 penjant un tema vuitanter dels siniestro total no me’n falten. a reus o a barcelona ella, de mona, ho és una bona estona.

I festival monstres dels 90

2011-01-24T10:53:00.003+01:00

igual que un cop l’any a la ana obregón, sense que ningú li ho demani, li pega per fer un posat fotogràfic en biquini (amagant tripa, com marquen els cànons) a una platja de mallorca; a mi també un cop l’any, sense que rebi ni un trist correu electrònic demanant-m’ho ni hagi fet cap promesa a la santa patrona de la societat general d’autors (com planyo la pobra dona), em pega per organitzar un mena de festivalet musical catosfèric. eurovisiu i ociós que és un.

si paraules d’amor d’en serrat, al 2009, va ser escollida com la cançó més nostrada de totes les que es fan i es desfan al festival crostavisió i al 2010 el cadillac d’en loquillo, i el centenar de gavines duncandhuneres, van compartir el dubtós mèrit de guanyar el festival octovisió; enguany el meu certamen de pa sucat amb oli es calça les sabates de la internacionalitat proposant-vos escollir la millor cançó de la dècada que va tancar el segle XX. i en anglès, que per alguna cosa ha de servir el traductor del google i el idioma guichi guachi que utilitzem quan no entenem la lletra.

els noranta van oferir-nos un entretingut mosaic amb, per exemple, constantino romero demanant als atletes que abandonessin l’escenari, la proclamació de monica lewinsky (en companyia del seu vestit tacat) com la becaria més mediàtica del planeta i a l’ovella dolly com el xai més fotografiat de la llarguíssima història dels xais fotografiats. també als noranta, i gràcies al gol d’un holandès un pèl passat de pes, molt barcelonistes varem deixar de pronunciar la frase de capçalera “ens morirem sense veure al barça guanyar una copa d’europa”.

totes aquestes foteses mig divertides, i moltes d’altres que no ho van ser gens ni mica, van tenir una banda sonora que ara us proposo escollir. tres punts per la que més us agradi de la llista, dos per la segona i un puntet per la vostra darrera opció. un punt negatiu per la candidatura més odiada de les divuit presentades.

votem que, fet i fet, sembla molt més saludable que deixar-nos fotografiar en biquini amb el fred que ara mateix fa. en el cas dels homes, a banda de més saludable, sembla rematadament menys ridícul. per molta tripa que amaguem.

blur – girls and boys
counting crows – mr. jones
depeche mode – personal jesus
eminem – my name is
george michael – freedom
green day – basket case
lenny kravitz – it aint over til is over
madonna – ray of light
nirvana – smells like teen spirit
oasis – wonderwall
pulp – common people
red hot chili peppers – under the bridge
rem – losing my religion
robbie wiliiams – angels
radiohead – creep
spin doctors – two princess
the verve – bittersweet simphony
u2 - one

molt més que música

2011-01-19T20:16:00.003+01:00

malgrat que la fide (federació internacional d’escacs) reconeix les taules com a resultat plausible en una partida d’aquest vertiginós esport, he de reconèixer que el llarguíssim matx que hem disputat la meva dona i jo les darreres setmanes (amb arguments, contrarguments, llistat d’avantatges i d’inconvenients, etc) no ha tingut, malauradament per mi, aquest equilibrat resultat.

hi ha persones, manifestament esotèriques, que afirmen que en altra vida van ser reines egípcies o bruixes cremades a la foguera. jo, que d’esotèric no en tinc res, afirmo que la meva dona en altra vida va ser una tafur de les més txungues i tramposes que deurien existir ja que utilitzar el comodí del nen per acabar guanyant és lleig. manifestament lleig.

ara toca enterrar argumentacions i llistes d’inconvenients que, de tant repetir-li, han acabat agafant regust d’all i oli. ara toca exiliar del meu vocabulari frases com “ja t’ho deia jo” o “no em vas voler fotre cas” que segur, en un futur no massa llunyà, tindré la temptació de palplantar-li enmig dels morros. les decisions acordades en aquesta camama que és la democràcia familiar són decisions familiars.

ara toca deixar d’escoltar cançonetes de beck, fatboy slim i les sister sledge i fer el que em toca fer: sortir al carrer d’una punyetera vegada que, de fa estona, el motiu de controvèrsia de les darreres setmanes m’està demanant anar fer el tercer passeig del dia.

i mirant com remena la cua, només puc dir que m’alegro d’haver perdut aquesta partida.

intimitat relativa

2011-01-12T20:50:00.002+01:00

la consolidació dels reproductors d’mp3 com inseparables animals de companyia dels humans ha reconvertit el fet d’escoltar música en un acte majoritàriament aïllat i íntim. escoltar música, com acte social, està quedant circumscrit a concerts (a bars i discoteques escassament s’escolta res), sales d’espera de metges/dentistes i alguna platja en la que el notes de torn fa partícips a la resta de banyistes de la seva fidelitat a máxima fm.

a les nostres pròpies cases el panorama tampoc és massa diferent. la ferotge competència d’oci que signifiquen televisor, ordinador, videojocs o lectura fan que, per no destorbar algun d’aquests entreteniments que els altres practiquen, pocs cops posem per a tots els públics la cadena musical o base del ipod.

potser és una sort perquè, la veritat, el poti-poti musical al que em van sotmetre durant la meva infantesa (quan escoltar la música a tot volum no era un acte d’egoisme familiarment mal vist) va ser, objectivament, per acabar parant boig amb tanta diversitat.

mon pare, a la que algú es despistava oblidant deixar encesa la tele, anava cames ajudeu-me a fer sonar òpera al tocadiscs de la sala. així, no era gens estrany que un servidor fes batalletes d’indis contra vaquers amb els clicks de famobyl mentre pels bafles sonava el mio bambino caro de “gianni schicchi” o una furtiva lagrima de “l’elisir d’amore”. l’especialitat del meu germà gran eren les bandes sonores (tommy, hair, jesucristo superstar) mentre ma germana era més de posar a tota castanya als grans romàntics italians (sandro giacobbe, marco massini, umberto tozzi) per tallar-me la digestió, amb tant d’amor i desamor cantat, del phoskitos del berenar.

la pinzellada folklòrica a aquestes audicions d’obligat compliment arribava de la mà de mon àvia. l’escobar a la recerca del carro perdut i la piquer parlant del mariner d’un vaixell de nom estranger resultaven un surrealista obstacle al meu intent de memorització d’antipàtics temps verbals com el present de subjuntiu. tom jones, el tigre de gal•les, era el més punxat per ma mare. hits com it’s not unusual, help yourself o delilah sovint m’orquestraven les tardes de sofà amb àlbum de mortadelo y filemón.

per sort dels nens d’avui, escoltar música a casa sembla condemnat a ser un acte aïllat i íntim que no destorbi el seu temps d’estudi ni d’oci infantil.

dissortadament per ells, sempre hi hauran mares i pares que escoltaran a tot volum, poti-potis musicals propis i heretats, a l’únic reducte d’aïllament i intimitat que hi ha a tota la casa: la dutxa.

jo, al menys, així ho faig.

nova rutina

2011-01-04T12:04:00.003+01:00

digueu-me conformista, ranci o les dues coses alhora però jo, quan crec imprescindible trencar amb la rutina, en tinc prou renovant les carpetes de música del ipod o, com a molt, comprant-me unes bambes d’un color ben llampant (el vermell i el taronja cridaner esmicolen la rutina que és un content). la meva dona, com enlloc de conformista, rància o les dues coses alhora és una entabanadora, quan vol trencar amb la rutina introdueix canvis de natura més abrupta.

així, amb una periodicitat de més o menys any i mig, no és gens estrany que jo surti de casa de bon matí per anar a pencar i en tornar, a tocar de quarts de nou, entri dins d’un habitatge que se’m fa difícil de reconèixer com a propi. mobles desmanegats, làmpades fugisseres, quadres que han desaparegut sospitosament del m² que els acollia i parets que han canviat de color recreant, tot plegat, un escenari més adequat per un peli sobre la guerra de vietnam que no pas per una llar catalana com cal.

que sota l’excusa de trencar rutines practiqui, pel seu compte, risc i sense previ avís, mutacions genètiques al nostre pis no m’atabala. té criteri, bon gust i, com a perfecta juanapaloma, no requereix de la meva col•laboració més aviat mandrosa per fer una redecoració bàsica de la nostra vida. m’empipa que, per acabar de rematar aquest primer lífting, calgui (és imprescindible, diu ella) una segona cirurgia més profunda.

i jo, digueu-me conformista, ranci o les dues coses alhora, prefereixo seguir amb la rutina d’abans que, fet i fet, no estava tan malament que no tenir-ne una de nova que obliga, més o menys cada any i mig, a visitar una conegudíssima empresa sueca de mobles que em posa dels nervis. molt.

fora de test

2010-12-28T15:37:00.002+01:00

a tocar de la riuada d’excessos que sol resultar la festa de cap d’any, la FEBE (federación española de bebidas espirituosas) ens recorda en un comercial de la televisió que cal un consum responsable d’alcohol.

tot i que el nom de la federació, no sé si per això de l’espanyolitat o per anomenar espirituosa a la mamància de tota la vida, no em convida massa a obeir-la; ja porto uns quants primers de gener veient els saltironets de garmisch partenkirchen i els valsos vienesos sense una ressaca del quinze.

sembla que per fi, i després de revetlles i revetlles d’alegre resistència numantina, he superat l’època de rebre l’any nounat amb una formosa taja fruit de la barreja escassament controlada de vi (blanc o negre), cava i una variada gamma de combinats.

amb un grapat de nens com a espectadors de la celebració, s’imposa una certa cordura etílica i, per tant, els meus amics i jo procurem caure mesuradament en el parany de les ampolles de whisky cridant-nos “bébeme, bébeme” (les ampolles de whisky ens parlen en castellà tot i que són escoceses) i els seductors glaçons esperant colpejar musicalment els gots de tub.

potser com a seqüela d’aquesta mena de síndrome d’abstinència, en el que no hi ha cap tipus de control és en l’elecció de la música que ens acompanya. l’accessibilitat il•limitada al ipod provoca que tothom s’atorgui el paper de dj eventual i, sota l’excusa d’animar el cotarro, acaben sonant perles com “cuidado con paloma” d’emilio aragón, el “yo quiero bailar” de sonia y selena o el (sempre sol caure) “hit me baby one more time” de britney spears.

a tocar de la riuada d’excessos musicals que sol resultar la nostra i d’altres festes de cap d’any, estaria bé que la SGAE (societat general d’autors espanyols) recordés en un comercial de la televisió que cal un consum selectivament responsable de música per aquesta revetlla.

estaria bé que fessin aquest anunci enlloc de reclamar 45 mil euros (que segurament els hi deuen correspondre) de drets a la marató de tv3, però que només sota la barreja escassament controlada de vi (blanc o negre), cava i una variada gamma de combinats, es pot tenir la barra de reclamar.

una mica a l'estil

2010-12-22T12:54:00.001+01:00

una mica a l’estil dels personatges de “vidas cruzadas” de robert altman, les petites històries paral•leles que enguany hem viscut acaben consolidant un mosaic anomenat (per decret gregorià) 2010.

un megamix d’afers exteriors (res a veure amb els d’en mikimoto), de propis i de blocaires que, en estreta col•laboració amb l’amnèsia pèl bleda que m’agafa a tocar de nadal, tendeix a mesclar només les coses bones i divertides en l’apunt-christmes d’aquestes dates.

montilla ridículament disfressat de superheroi de pacotilla per les joventuts socialistes. el peque marcant el seu primer gol a la lliga escolar de futbol sala. l’esmorzar vienès que ens varem marcar una bona colla d’amics blocaires. miners xilens veient miraculosament la llum. la manifestació contra el dictàmen del constitucional. ma mare posant-me sempre dues cullerades més de les que vull. l’emoció pel premi cats. el nen i l’E regalant-me un llibre amb tots els apunts publicats. un servidor oferint cinc botifarres (sense mongetes) a cristiano ronaldo i l’ il•lusió que fa això d’anar descobrint bona gent darrera els blocs que llegeixo.

una mica a l’estil dels personatges de “love actually” de richard curtis, les petites històries paral•leles que enguany hem viscut acaben creuant en l’agradable explosió final que és això de desitjar a tothom que passeja per la catosfera, de tot cor i sense cap obstacle de virtualitat, unes molt bones festes.

darrer intent

2010-12-16T17:51:00.002+01:00

1.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

2.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

3.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

.../...

500.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

.../...

1000.- el veí pastat a jaume figueras, el del 3r 3a, respondrà al meu bon dia o bona nit amb alguna cosa més que un gairebé inaudible so gutural.

una mentida mil cops repetida no acabarà esdevenint veritat. ni que s’acosti el nadal.

jo, per si de cas, continuaré perseverant.

mvp del 2010

2010-12-13T09:52:00.002+01:00

els humiliants contractes-escombraria dels controladors aeris d’aena, el massiu agraïment del poble català a la tasca del constitucional, el premi mary santpere a xose mourinho i cr7 pel foment del somriure als compatriotes més balompèdics i l’abassegador èxit de montilla a les recents eleccions eren, entre d’altres, alguna de les previsibles candidatures a tema estrella del 2010. a casa, malgrat la ferotge competència, no hem tingut cap mena de dubte en atorgar el nostre vot a la procrastinació com a tema de enguany. per unanimitat i sense discòrdies. de carrer.

la procrastinació és (viquipèdia dixit) un trastorn del comportament que t’obliga a deixar per més endavant accions que s’han d’atendre per altres més irrellevants i agradables. a la meva dona, l’E, se li va obrir el cel en llegir que el que ella tot sovint practica (deixar la declaració d’hisenda o treballs del màster pel darrer dia adduint que primer cal ordenar alfabèticament la col•lecció de cedés i llibres o no escollir la roba que vol endur-se a la maleta fins poc abans de marxar perquè, prèviament, és més important amanyagar la gata que dorm tan panxa) no és mandra pura i dura sinó un trastorn sense tractament ni teràpia coneguda.

des del dia que va descobrir que pateix el trastorn de marres, no hi ha ningú que li estossegui. si fem tard al cinema perquè s’empajara llegint les biografies del director penjades a internet, s’empara en la procrastinació. si l’apressem per arribar a l’hora a un dinar, ens respon que no l’atabalem que està procrastinant a consciència, que vindria a significar, més o menys, que és davant de vint parells de sabates (o bosses de mà) intentant decidir quines penjar-se i/o calçar-se. en definitiva, que li diguis el que li diguis, la procrastinació la fa marxar-se de rosetes davant qualsevol retret que li plantegem.

he de reconèixer que són tants, i tant avantatjosos, els símptomes de la procrastinació que el nen i jo també ens hem pujat al seu carro. el nen, quan li dius de parar taula, comenta que primer haurà d’anar al wàter a procrastinar una estona. també, curiosament coincidint amb l’hora dels deures, vol trucar a son àvia, desar la roba que s’amuntega als peus del llit o s’interessa sobtadament per a quin client estic treballant.

jo, sense anar més lluny, estic ara mateix procrastinant mentre escric aquest apunt enlloc d'estar comprant els regals de nadal. el dia 24 a la tarda, quan finalment em decideixi a fer-ho tot xuclant-me inacabables cues, nervis i presses innecessàries, me’n recordaré de la procrastinació, la mare que la va parir i el dia que la varem acceptar com a tema estrella del 2010. per unanimitat i sense discòrdies. de carrer.

herois X

2010-11-26T12:19:00.002+01:00

ara que ja no passen herois a la programació de TV3, que el nen no té ni remota idea que a superman li espanta la kryptonita (tant com a ell les sardines a la planxa o a mi una carta de la delegació d’hisenda) i que fa temps que la gran pantalla no acull a cap x-men, batman o spiderman. ara que, en definitiva, els herois amb poders extraordinaris han passat de moda; a un parell dels nostres polítics els hi ha donat per presentar-se a campanya com a superherois.

ara que no cal deixar-se la vista intuint piruetes sexuals enmig de les ratlles de codificació del plus perquè a internet es troba tot el porno que desitgem (i el que no desitgem). ara que, fins i tot, el clip casolà de la paris hilton està demodé, a un parell dels nostres polítics els hi ha donat per tirar del porno a la campanya electoral.

ara que el món vampíric monopolitza bona part de l’oferta televisiva i cinematogràfica, penso que l’electorat arribem a aquestes eleccions d’allò més farts de que els nostres polítics en xuclin la sang amb la manca de vergonya que ho fan.

ara que ja les tenim al damunt, penso que la campanya electoral ha estat indecentment pornogràfica i que la veritable superheroicicitat és saber a qui votar.

ara que ja les tenim al damunt, penso que la veritable superherocicitat és no posar dins l’urna, enlloc del vot, un manat d’alls.

l'oblit de la memòria

2010-11-08T17:59:00.002+01:00

l’E, senzilla inicial vocàlica que emmascara la consonàntica complexitat rondinaire de la meva dona, diu que em va dir que abans de marxar a la feina estengués la roba. jo no recordo la (segurament amable) petició i, per tant, la roba s’ha quedat a la rentadora conreant aquella ferum d’humit txungo tan de bossa escolar d’esports. em diu –feta un basilisc- que a vegades sembla que pateixi alzheimer.

tot i l’enfurismada acusació de l’E, no tinc cap mena de dubte sobre la meva capacitat mnemotècnica. al contrari, afirmaria que una de les meves particularitats és recordar noms i coses que, a més d’inversemblants, tenen com a tret comú la manifesta inutilitat per a la vida diària.

en un d’aquells memes catosfèrics que, com les botigues de queviures regentades per iaios amb un llapis a l’orella, han desaparegut del planeta terra; recordo haver explicat que puc recitar les entrades de referència de cadascun dels toms de l’enciclopèdia catalana (a-ami, ami-bag, bag-buig, ...) o la llista alfabètica dels 44 nens (anguera, audenis, blaya, ...) que van fer l’egb amb mi. mira, em va donar per això.

també conservo dins un raconet cerebral un bon grapat de rareses (o cutrades) musicals d’ahir, avui i sempre. sé, per exemple, que l’ex futbolista julio alberto va gravar un disc amb la seva ex dona (“medianoche en moscú”), que pancho i javi de verano azul van perpetrar una cançó anomenada “sueños de invierno” i que jesús vázquez, després de presentar “la quinta marcha”, va provar de fer fortuna amb el “y yo te besé”.

si tingués la memòria en un estat precari, com proclama l’E per quatre peces de no res que s’han quedat a la rentadora, desconeixeria que el millor saltador de trampolí (en piscina) ha estat un americà anomenat greg louganis. que la julie de “vacaciones en el mar” era l’actriu lauren tewes i el capità stubbin (de la mateixa sèrie) un calb de nom gavin mcleod. o que el prota de “el perfum” és jean baptiste grenouille i el tercer porter de la selecció belga del mundial’82 era theo custers.

si tingués la memòria tan malament com diu, no em demanaria sempre que li fes de parella quan juguem al trivial o al buzz. si tingués la memòria tan malament com diu, jo no recordaria perfectament que per tal d’estalviar-me la seva consonàntica complexitat rondinaire vaig decidir dir-li que m’havia oblidat que hi havia roba per estendre quan, la veritat, em va fer una mandra tremenda posar-me a penjar roba a les vuit del matí. fa massa fred.

pans i vins

2010-10-28T18:47:00.003+02:00

potser és responsabilitat del salt generacional o de l’educació rebuda, però ma mare sempre ha despatxat amb algunes veritats des d’un insolent tu a tu, fent radical bandera d’allò de al pa, pa; i al vi, vi.

aquesta dèria per la no mentida (ni en la seva versió pietosa) m’ha fet espectador, en esporàdiques ocasions, d’episodis de terra traguem que el pas dels anys han reconvertit en anècdotes simpàtiques. per exemple, sopar al restaurant d’un conegut (acoquinant, eh!) i quan l’home li va preguntar què tal li havia semblat l’esqueixada, ella, ni curta ni mandrosa ni amb cap mena de subterfugi, va deixar anar un irònic encara estic buscant el bacallà.

o jo (inconscient de mena) demanar-li, tot il•lusionat, opinió sobre una xicota amb la que portava algunes setmanes sortint i acabar rebent la plantofada d’un què vols que et digui? a mi m’ha semblat bastant aturadeta, la veritat.

però, potser, l’exemple més frustrant d’aquest si no vols la pols d’alguna resposta, no vagis a l’era de la pregunta, va ser jugant a futbol. ella mai no venia a veure’m. els acompanyants/pringats oficials solien ser mon pare i mon germà que veien en mi una virtuositat balompèdica que, finalment, va acabar quedant-se en virtu i encara gràcies.

el diumenge que finalment va decidir-se a contemplar les meves ziga-zagues per la banda, la meva dreta exquisida, el partit va ser contra una equip d’armaris encastats. unes bèsties, poc dotades per la piloteta, però altes com un sant pau i segurament futurs karateques olímpics. zero a zero al final i noranta minuts de mirar de no topar amb aquelles roques per anar dilluns, sa i estalvi, a les classes de mates o natus a jugar tranquil•lament al ahorcado o passar paperets amb notetes estúpides (“beltrán olora a formatge florit”, “arranz té pelusilla al bigoti”, etc) al del davant.

en acabar el partit vaig cometre la negligència (monumental) de preguntar a ma mare què tal havia jugat i ella, amb una capacitat de diagnosi digna d’en pichi alonso, va dir-me “nen, semblava que els hi tenies por. cada cop que se t’acostaven: o fugies o t’apartaves”. la setmana següent un rival em va obrir la cella d’un cop de colze, clar.

dissabte passat el meu nen va debutar a la lliga escolar de futbol sala. els rivals eren alts com sant paus i jugaven, tot hi ha que dir-ho, de collons de mico. l’onze a un final no admet massa interpretacions.

potser és responsabilitat del salt generacional o l’educació rebuda, però a mi això de la veritat sense matisos mai m’ha acabat de fer el pes. mentre el nen em preguntava què tal havia jugat, pensava que de pa n’hi ha de rústic, pagès, baguette, xapata i de sant jordi, entre molts d’altres. i de vi, començant des del bric de don simón, n’hi ha més que de sants al santoral.

per tant, respondre al nen que havia jugat molt bé, que era el primer partit i que a la tornada (amb sort) els hi tornarien la pallissa no va ser cap mentida pietosa. va ser, egoistament, la veritat que m’estalviaria veure’l el cap de setmana entrant amb una cella oberta. pel cop de colze d’un rival, clar.

el rei del gag

2010-10-04T15:31:00.001+02:00

el desaparegut vázquez-montalban, a més d’autor de novel•les que no he tingut l’oportunitat de llegir (per culpa de la pèssima política d’oportunitats lectores de zapatero), expert gastrònom i culer militant, va conquerir la simpatia ciutadana empescant-se la brillant cita post-dictadura “contra franco vivíamos mejor”.

el codi de (quatre) barres que ha identificat durant dècades els catalans com éssers genèticament poc dotats pel humor ha anat, poc a poc, modificant-se gràcies a l’èxit mediàtic d’alguns compatriotes. sense oblidar-nos de la bèstia dels monòlegs que va ser joan capri quan la plaça francesc macià s’anomenava calvo sotelo; eugenio, de negre arbitral i rictus seriós, va obrir un camí de re etiquetatge humorístic nacional que després andreu buenafuente i la seva factoria ha sabut mantenir per les ibèries. ara tindrem fama d’insolidaris i anticonstitucionals, però no pas de rancis.

només tenint en compte que el sentit del humor és un dels sentits més personals i intransferibles que existeixen, es pot entendre que el meu amic juanjo i un servidor defensem, amb certa vehemència, que el més gran humorista que mai ha tingut catalunya és joan gaspart. (glupppps ... intueixo la monumental xiulada)

aquest home ens ha obsequiat amb gloriosos moments hilarants que haurien de tenir un lloc de privilegi al museu catala del riure indiscriminat (MCRI). marxar a montserrat, al descans d’un partit, per demanar-li en persona a la moreneta que el barça remuntés era un dels seus sketchs més recurrents.

no sols de verges bronzejades vivia el repertori de gaspart. banyar-se al tàmesi (algú, ni que sigui un peix anglès, s’ha banyat mai en aquest tèrbol riu?) com a celebració de la primera copa d’europa, pagar a l’encarregat de la megafonia del bernabeu una pastarada gansa perquè posés un munt de cops consecutius l’himne del barça o reinventar el català dient “vispresident” a la paraula que la resta de mortals diem “vicepresident” han estat alguns dels seus acudits més celebrats.

però pel meu humil gust, els moments més antològics de gaspart eren quan desdoplegava la seva personalitat com si fos una mena de baró ashler culer. si, per exemple, un periodista li preguntava què li havia semblat una actuació arbitral polèmica; l’amic joan responia dient que com vispresident “l’àrbitre era humà i, per tant, susceptible d’equivocar-se” per tot seguit declarar que, com a soci del barça, pensava que l’home de negre era “un monumental lladregot” de la mateixa casta que el dioni i bonny&clyde.

ara, en plena presidència invisible d’en rosell en la que tot plegat sembla ser una bassa d’oli, el meu amic juanjo i jo enyorem les doctorjekyllades (i misterhyades) del tronxant gaspart, les anades i tornades a la muntanya dels escolanets i les bretolades de hooligan que l’amic joan ens oferia jornada rere jornada.

ara, el meu amic juanjo i jo, pensem que malgrat els títols i celebracions dels darrers anys “contra gaspart rèiem molt més del que ho fem ara”. la culpa, està clar, és de zapatero i la pèssima política de foment del humor català que desenvolupa el seu gabinet.

la síndrome nostra de cada dia

2010-09-02T18:49:00.003+02:00

digueu-me que sóc més estrany que un gos de pelambrera verda, o un insòlit marcià de pell pistatxo amb dues simpàtiques antenes coronant el cap, però jo no he notat res especial. em miro i remiro al mirall. posat a mirar, cerco també alguna senyal interior, un indici de neguit o angúnia que insinuï que estic covant una síndrome post-vacacional de tom i llom després de trenta dies tocant-me el nas. res; si vull una síndrome hauré de viatjar a estocolm.

he intentat respondre de mala gana a l’antonio i l’ana, propietaris del bar en el que prenc el primer cafè amb gel del dia, quan han lloat el coloret que he conquerit a la costa i (venedors de mena ells) m’han preguntat si estava encara més prim. no he sabut ser mal educat. m’ha sortit el somriure tòtil de quan em pilotegen sense maldat, he respost una vaguetat i, malgrat que gairebé em fa vergonya confessar-ho, m’ha fet il·lusió tornar a veure aquesta parella tan agradable i pencaire.

al metro, el lloc (després de la cua del súper els dissabtes i les dependències d’hisenda sigui quin sigui el dia) en el que solen coincidir més ciutadans putejats per metre quadrat, la cosa tampoc ha estat massa diferent. l’aire condicionat (ni massa fort ni, com a vegades, apagat del tot) generava un ambient agradable que no em feia enyorar des assossegadament les nits estivals culminades per un gelat de llet merengada amb sirope de maduixa. ni la carta segura de mirar descaradament el diari del veí esperant que el paio tanqui ofés la pàgina ha servit per autoinocular-me la síndrome de marres: l’home m’ha permès llegir tots els detalls de la baixa d’en puyol.

i mentiria si digués que tornar a entrar a la feina (principal causant de tota mena de síndromes i úlceres d’estómac) m’ha deixat indiferent. veure la meva taula amb els paperots ordenadament desordenats en petites columnes, els post-its grocs ocupant la part superior de la pantalla de l’ordinador i els col·leguites del curro esperant per anar a esmorzar m’han fet descaradament feliç el retorn, què carai!

ho sento, sóc un raru de pebrots però això de la síndrome post-vacacional, per molt que ho intenti, sembla que no està fet per mi. no guaito l’horitzó, des del balcó de casa, tot buscant desesperadament el maresme que m’ha donat descans l’agost. no pujo al metro maleint l’espècie humana ni faig l’enllaç entre les línies blava i verda amb el cap cot i, quan trepitjo el despatx, ni pateixo buidors existencials ni muto a un caràcter semblant al de mourinho.

potser, sense jo ser-ne massa conscient, per tenir la síndrome d’estocolm no cal anar a la capital sueca. només cal tornar amb alegria a la rutina i, òbviament, al lloc que et té segrestat vuit hores al dia i cinc dies a la setmana.

empajarat

2010-08-17T09:34:00.002+02:00

el tresor més preuat de les meves vacances d’estiu, el luxe que em fa gaudir els primers minuts del dia com un maharajà ociós i despreocupat, una mena de flavio briattore del maresme sense, això sí, iot amarrat a porto cervo ni excés de greixos a l’abdomen, és gaudir d’una deliciosa estoneta matinal d’estar voluntàriament empajarat.

(incís semàntic)
(estar) empajarat: estat mental de trànsit, gairebé místic, que et precipita a tota mena d’elucubracions de caràcter més aviat inútil, en algunes ocasions, o directament estúpides en la majoria d’elles.

durant onze mesos l’any és del tot impossible empajarar-se com déu nostre senyor mana. és llevar-se del llit i el rellotge t’aboca a una voràgine de litúrgies que comprenen des de la higiene personal bàsica per no tenir un aspecte similar a torrente, passant per intentar trencar les cadenes invisibles que lliguen nen i llit o trobar uns mitjons aparionats per anar a la feina. amb quotidianitats d’aquesta transcendència és normal que el pensament no estigui per foteses mentals.

l’arribada de les vacances relativitza les obligacions de manera directament proporcional a la que el pensament es desboca. i un servidor, amb les neurones en llibertat no vigilada, discorre amb un criteri racional més semblant al del murdoch del equipo a que no pas al de l’eduard punset.

així, aquestes empajarades matinals poden precipitar-me, per exemple, a rumiar perquè alguns èxits musicals de l’estiu tenen com protagonistes animals (el venao, el tiburón, el toro, el goril•la) no massa de companyia ningunejant a d’altres d’allò més presents a la vida de les persones com gossos, gats i canaris flauta.

o a fer un pols a la memòria, dedicant un quart d’hora ben bo, relacionant concursos de greus efectes secundaris que m’he empassat a la tele amb fanàtica militància: amor a primera vista, contacto ... con tacto, ding-dong, el juego de tu vida, entre platos anda el juego, furor (sí, a mi m’agradava furor, ho reconec), gol y al mundial 82 o el todo queda en casa del desaparegut pedro osinaga.

badar rumiant monumentals vacuïtats és l’activitat favorita dels minuts inicials de tots i cadascun dels meus dies de vacances. estar empajarat em permet pensar, al cap i a la fi, que com continuï deglutint gelats al mateix ritme que fins ara el primer punt en comú que tindrem flavio briatore i un servidor serà, evidentment, l’excés de greixos a l’abdomen.

el iot a porto cervo serà el segon –penso, més empajarat que mai-.

draconià

2010-07-20T11:50:00.004+02:00

CONTRACTE TEMPORAL D’ATOMITZACIÓ FAMILIAR

barcelona, a 19 de juliol de 2010

d’una part l’òscar, força major d’edat ja, blocòpata i singermornings vocacional i amb DNI 35(i sis números més); d’ara en endavant esmentat com a part ANDAQUENOETSPRINGAT.

i de l’altra l’E i en J, dona amb més bolsos que la preysler i fill que mai abandona el comandament de la tele d’en ANDAQUENOETSPRINGAT, d’ara en endavant citats com a part EMPIROVAMPIRO.

ambdues parts, actuant en el seu propi nom i interès

EXPOSEN

1.- que entre el 19 i el 30 de juliol de 2010, EMPIROVAMPIRO fruirà d’un període vacacional al maresme català sense la gratíssima companyia d’ANDAQUENOETSPRINGAT que continuarà a barcelona desenvolupant les seves habituals tasques laborals.

2.- per aquesta raó convenen subscriure aquest contracte sotmetent-se a les següents clàusules

CLÀUSULES

primera.- ANDAQUENOETSPRINGAT es compromet, durant aquest període, a no posar a dieta les gates adduint que s’han passat amb els dolços.

segona.- ANDAQUENOETSPRINGAT obviarà tradicions obsoletes, practicades durant l’estança adolescent a casa sons pares, no acumulant columnes dòriques (i jòniques) de plats i gots per netejar a la pica.

tercera.- ANDAQUENOETSPRINGAT, fóra d’hores laborals, farà els recadets i gestions (anar a buscar els llibres d’escola, comprar una canya de pescar -ara li ha pegat per pescar- i bambes per en J, etc) de sobte imprescindibles però que, abans, ningú no realitzava.

quarta.- ANDAQUENOETSPRINGAT no utilitzarà la llar familiar per improvisar sopars d’entrada d’estiu amb amigatxos en els que es sopa poc i es beu una mica massa ni, òbviament, per cap altra tipus d’esdeveniment nocturn de qualsevol caire i natura.

cinquena.- els ipods familiars (dos) quedaran sota guarda i custòdia d’EMPIROVAMPIRO ja que les hores a la platja solen ser, alguns cops, una mica ensopides. si ANDAQUENOETSPRINGAT vol escoltar música quan arribi a casa; que es posi la ràdio o canti ell.

sisena.- ANDAQUENOETSPRINGAT tindrà dret, això sí, a dormir ben espatarrat (travessat fins i tot, si vol) al llit conjugal.

setena.- ANDAQUENOETSPRINGAT consolarà, mitjançant diverses trucades telefòniques diàries, a EMPIROVAMPIRO per la tristor, per la buidor existencial d’uns dies de platja, aire condicionat, lectura, descans i gelats magnum que ell encara no pot patir. ANDAQUENOETSPRINGAT seguirà afirmant (contra vent i marea) al final de cada contracte, apunt i conversa; que estar de rodríguez a barcelona és la cosa més divertida del món. la hòstia.

per alguna cosa serà

2010-07-15T17:51:00.002+02:00

desconec si cal fer-ne responsable a l’enganxifosa calitja barcelonina, a un rebuig sobtat al breekie’s excel que li comprem al condis o a l’estisorada estatutària però, de fa uns dies, tenim la gata amb la panxa ben regirada. per alguna cosa serà.

de petit, quan tenia mal de panxa per una no confessada deglució de dalky’s de xocolata i nata, ma mare m’entaforava una infusió de farigola que et feien venir ganes de no tornar a tastar mai els dalky’s.

ara, com amb tantes d’altres coses que el pas de fulls de calendari fan variar, la infusió de farigola s’ha anat substituint per medicaments de nom pintoresc; igual que ben poca gent sorgeix els mitjons foradats posant-hi aquells estranys ous dins (és més senzill, fet i fet, comprar-ne de nous i deixar-se de mandangues) ni, tampoc, s’estila allò de donar-te aigua del carme (més heavy que un xupito d’orujo blanc) quan et trobaven un pèl pansit.

pensant com recollir el contingut estomacal (ecssss) gatú que em trobo de regal al vestíbul de casa, recordo un altre costum en desús: la protecció del terra recent fregat amb fulls de la vanguardia per no trepitjar el gres humit.

allò era més entretingut que anar al parc d’atraccions de montjuic. una estora, un caminet fet amb fulls del diari, per anar practicant saltironets com un gripau per tot el pis. si la distància prudencial entre un i altre era massa curta, movies el full uns centímetres amb una dissimulada patacada per fer-ho més interessant.

si el que volies era forjar-te un futur com a saltador olímpic de llargada, practicaves saltant de dos en dos, o de tres en tres, fins el moment que algú de casa et demanava (amb molt bones maneres) que paressis de fer el cabra.

com no tinc paper de cuina ni serradures per recollir el regalet amb un mínim de garanties higièniques, agafo una vanguardia antiga. l’atzar l’obre per un full en el que apareixen les fotografies (estil dni) d’un personatges en rigorós blanc i negre.

i contra pronòstic, el que hauria de ser una feina fastigosa, gens edificant, agafa un punt del tot divertit quan veig que el contingut estomacal de la gata acabarà tenint, com embolcall perfecte per les escombraries, la foto de deu persones que han begut més (molt més) aigua del carme del que convé: els membres del tribunal constitucional. per alguna cosa serà.

el que fa l'avorriment

2010-07-06T13:43:00.003+02:00

el que fa l’avorriment quan t’has quedat el cap de setmana més penjat que un espetec de vic. comptes 1, 2, 3, 4, 5 i, ara sí, el farsa d’en màrius serra mentre la dona s’està regalant una hidratació i massatge corporal al balneari de les vilas del turbón. té collons la cosa. segueixes el solitari recompte 7, 8, 9 i el segon exemplar en català que m’apareix és el com una novel·la d’en daniel pennac i penso que el nen, a casa d’un amic d’escola, deu estar comptant també (per desenes) partides a la play. té collons la cosa.

doncs sí, més penjat que un espetec de vic, assassino els minuts fent un acurat recompte idiomàtic dels llibres que okupen les lleixes de la saleta de casa i el resultat de l’escrutini no em plau gens. molt autoproclamar-me hereu del timbaler del bruc i del capità enciam, molt defensar núria feliu i guillermina motta com a grans dives universals de la música, molt desitjar que klose tingui un partit inspirat davant la parella de la carbonero però, quan toca comprar un llibre, semblo un tertulià de intereconomia.

sempre hi ha excuses, això sí. que la fidelitat lectora pels castellans vila-matas i bolaño rebenta qualsevol estadística, que algunes edicions catalanes tarden més en sortir al carrer i solen ser un pèl més cares i que, els dos darrers anys, la voluntat familiar passa per llegir en la nostra llengua quan podem escollir. però, tot i així, el 76,3% contra un trist 23,7% quadribarrat explica que la nostra voluntat ofereix uns resultats més aviat patètics.

em ve al cap, mentre la dona deu estar ara immersa en plena lodoteràpia i el nen jugant al pro evolution soccer, un estudi comentat per un professor de la uni sobre hàbits televisius. els enquestats, molt majoritàriament, responien que el model de tele que desitjaven era de caire cultural (amb reportatges d’animalons, història, viatges, etc) però que, quan tocava fer d’espectadors, miraven allò anomenat tele escombraria. la raó (i no és conya) és que tothom pensava que ja estava prou conreat intel·lectualment i que, per tant, podien permetre’s el luxe de mirar programes sense una exigència mental massa elevada.

potser passa una cosa semblant amb els llibres en català. com ja el parlem i escrivim exemplarment i com ja som uns més que dignes hereus del timbaler del bruc i del capità enciam; no ens volem prendre la molèstia de buscar si hi ha edició catalana del llibre que ens agrada.

faig zapping a la tele, cansat de recomptes llibreters apocalíptics. el trenta-tres fa un documental d’un país africà i altra cadena un programa de xafarderies rajant de pepe navarro i yvonne reyes. acabo mirant el del cor.

té collons però és el que fa l’avorriment quan et quedes el cap de setmana més penjat que un espetec de vic.

cançó dedicada

2010-06-30T13:52:00.002+02:00

la ràdio pretèrita, aquella que la meva àvia escoltava posant el transistor inter-grundig a tota llet sota el coixí per (contradictòriament) agafar la son alhora que desvetllava la resta d’habitants de la casa, oferia programes de consultori sentimental en els que els oients demanaven cóm reconduïr les maltretes relacions amb la parella i també, amb un caire més festiu, d’altres de cançons dedicades a la carta en els que felicitar l’aniversari de la dona fent sonar pel dial el, per exemple, “te estoy amando locamenti” de las grecas.

segurament la forta ferum a naftalina que s’ha instal·lat a l’aire des de dilluns a darrera hora de la tarda m’ha fet recordar aquest tipus de programa de ràdio.

com amb algunes relacions no hi ha consultori sentimental que ho solucioni, millor quedar-nos amb la música. avui a petició d’un bon grapat d’oients, i dedicat al tribunal “manostijeras” constitucional, una cançoneta que, per exemple, podria ser aquesta mateixa ...

sant miquel del fai

2010-06-15T13:44:00.003+02:00

de la mateixa manera que els interioristes automobilístics van extingir (sense previ avís) els imants que recordaven al conductor allò de papá, no corras o les redecoracions de la lluneta del darrere amb enganxines de sant miquel del fai i de teruel también existe; han desaparegut els memes de la catosfera. una pèrdua trista i sobtada.

el abduït meme venia a ser, a ull cuber, la proposta d’un blocaire a d’altres perquè responguessin preguntes vario pintes de caire personal com si es tractés d’una entrevista intimista amb jesús quintero, fessin una innovadora llista dels objectes que s’emportarien a un illot desert (el perejil, sense anar més lluny) o relacionessin (i publiquessin en un apunt, clar) un ventall de coses que els emocionaven més que rebre la devolució d’hisenda dies abans de marxar de vacances.

sigui per la recomanació viral de passar el meme a d’altres blocaires, per aquest tarannà reservat, presumptament tan català, que fa que no ens agradi esbombar les nostres intimitats als quatre vents o perquè no desitgem que ningú no ens condicioni el què volem publicar; els memes, a dia d’avui, tenen menys futur a la catosfera que rick astley com a cantant d’èxit.

potser per enyor vull fer un darrer tribut als memes, gairebé un sepeli, publicant-ne un que sota el breu enunciat de CINC FOTESES QUE, COM ELS MEMES I LES ENGANXINES DE SANT MIQUEL DEL FAI ALS COTXES, ET FOT QUE HAGIN DESAPARESCUT SOBTADAMENT SENSE UNA EXPLICACIÓ CONVINÇENT serveixi de sentit homenatge a aquesta alternativa d’apunt blocaire en vies d’extinció.

-els colajets (llimona, cola i xocolata) de la carta dels gelats estivals.
-el chapis (presentador d’un programa de t5 anomenat qué me dices!) de la graella televisiva.
-una complerta postra anomenada pijama (flam, nata, préssec en almívar, dues o tres boles de gelat, galeta en forma de triangle, etc.) de les cartes dels restaurants.
-escoltar clientes i clients pronunciant “a maria” o “déu vos guard” quan entraven a una botiga.
-comprovar com els lectors ja no es llepen un dit per passar les pàgines d’un llibre o diari.

o potser la única explicació convincent, per d’aquest fingid tribut als memes, sigui que no se’m acudia altra fotesa que legitimés penjar el clip de rick astley al final del apunt. que és, fet i fet, al únic que vull enterrar de la meva memòria.

dret democràtic

2010-06-09T13:55:00.003+02:00

la polèmica està servida. i amb patates. mentre les eleccions blaugranes continuen nedant, contra el que es pronosticava, per un ensopit mar en calma sense massa polèmiques, retrets ni fotos banyades en cava a la discoteca luz de gas; a casa meva, les normalment cristallines aigües de la presentació de candidatures a cançó de l’estiu baixen aquest any molt però que molt enterbolides.

el casolà procés electoral es va engegar enguany amb la mateixa harmonia i consens familiar d’altres certàmens. la meva dona va fer les seves tres propostes, i jo les tres que em pertoquen, presentant un sextet de pilotassos estivals amb els que musicalitzar el trànsit normalment dens de la c-32.

deixant a banda el menorquinament cerveser applejack de the triangles, cinc cançonetes dance que exemplifiquen perfectament que no trepitgem una discoteca des de l’època en que triomfava l’i don’t feel like dancing dels scissor sisters.

- stereo love edward maya
- if we ever meet again timbaland&katy perry
- break yor heart taio cruz
- sick of love robert ramirez
- sexy bitch david guetta

el nen, que encara tardarà en trepitjar locals nocturns uns quants anyets, saltant a la brauera la normativa que obliga a tres propostes, diu que aquesta temporada ja té clara la seva candidata per la gran final. que passa de boles de discoteques amb llumetes, dj’s residents o no residents, de la llista d’mtv, dels 40 o de la de flaix i que defensarà fins ben entrat setembre a miley cyrus (hannah montana) i el soporífer can’t be tamed com a cançó de l’estiu 2010.

les alarmes antiincendis familiars s’han disparat. el nen no només boicoteja l’esperit de l’elecció escollint una sola candidata, si no que, a més a més, presenta una cantant/actriu infantil del canal disney que no aguantem ni sa mare ni jo.

li he intentat explicar que per rebel ja està james dean. que optar per miley cyrus és igual d’extravagant que si jo escollís el liralie de xuxa o el cuidado con paloma d’emilio aragón i que, en definitiva, ha de respectar les litúrgies familiars per tronades que resultin.

el nen, després de preguntar-me qui eren james dean, xuxa i emilio aragón, m’ha portat fins a l’ordinador per ensenyar-me un recull de fotos de l’actuació de miley cyrus al passat rock in rio.

després de veure fotos com aquesta ...

començo a pensar que miley cyrus, a més de cantant de l’estiu 2010, seria a partir de novembre (que és quan fa els divuit anys) una presidenta perfecta pel barça.

cansat

2010-05-31T13:04:00.003+02:00

l’estiu és, potser compartint honor amb les festes de nadal, el període de l’any que suma més tòpics verbals per metre quadrat de conversa.

quan el primer ascens de temperatures ens obliga a fer el canvi d’armari, precipitant l’emotiu retrobament (gairebé com el d’un amor perdut de joventut) amb els pantalons pirates que et ballen com una baldufa gràcies a l’eficiència de l’operació bikini o amb les samarretes de color cítric que et transformen en un subliminal home-anunci (o dona) de trinaranjus, sura també la humana necessitat de repetir el manat d’alls que són els tòpics estivals.

al menys al cap i casal, creuar-te amb un veí esbufegant al migdia dins l’ascensor i no esmentar allò de el que mata de barcelona és aquesta humitat que fa que la roba se’t enganxi al cos és símptoma d’escassa educació veïnal o de que el veí és un nudista militant.

també és d’una idoneïtat repetitiva, mentre et trobes totalment extasiat assaborint el primer polo dràcula de la temporada, comentar als que t’envolten que l’estiu és vida, talment com si acabessis de parir una frase digna d’un filòsof grec malgrat que, en síntesi, estàs venint a dir que la resta d’any és mort.

o recórrer a un dels clàssics entre els clàssics de les mentires piadoses (a l’estiu ve molt de gust menjar amanides), quan en realitat mastegar a tothora fulls d’enciam i diverses herbotes comestibles només els hi ve de gust a les cabretes sigui quina sigui l’època de l’any.

però de entre tots els tòpics, el que més m’agrada és aquell que diu que la platja cansa. potser existeix alguna explicació científica que doni veracitat a la frase però, a priori, escarxofar-se damunt la tovallola a xafardejar que fan els altres banyistes, intentar fer el pi a l’aigua o, el més sacrificats, construir un precari castell de sorra amb un infant; no semblen activitats que requereixin un plus de ginseng matinal, la veritat.

la platja, al menys a mi, no em cansa gens ni mica. el que em cansa és que el veí excusi la poderosa olor que desprèn en la humitat de barcelona, que costi tant de trobar llocs on encara segueixin venent polos dràcules o que el monopoli dels primers plats estivals les tinguin les amanides.

la platja no em cansa. el que em cansa és seguir comptant els dies que falten per poder pal plantar-me a la sorra tres setmanes seguides sense fer altra cosa que dir, en sortir de la platja, que la platja cansa una mala cosa.

un bon dia

2010-05-17T14:04:00.006+02:00

9.00 a.m. santa susanna (maresme)
tothom (entenent la magnitud del familiar tothom a fill i dona) clapa. els punts estrella de la genètica m’han obsequiat amb un infalible despertador biològic que no diferencia laborables i diumenges. fa solet, els ocellets canten i els núvols dormen la ressaca de l’escandalosa festassa de trons i pluja d’ahir. segurament imbuït d’aquest matinal oasi de quietud i pau, m’acosto fins a la platja a contemplar l’immens blau (figura poètica que, de tant emprada, molesta). i enllà, mentre a la sorra un reduït grupet de guiris practica destrament tai chi, em pregunto circumspectament (acaronant-me la barbeta i guaitant l’horitzó tal com assenyalen els cànons de la reflexió): “ens en sortirem aquesta tarda sense xavi de mig centre?”.

13.30 p.m. autopista c-32 direcció barcelona
la meva dona (l’E) posa els cors, mentre condueix, a les cançons dels ub40 que ha decidit ens acompanyaran de camí a barcelona. ni al nen ni a mi ens agraden massa els ub40 i, encara menys, que l’angelical cara de mare i esposa no es correspongui amb la seva capacitat per entonar cançons. com avui ha de ser un diumenge perfecte, prescindim de fer cap comentari al respecte i col·laborem, callant, en la plàcida postal familiar. mentre atempta contra l’estrofa que diu red, red wine, stay close to me, m’acarono la barbeta i guaitant l’horitzó autopistero em pregunto: “no l’anirem a cagar contra el valladolid, oi?”.

17.30 p.m. casa de ma cunyada
gent amable xerrant distesa ment del darrer llibre d’albert espinosa, d’un abonament que et facilita llaminers descomptes pel teatre i de la senzilla recepta del tiramisú. amics desconeguts que acompanyen ma cunyada el dia del seu aniversari i que, a jutjar pel menú dialèctic que plantegen, no tenen el barça entre les seves inquietuds per aquest plàcid diumenge. el nen i jo, des del bàlsam anti-stress que resulta mirar l’horitzó barceloní tocant-nos la barbeta, ens preguntem: “algú pot començar a cantar-li ja l’aniversari feliç que se’ns farà tard?”.

21.15 p.m. carrer galileu
s’ha acabat el patir i, amb ell, la contenció d’atrezzo per no atabalar-me encara més, la teatral placidesa per no menjar-me ungles i dits alhora i la fingida bassa d’oli que estava resultant aquest diumenge de nervis. esclato cantant al carrer galileu que madrid se quema, se quema madrid. nen i dona canten amb mi.

s’ha acabat també no recordar-li a l’E que canta fatal. s’ha acabat dissimular que aquest apunt no vol parlar d’altra cosa que el barça és campió de lliga.

one-hit wonder

2010-05-13T19:37:00.002+02:00

la indústria musical ha encunyat (sóc obedient de mena i el diccionari diu que s’ha d’escriure així) una frase en anglès per definir aquells cantants i grups coneguts per una sola cançó d’èxit: els one-hit wonder.

una llista de one-hit wonder pot ser rematadament més llarga que la cua que s’organitza a la caixa el dia de pagament de les pensions i més subjectiva que la meva opinió sobre el veí que va decidir penjar un quadre amb cartes del tarot al vestíbul de l’escala. però, posat a ser subjectivament reductor, la meva llista l’encapçalaria el brimfull of asha dels cornershop.

igual que amb els one-hit wonder musicals, al llarg dels anys acumulem meravellosos èxits d’un moment vital concret, fites de les anomenades transcendents, que et fan sentir el rei del mambo.

molta gent segurament afirmaria que el seu casament o unió (si ha acabat tenint certa continuïtat, clar) estaria al capdamunt del seu rànquing de triomfs. d’altres optarien pel naixement d’un fill o net (si no han deixat de parlar-se amb fill, net o amb tots dos alhora per alguna collonada relacionada amb calés) i un bon grup citaria, per acabar amb els exemples, quelcom relacionat amb feina o estudis (si la conjuntura econòmica no ha catapultat l’empresa a la fallida o si els anys de colzes han tingut alguna utilitat).

tots aquests one-hit wonder vitals estan massa condicionats per imprevists futurs que els poden acabar convertint en úlceres d’estómac. a mi m’atrauen aquells moments, potser més xorrament anecdòtics, que ni els geos aconseguiran desallotjar del nostre currículum.

el dia que et van posar un deu a una làmina de dibuix calcada, el dia que vas aconseguir que els lladregots que t’havien fotut la cartera a les rambles te la tornessin amb monedes incloses o el dia que vas fer-te un forat a la plaça de siena per veure-hi el palio.

però posat a ser subjectivament reductor, el meu brimfull of asha, el meu número u d’aquests one-hit wonder xorres està encara per arribar.

arribarà el dia que agafi el quadre amb cartes del tarot que un veí va decidir posar al vestíbul de l’escala i el foti on li pertoca: a les escombraries.

la gent normal

2010-05-11T12:06:00.006+02:00

“Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal”.

potser és culpa de la cendra d’aquest volcà islandès de nom impronunciable que m’emboira els ulls d’un sospitós color blau i grana.

potser és que només hi sé veure-hi una minsa palleta (com la que mastegava a tothora lucky luck) al nostre ull i una gegant biga travessera als globus oculars blancs.

potser només pal planto, davant dels miralls còncavs i convexes del tibidabo, a les estrelletes del madrid perquè m’hi aparegui la imatge d’una colla de constel·lacions galàctiques d’allò més pagades de sí mateixes i, als del barça, enfront d’un mirall que mostra exclusivament una visió teletubbera de la realitat.

potser per tot això (i moltes més coses) veig a la bomba navarro plorant emocionat en guanyar. a gianluca basile càlidament abraçat al periodista que li demana opinió o a jugadors de l’altre punta del món fent una exhibició del català nivell z que han aconseguit aprendre; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.

potser per tot això (i moltes coses més) veig la dona d’un dels nostres futbolistes treballant de funcionària, fins fa un parell d’anys, tan panxament a una conselleria de la generalitat. a un altre dels nostres entrant a comprar, agafadet de la maneta de la xicota, al zara dones de l’illa diagonal o a piqué i bojan per seguint-se en calçotets pel vestidor; i hi veig a gent absolutament normal fent coses normals.

potser la vulcaniana cendra, la palleta del cowboy de dibuixos animats o la sala de miralls distorsionadors són elements que fan que els meus em semblin gent normal i els altres gent que juguen a ser normals perquè es creuen excepcionals.

potser, aquest diumenge acabat el partit, la gent normal acabarà rebent el millor premi a la seva normalitat.

“Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts de tu,
jugant a ser com és la gent normal”.

família nipona

2010-05-03T11:56:00.004+02:00

al balcó de casa, amb els peus recolzats a un bagul de plàstic i escarxofat damunt la cadira sotmetent l’esquena a una mena de contorsionisme que, previsiblement, esmicola en bocinets qualsevol recomanació dels tractats d’ergonomia, llegeixo les línies d’un llibre que esmenta els hikikomori.

els hikikomori són joves japonesos que, per tal d’aïllar-se de la pressió exterior del món, es tanquen a pany i forrellat a la seva habitació dedicant bona part del dia a dormir i, la part sobrant, a quedar-se hipnotitzats per consola i ordinador sense gairebé cap contacte amb família ni amistats nipones. viuen aquesta engarjolada realitat durant anys i anys fins que algú s’adona de la conveniència de trucar el psicòleg.

llegeixo això i, aixecant la vista del llibre de vila-matas, reflexiono (per dir algo) sobre el hikikomorisme familiar de manual d’aquest migdia de diumenge. el peque, més alegre que unes castanyoles, gràcies a la tolerada reconversió de la saleta del pis en una bombolla multimèdia en la que passar de la nintendo ds a la play o a un capítol de hannah montana no l’obliga ni aixecar-se del sofà.

la meva dona, a la que intueixo els ulls ja una mica orientalitzats i el cutis pèl groguenc, atrinxerada a l’habitació entre muntanyes de papers que contenen tests, trascripcions i programacions per la setmana entrant.

i jo al balcó de casa, treient els peus del bagul de plàstic i oferint-li treva a una esquena que imita a la forma de la carretera de tossa, tancant definitivament el llibre que esmenta aquests hikikomoris als que tant ens començem a semblar per proposar a nen i dona anar a la plaça a fotren’s unes braves.

“araaaaaaa?” –em diu el nen, ofés per la tallada de rotllo- i “tinc massa feina” –em diu la mitja taronja sense aixecar la vista dels paperots-.

trucar a la psicòloga que m’acaba de dir que té massa feina seria inútil. serà més útil, potser, baixar al japonès a per una safata de sushi.

la persona més persona (II)

2010-04-27T12:26:00.003+02:00

més o menys a aquestes alçades de l’any passat, i davant l’obert interrogant que suposava el matx de semis entre chelsea i barça, vaig escriure un post del tot sincer lloant l’extrema humanitat i bonhomia del llavors entrenador dels anglesos, gus hiddink, al que qualificava com la persona més persona que mai havia vist damunt d’un camp de futbol.

dotze mesos més tard, i a poc informat que un estigui, fer idèntic exercici admirant les virtuts humanes de l’entrenador rival de demà, josé mourinho, només estaria a l’abast de persones amb un alt grau (o molt alt) de ceguesa i/o sordesa.

tot i que no pateixo dèficit algun de vista i oïda, ni curt ni mandrós, em poso el clidicià tel als ulls i els taps a les oïdes (imitant a la sra. de mourinho quan comparteix sostre amb el cònjuge escollit) i escric amb cega devoció les nombroses virtuts personals de l’entrenador del inter de milà ...

josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.
josé mourinho és un gran professional i millor persona.

dotze mesos més tard, i a poc informat que un estigui, sabria que parlar bé de mourinho públicament no només és a l’abast dels que tenen poca vista i oïda. també ho està dels malats de les supersticions associades al barça que pensem que repetint el mateix que la temporada anterior els resultats seran identics.

i el més collonut del cas és que, evidentment, així serà.

activitats universitàries

2010-04-14T15:30:00.002+02:00

els estudis universitaris, a més d’obsequiar-te un plus de coneixements en la disciplina escollida i una foto de final de carrera en la que noies i nois fets i drets flirtegen amb el ridícul tapant-se el cap amb un birret, ofereixen un seguit d’activitats paral·leles d’oci per amanir les hores d’estudi.

des de instal·lacions esportives a preu de saldo en les que pots completar amb un cofoi in corpore sano la teva presumpta men sana, passant per macrofestes presidides per la macroingesta de begudes de l’estil aigua de valència, calimotxo o llet de pantera i també, entre d’altres activitats, la recerca desesperada d’un racó per estudiar a la biblio en època d’exàmens.

qualsevol observador imparcial pot trobar alguna raó de ser en activitats com les esmentades, però difícilment des del terreny del raciocini sabrà explicar què empeny algú a fer-se tunero. la raó, per això, no serveix.

des del pensament racional no es pot entendre que un ésser humà, sense xantatges, amenaces ni diada de carnaval que ho legitimi, esculli per voluntat pròpia cenyir-se aquells cois de jaqueta i capa negra rematats per cintes de colors, els pantalons bombatxos insofribles i, encara més greu, opti per dedicar llurs caps de setmana a passejar d’aquesta fila per restaurants i bars de moda.

que, per acabar-ho d’adobar, ho faci interrompent un sopar íntim amb cançons com “clavelitos de mi corazón” o intentant copsar l’atenció d’un grup de xicotes a còpia d’entonar “morena, la de los rojos claveles” em fa pensar, des del raciocini, que per ser tunero, a més de la condició d’estar matriculat en una facultat n’hi ha una altra d’indispensable: estar molt i molt avorrit.

segurament

2010-04-11T15:36:00.003+02:00

el so angelical d’un timbre a les onze en punt del matí, et feia saltar del pupitre fugint de màxims comuns divisors, pretèrits plusquamperfets i escriure noms de rius (i els seus afluents) dins d’una península ibèrica dibuixada resseguint una plantilla de plàstic, per aprofitar els trenta minuts de pati jugant a futbol.

segurament les futures garrofes ens les acabarien oferint els mcd’s, els pretèrits i conèixer que el sil és un afluent del miño enlloc de l’il•lusionant mitja hora diària de córrer rere la pilota mentre clavaves queixalada a l’entrepà, foradaves el genoll dels texans tot llençant-te a fer una rematada in extremis o repeties burletament que penal i gol era gol. segurament.

el so angelical del xiulet de l’àrbitre assenyala que comença el partit. mentre mantinguem un equip amb nens il•lusionats per jugar a pilota hora i mitja enlloc d’acumular més i més garrofes amb l’excusa del futbol; seguirem guanyant.

segurament.

gripauada popular

2010-03-22T08:00:00.002+01:00

hi ha un gest de la infantessa, contradictòriament tendre, que és el paradigma d’un dels gripaus que et tocarà empassar en vida adulta. exemplifica el fotimer de coses que et veus obligat a fer a contracor, malgrat la imposició t’arribi avalada per un presumpte bé major.

quan et posaven el plat a taula, tot demanant-te que diguessis prou en el moment que la quantitat dipositada de fricandó amb moixernons o de, per citar alguna cosa més refrescant, esqueixada de bacallà saciés la teva expectativa deglutidora; el gest matern o patern era servir-te’n cullerada o cullerada i mitja de més. perquè sí.

tu et queixaves amargament. rondinaves preguntant pel ínfim valor de la teva opinió si t’acabaven posant un plus alimentari no sol•licitat o, fins i tot, amenaçaves negar-te (teatralment) a menjar l’afegitó. res: ells adduïen que havies de créixer, que el teu futur com jugador de bàsquet a la nba o com torner fresador depenia de la cullerada i mitja incorporada al plat.

comprenc (perquè jo ara també la practico) la bona intenció del gest familiar. que un dèficit fricandoril pugui frenar l’anhela’t desenvolupament vertical pot acabar esdevenint tan cert com que atorgar llibertat de ració als nens és, sempre que no hi hagi hamburgueses, ous ferrats o patates al menú, el primer pas per introduir una quantitativament precària nouvelle cuisin als àpats casolans.

el que no acabo de comprendre és que, ja d’adult, rememori aquest gest tot just quan el papa estat m’envia una carta sol•licitant-me abonar, com cada any, impostos.

potser és que m’emociona (teatralment) el bé major de saber que, gràcies a la meva contribució pecuniària, el país acabarà alt com pau gasol, eixerit (per dins i per fora) com josé coronado i laboriós com un torner fresador.

o potser és que m’he acostumat tant a empassar el gripau de la declaració de la renda que crec impossible que hi hagin aprofitats que es cruspeixen fricandó amb moixernons gràcies als tòtils que paguem.

o esqueixada de bacallà; ara comença la caloreta.

el cor dels números

2010-03-11T11:59:00.004+01:00

hi ha coses que ni els posts ni els anys canvien. quan un és de natura ximple, troba motiu més que suficient per fer aquaplanning pel terra de casa (tot cridant gooooool) en el fet que un paio anomenat pjanic elimini al madriz de la xampions. quan un és de natura ximpleta com jo, això li sembla el millor regal d’aniversari que podia imaginar.

avui 11 de març faig anys i posts.
des de fa 42 anys que em dedico amb laboriositat a fer el tonto tot el que puc i més. a cantar a la dutxa, ballar per casa, dir-li pibón a la meva dona, fer d’obstacle entre el nen i la tele quan vol mirar la miley cyrus o tocar-li el cul a ma mare quan rondina. també m’emprenyo però això, avui, no toca.

des de fa 100 posts que em dedico, amb la laboriositat que la feina em permet, a escriure bajanades i escoltar les coses que diuen els amics de la catosfera. a fer promeses absurdes amb ells, a llegir llibres que recomaneu o anar a veure la peli en funció del què ha escrit un o altra. organitzar tronats festivals musicals o admirar-me pensant que, en definitiva, tots sou una veritable colla de cracks de cracks.

hi ha coses que ni els posts ni els anys canvien. quan un és de natura ploreta, troba motiu més que suficient per deixar caure unes llàgrimes en el fet que una paia (la meva dona) i un paio (el meu nen) uneixin vida real i virtual regalant-me un llibre que recull els noranta-nou posts publicats fins avui.

emociona llegir les dedicatòries que m’han escrit i l’espectacular currada que s’han donat. passar els fulls, trobar-hi petjades de molts dels blocaires i adonar-me’n que, malgrat ser conscient de la meva natura ximpleta, és molt millor regal aquest que la davallada madridista d’ahir nit.

els sugus i, avui també, les lionesses per a celebrar-ho que no us faltin.

el dia després

2010-03-09T11:30:00.005+01:00

tenir els dos germans força més grans (ser el petit amb diferència, vamos!) obria les portes a un món de fantasmabulossos privilegis que comprenien des d’anar de gorra al frankfurt pedralbes amb ta germana lligona i el noviet de torn fins a estalviar-te allò tan empipador d’heretar la roba de l’altre.

el saltironet generacional també possibilitava, a poca ànsia acaparadora que tinguessis, que tot el d’ells fós teu i el teu només teu. una bicoca!

per això puc respondre a la proposta revivalera de música dels 70’s, engegada des del Racó dalt del món d’en Tibau aquest passat cap de setmana, no només rememorant una dècada que no és musicalment massa meva sinó que també, com a furtat afegitó, posar-li cara i ulls mitjançant unes relíquies a 45 r.p.m. apalancades fent valer els meus drets de benjamí.

les caratul.les de village people, rod stewart, matia bazar, leif garret, boney m i milk&honey encapçalen l’escrit d’aquest dimarts en el que la neu ha esdevingut culpable de tots els mals del país.

fins i tot que, a dia d’avui, un single sigui quelcom ben diferent al que era als anys setanta.

pasqua abans de rams

2010-03-05T18:57:00.002+01:00

la frontera entre el nas vermell pel fred i les orelles roges per la calor, té el llindar de la porta de casa com a espontani duaner.

els hiverns imbuïts del cinematogràfic romanticisme d’uns mitjons de llana als peus, un dessuadora (de les d’anar per casa) i la manteta tapant les cames mentre veus csi a la tele (no esmento la llar de foc perquè, senzillament, no en tenim); han passat a millor vida des que convisc amb la meva dona.

a casa, contra l’opinió del nen i meva que val el mateix que un pensament d’aznar, es viu dins d’un estiu permanent a 23 graus celsius que ens fa anar, mentre el món és una estalactita gegant, en pantalons curts, xancletes i el pit enlaire.

hem intentat de tot i més. des de disfressar-nos de militants de greenpeace (“no t’adones que som un dels principals culpables del canvi climàtic que està patint el mon?”), passant per la des acreditació en veu alta fingint que ens dirigim a una tercera persona que no ens escolta (“fuaaaa ... això sembla una sauna. aquesta dona està majara!!!”) fins a l’amenaça d’instal•lar una piscineta toy enmig de la sala (“com provoqui humitats a la veïna, us enteneu vosaltres amb ella” –diu-). de res no ha servit.

tampoc ens ha estat útil citar que gas natural ens professa una estimació directament proporcional a l’elevada factura que li abonem cada dos mesos.

la frontera entre la climatologia cubana i la de casa és gairebé imperceptible gràcies al règim de calefacció castrista que ha instaurat la meva dona.

aquesta nit, quan arribi al pis, el faré imperceptible del tot prenent-me un mojito. en pantalons curts i xancletes.

REM - Imitation Of Life
Cargado por djoik. - Ver los videos de música recién destacados.

de collars i gossos

2010-03-01T06:49:00.003+01:00

wikipedia i google m’han corroborat la veracitat de la dada. per davant d’aznar,josé maría (“váyase sr. gonzález”) i de la calzada,chiquito (“te das cuen”), la plusmarca mundial d’iteració d’una frase durant un any la té la sra. curto,paquita amb l’encadenat d’oracions “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”. la sra. curto,paquita, per si algun despistat/ada desconeix a hores d’ara la seva biografia, és la meva àvia materna.

el primer any d’anar sol a escola vaig escoltar ambdues frases, cada matí i migdia, només obrir la porta de casa per escampar la boira. sense cap treva ni descans auditiu. òbviament a partir de la segona setmana, i en un acte de més que justificable rebel•lia infantil, m’esperava a que els semàfors es posessin en vermell per passar i posava la millor cara de llaminer que tenia tot esperant que alguna ànima caritativa em convidés a un kojac de maduixa. mai no va passar, clar.

com sol succeir quan es fa un gra massa de les prohibicions, l’efecte bumerang d’aquest binomi de gotes filipines en forma de frase ha estat en edat adulta, primer, una daltònica tendència a fingir confusió a l’hora de creuar un semàfor com a vianant i, segon, una simpàtica solidaritat per les estranyes i estranys que mengen xupa xups pel carrer.

si veig un home trajat llepant amb desfici una piruleta, a banda d’intuir que fa poc ha deixat de fumar, penso que està venjant-se d’una àvia pèl protectora. si qui gairebé es menja el pal és una noia que mereix la portada de la revista elle, a banda de pensar on coi s’amagaven aquestes noies quan jo sortia de nit, em ve al cap una àvia (espectacular com ella) donant-li avís dels perills d’acceptar xupa xups de ningú.

si el que veig és el meu nen marxant sol cap al cole, com cada matí des de fa poquets mesos, no pateixo perquè sé que té la boca ocupada amb l’entrepà que li he fet i que no sols no passa cap semàfor en vermell sinó que, tampoc, me’n deixa passar cap a mi quan passegem plegats.

altra cosa és quan obre el coi del messenger a l’ordinador de casa i jo, mirant de conquerir la segona plaça d’aznar,josé maría o la tercera de de la calzada,chiquito, li repeteixo per enèsima vegada un seriós “no agreguis a ni déu que no coneguis ni pengis una sola foto teva”.

un cop pronunciada surto de l’habitació, faig una aclucada d’ull al cel i imagino a la sra. curto,paquita pensant allò del mateix gos amb diferent collar. i mig somrient, tornant-me a dir “nen, “no creuis els semàfors en vermell i no te’n refiïs si un estrany et vol donar un xupa xups”.

així, segur, que mai ningú no li arrabassarà el primer lloc.

la xerrameca del peix

2010-02-23T12:39:00.002+01:00

si la cara a de viatjar és conèixer cultures diferents tot mirant de conquerir la ambicionada obertura de mires, la cara b és oferir l’ham d’un deliciós sopar a casa per acabar pescant en el palangre del teu reportatge fotogràfic a amics i coneguts.

segons els experts d’aquesta piscatòria disciplina, cal aprofitar la nebulosa hora dels xupitos per engegar televisor, dvd i, prèvia introducció en la que esmentes que el peatge d’un àpat tan cordial ha de ser, per força, l’obligació moral d’empassar-se les millors postals de les vacances en format clip, entabanar el muntatge audiovisual sense cap mena de mirament.

ja que, com sol succeir en el 90 per cent dels casos, les fotos solen ser veritables moniatos realitzats al tun-tun; és important que la banda sonora que les acompanyi generi la complicitat simpàtica dels obligats espectadors.

si, per citar algun exemple, les més d’un centenar d’instantànies encadenades alternen primers plans d’un nen cruspint-se un gelat amb la d’homes (fets i drets) vestits amb la mateixa samarreta a ratlles d’en javi de verano azul i la parenta damunt d’un pont que creua un canal; és de calaix que el ”venezia” dels hombres g dissimularà, molt millor que el clàssic d’en charles aznavour, la manca de traça del fotògraf.

però pels escassament dotats d’ull fotogràfic com jo, els millors aliats per aquesta mena de reportatges són la variada gamma d’ampolles de xupitos que diposites damunt la taula.

són els xupitos (poma, whisky, baileys, limoncello, ...), i no pas l’espatarrant programa d’edició de imatges aconsellat per un company del despatx ni la musiqueta xorra que hi sona de fons, qui aconsegueixen transformar el veritable moniato de les meves fotos dels viatges en panellets dels de 42 euros el quilo.

són els xupitos (poma, whisky, baileys, limoncello, ...), i no el deliciós sopar a casa, qui acaba fent picar en el palangre del meu reportatge fotogràfic a amics i coneguts.

si la flota pesquera catalana provés aquesta modalitat que practico, el peix picaria de mala manera i tindria, definitivament, menys gust a peix i molt més al saborós limoncello.

dolça felicitat

2010-02-18T14:02:00.003+01:00

mantenir l’estat d’ànim a punt de neu requereix, entre d’altres coses, de no llegir els diaris ni mirar el telenotícies, no amoïnar-se per l’endemà i, tal com s’està posant el pati, repetir-se a tothora que el “menys és més” és l’eslògan perfecte excepte pel barça.

pels dies en els que la teoria falla, i tot i tenir el cos fresc com un donut el cap no et dona una mísera raó per somriure com un gilipolles, trec de la meva txistera de mag un conill blanc que em va d’allò més bé: anar al súper amb el nen.

és entrar dins aquell univers de l’alimentació, sense l’espassa de damocles d’una llista de imprescindibles i en un acte de corporativisme masculí que dona l’esquena a les necessitats bàsiques de la casa, i mentre omples el carret de la compra tornar a dir-te que el món és, definitivament, meravellós.

perquè hi ha meravella més gran que un parell d’ampolles de cacaolat inaugurant la compra? o agafar un pot de nocilla que mai no hauria de faltar en tota dieta amb cap i peus? i aquell moment, de íntima comunió patern filial, en el que et plantifiques a la secció de dolços i, a quatre mans, deixes orfes de magdalenes banyades en xocolata, galetes príncipe de beckelar, bollycaos i d’altres porqueries (amb xocolata, està clar) les lleixes del condis o mercadona.

hi ha meravella més gran que apoltronar-se a l’àrea de lactis i congelats per arrambar amb packs de natilles danone, tocinets de cel dhul i un ampli mostrari de gelats que van des de la bàsica vainilla (“has agafat xocolata desfeta per tirar-li pel damunt, carinyo?”) fins a sabors més elaborats com els de llet merengada o cheese cake strawberry? sospito que no.

i també sospito, després de pagar a caixa una burrada d’euros en capricis de nens grans i petits, que mantenir el compte bancari a punt de neu requereix, en el meu cas, d’anar més aviat poc al súper quan només ho faig per aixecar l’ànim i repetir-me, altra vegada a tothora, que excepte pel barça, el “menys és més”.

catalunya des del cel

2010-02-15T19:29:00.002+01:00

a l’eteri mercat bursatil de les aus fa anys que coloms i gavines cotitzen molt a la baixa. en franca davallada.

l’era de les metàfores que havia consolidat els coloms com símbols de la pau i les gavines com tarja de presentació de la llibertat, ha estat definitivament derrocada per una de nova en la que aquests animalons voladors generen un sola cosa: oberta animadversió.

fa temps que no m’atanso a plaça catalunya però, sospito, que ben poques famílies practiquen l’exercici dominical d’alimentar coloms en aquest indret sense el risc que algun vianant, amb una mica de senderi, els hi retregui si també pensen baixar els nens al clavegueram per donar formatge a maleïts rosegadors.

també han desaparegut de les cerimònies de inauguració de campionats de futbol, o jocs olímpics, com a simbòlica mostra de confraternització i amistat entre els països participants. potser feia patxoca contemplar milers de coloms volant per l’estadi, però com el segell a aquesta pau mundial eren el grapat de cagarades amb les que esquitxaven la graderia; el món va decidir que preferia continuar enemistat enlloc de tornar a casa amb samarretes i pantalons tacats. normal.

les gavines, altre temps utilitzades en una de cada dues estrofes d’en perales com a sinònim de llibertat, tampoc gaudeixen a hores d’ara del favor dels humans. els atacs indiscriminats a altres aus, els estridents sons que emeten i l’okupació il·legal de molts terrats en els que la gent desitja pujar a estendre la roba enlloc d’acollonir-se per la presència d’aquests bitxos han acabat, a més de despertant l’antipatia del personal, amb la carrera del cantant de cuenca o de la mateixa marina rosell.

resulta curiós i simptomàtic recordar, llegida la descripció d’algun dels modus operandi de les gavines, que el símbol d’un partit polític d’àmbit estatal sigui precisament aquesta au.

a l’eteri mercat bursàtil del pensament polític les gavines tornen a cotitzar molt a l’alça. malauradament pel cel de catalunya.

crack de cracks 2010

2010-02-11T11:19:00.007+01:00

el premi blocaire “crack de cracks 2010”, per a sorpresa del mandrós unijurat organitzador, arriba a la seva segona edició sense el glamour de la cerimònia dels òscars, la recompensa dels planeta ni, tampoc, el tarannà democràtic dels premis cats però premiant, això sí, com explicava a la primera edició que “m’agraden molt i m’hi sento tan còmode com repantingat al sofà de casa. més que llegir un blog, tinc la impressió d’estar petant-la plàcidament amb la persona que hi és darrera” -deia-.

doncs això, amb uns ganxitos convenientment dipositats damunt de plats de plàstic comprats als xinos, unes quantes ampolletes de cola i taronjada de 2 litres i unes birretes del mercadona (donen molt el pego, la veritat); s’enceta el crack de cracks de enguany premiant a set blogs no destacats el curs anterior i a l’entrada (o post, o escrit o com coi s’anomeni) que més em va sorprendre.

els “cracks de cracks 2010” són:

BONA NIT I TAPA'T
http://zwitterioblog.blogspot.com/
el blog d’en xexu és tot un referent de la catosfera. no m’estranya gens ni mica: l’alternança de reflexions fonamentades (amb pòsit), escrits d’oberta intimitat i aquest puntet d’agradable rondinaire fan intuir que rere el bona nit i tapa’t hi ha una persona que regala humanitat. i això, a la xarxa i a la vida, sempre ha de tenir premi.

CAFÈ I DIARI
http://cafeidiari.blogspot.com/
m’agrada el minimalisme espontani del blog de la carme. les píndoles, que ofereix, en forma de post, són injeccions d’optimisme i vitalitat que, al menys a mi, m’aixequen la moral més que el primer bany de setmana santa. si el cafè i el diari són els meus fidels companys dels matins del diumenge, jo soc un fidel fan dels escrits d’aquesta crack.

CONFESSIONS D'UNA DONA INFIDEL
http://sixtohell.blogspot.com/
obertament sexual però, al menys, igual de obertament literari; el blog de la six no usa tirabuixons per anomenar les coses pel seu nom ni destapant, sense codificacions ni censures, els raconets més amagats del desig humà. intueixo que si parlés d’enciams, del b.o.e. o el conflicte albano-kosovar, seguiria pensant que escriu com una crack.

GARBI 24
http://garbi24.blogspot.com/
el raconet d’en joan respira intel·ligent conya marinera, pensaments i maneres de fer d’una coherència envejable i algunes joies “trileres” que insinuen un camí per acabar ensenyant-te la sortida per un altre de ben diferent. quan entro al seu blog no sé del cert quin vent hi bufarà però, sens dubte, m’agrada refrescar-m’hi post rere post.

MATARÉ MONSTRUOS POR TI
http://cescelias.blogspot.com/
en cesc és un artista i el mataré monstruos por ti una impactant mostra visual que formula interrogants a les imatges i planta la llavor d’unes històries que molts cops han de fer créixer els seus lectors. sensible, juganer, màgic, intel·ligent o, potser, el punt de trobada entre dues paraules: crack i artista. de gugghenheim.

NÒMADES DEL VENT
http://nomadesdelvent.blogspot.com/
la condició d’amiga blocaire en majúscules, els ji-jis ja-jas que tot sovint la neus i jo ens regalem en comentaris, potser maquilla massa l’admiració lectora que em desperta el nòmades del vent. farcit de matisos planerament íntims, d’una tendresa i intuïció encomanadissa, el nòmades mereix que sigui jo, avui i tos els dies, qui es posi als seus peus.

TORO SALVAJE
http://torosalvaje.blogspot.com/
toro salvaje és una traca de poesia despullada, d’històries sense ornaments, que t’esclata als peus i, lluny d’espantar-te, et manté immòbil gaudint de la pólvora de cada paraula. justiniano, sospitós habitual dels seus escrits, segurament tindria un encenedor a la ma i, somrient veient com bades, iniciaria el crack-catacrack-crack.

i mereixedor d’una nova categoria, la del “crack de cracks” dels posts, aquesta joia de poesia visual de l’albert lloreta. encara ric amb la fina ironia d’una “xocolata calenta” digna d’en brossa.

PRODIGIS
http://prodigis.blogspot.com/2009/10/xocolata-calenta.html

PS: no hi ha manera que m'apareguin els enllaços directes al blog. sé que és un petit esforç però, de veritat, val la pena copiar i enganxar per veure'ls.

la pera a dos mans

2010-02-08T14:40:00.003+01:00

l’entretingudíssim itinerari intersetmanal casa-feina-casa deixa, alguns cops, com a dolç peatge pel cap de setmana una mandra gatuna, una pause vital manifestada en un desig zero per fer res que no sigui mantenir un apassionat affaire amb sofà i tele. aquest tocar-se la pera a dos mans no sempre és sant de la devoció de tothom.

quan la meva dona (ideòloga de l’eslògan “dropos no, gràcies!”) contempla que mantinc aquesta desidiosa actitud més de tres quarts d’hora un diumenge al matí; s’acosta a la galeria, agafa l’escala, es pal planta davant meu i, fent d’improvisat obstacle visual entre la superpantalla comprada per reis i l’òscar escarxofat, m’etziba l’ordre més inquietant que oïda humana mai desitjaria escoltar: “has de pujar a l’altell per desar algunes cosetes”.

el “tierra trágame” o el “veure la teva vida passar” expliquen només somerament alguna de les coses que se’t passen pel cap. dedicar uns adjectius qualificatius al constructor que va decidir habilitar un llarg altell al passadís de casa, expliquen les altres.

si hagués tingut vocació de monitor d’steeps (que no la tinc); el freqüent puja-baixa d’esglaons per la precària escala seria l’entrenament ideal per acabar lluint uns bessons de ciclista.

si les infantils tardes de circ m’haguessin despertat el cuquet del funambulisme (el cuc, més que adormit està mort); mantenir l’equilibri carregat amb els coi de plafons de fusta, tremolant com un tres de nou a punt de fer llenya, em permetria ingressar al circ d’angel cristo passejant-me damunt dels caps d’elefants, tigres i altres animalons.

si les pelis d’indiana jones m’haguessin fet somiar un futur envoltat de troballes arqueològiques (la barba curta no em queda malament però els barrets no em fan gens el pes); tindria algun sentit l’excavar buscant forat per encabir maletes damunt de l’arbre de nadal, una pantalla d’ordinador de l’any 85 mirant de no trencar la vaixella regalada per la sogra o una caixa amb tovalloles sense que un esquí em deixi un ull guerxo.

si tingués vocació d’actor, fingiria amnèsia temporal quan la meva dona em digués “has de pujar a l’altell per desar algunes cosetes” i jo, després de respondre-li “vostè qui és?” i “què és un altell?”, continués abraonat al sofà tot mirant despreocupadament un partit de bàsquet entre l’estudiantes i el caja laboral.

malauradament els actors pèssims acabem conreant bessons de ciclista, practiquem el funambulisme casolà i semblem ben bé harrisson’s ford’s sense barret després de pronunciar, tot amables i somrients, “ara mateix vaig, carinyo”.

bigarrada carta als lectors

2010-02-03T11:30:00.003+01:00

vila de gràcia, a 3 de febrer de 2010

preguem disculpeu l’exili involuntari, gairebé segrest, del univers blocaire que ha immobilitzat l’òscar aquesta darrera quinzena mantenint-lo a les antípodes d’altre afer que no fos rumiar (com les vaques) i escriure texts amb la noble finalitat de publicitar cotxets de nen d’una reconeguda marca i, de retruc, pagar sense incidències el préstec hipotecari que una altruista entitat financera va tenir a bé el concedir-li.

en breus hores seguirà conreant per la catosfera l’atenta lectura d’altres blogs, l’eliminació de les teranyines del que li és propi i, en definitiva, somrient com un badoc davant la pantalla d’un ordinador que és, fet i fet, una de les activitats (junt amb fer dibuixets estúpids mentre parla per telèfon) que més entretingut el mantenen.

atentament,

FEINA DE L’ÒSCAR

redacció

2010-01-21T13:26:00.004+01:00

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. els diumenges al matí mengem xurros amb xocolata desfeta i nata. i el papa sempre se’n pren dues tasses i en acabar, com està feliç d’estar tip, li planta un parell de petons a la boca. a la mama, tot i que dissimula dient-li no siguis burro, la posa molt contenta.

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. cada cop que al papa li toca viatjar per feina, la mama li prepara la maleta. diu que ell és un desastre i el papa li contesta, somrient, que no sap que faria sense ella. quan torna a casa, sempre li duu algun regalet de múrcia, salamanca o d’allà on li hagi tocat anar.

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. ahir nit em van desvetllar uns sorolls de la seva habitació. uns ais de la mama, uns gemecs, com si li fes mal alguna cosa. un parell de cops va dir, també, déu meu. al cap d’una estona el papa va sortir de l’habitació per anar al lavabo. el vaig cridar per preguntar-li i em va dir que no patís. que els gemecs i ais de la mama no eren res. només una mica de mal de panxa i que ara anava a buscar-li un got d’aigua.

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. per això he escollit aquest tema com a redacció d’escola. ara vaig a buscar-li un got d’aigua a la mama que de fa estona torna a estar gemegant i dient ais i déus meus a l’habitació amb el tiet lluis, el germà del papa.

demà, quan el papa torni del viatge a castelló, li ensenyaré la redacció. segur que li farà molta il•lusió saber que quan ell no hi és jo també em preocupo pel mal de panxa de la mama.

els vuitanta són (punyeterament) nostres

2010-01-18T12:55:00.004+01:00

els vuitanta van ser mala cosa de punyeters. d’una década que s’inaugurà amb l’hortera d’en naranjito jugant a futbol no se’n podia esperar massa cosa bona però, tot i així, la mascota del mundial d’espanya va ser el mal menor d’uns temps en els que les esponjitas clearasil per combatre l’acné es barrejaven, amb tota la patxorra del món, amb ombreres, escalfadors i cabells permanentats les noies, i camises amb dibuixets d’amebes, mitjons blancs i nàutics als peus els nois.

per sort els anys (i algunes modes) passen, encara que hi quedi el testimoni de fotografies que et provoquen un somriure vergonyós, cançons que et recorden (si tu eres mi hombre, every time you go, ...) l’odi visceral que senties per les lentes i el punyeterisme vuitanter, que és una de les herències genètiques que encara ara resisteixen. i amb força.

la millor mostra d’aquest punyeterisme l’he tingut quan, tot sumant els vots d’aquests darrers dies en una fantàstica taula d’excel, m’he adonat que el I festival octovisió no ha tingut un guanyador sinó que, per tocar la pera, n’ha tingut dos.

1.-cadillac solitario/loquillo (30 punts)
1.-duncan dhu/cien gaviotas (30 punts)
3.-alaska/¿cómo pudiste hacerme esto a mi? (27 punts)
4.-radio futura/escuela de calor (24 punts)
5.-tequila/salta (23 punts)
6.-hombres g/venecia (18 punts)
7.-la unión/lobo hombre en parís (17 punts)
8.-mecano/me colé en tu fiesta (13 punts)
9.-nacha pop/chica de ayer (10 punts)
10.-secretos/déjame (7 punts)
11.-gabinete/al calor del amor en un bar (5 punts)
12.-tino casal/embrujada (4 punts)
13.-refrescos/aquí no hay playa (3 punts)
14.-miguel bosé/nena (1 punt)
15.-iván/fotonovela (-3 punts)
16.-ronaldos/adiós papá (-7 punts)

els dos-mil-deus (es diu així?) pinten, també, mala cosa de punyeters.

i com jo, punyeter de mena, no vaig inclore al último de la fila per no patir el risc que no guanyéssin; proclamo des d’aquestes línies a quimi portet i manolo garcía guanyadors del I festival octovisió davant la indefinició de la catosfera.

que fet i fet són, amb diferencia, el punyeter grup dels 80 que més m’agradaven.

I festival octovisió

2010-01-14T08:10:00.002+01:00

infantilment influenciats per mazinger z i afrodita a repartint mastegots a tort i a dret; l’omnipresent generació dels 80 hem tingut el dubtós privilegi de lluir mitjons a rombes i jerseis privata a ratlles dues talles més grans, ser els primers en tastar la regalèssia vermella i els kojacs amb xiclet incorporat i, també, pioners trencant-nos algun braç damunt d’uns precaris monopatins anomenats sanchezsky.

el virus vuitanter no acaba de tenir antídot, segurament ajudat per pelis com “al otro lado de la cama”, representacions d’èxit (“mamma mia” o “hoy no me puedo levantar”) i anuncis com aquest

i pel mitificant revival que les ràdios, però també bars, discoteques i altres garitos del bon (i mal) viure, fan permanentment de la seva música.

jo tampoc estic lliure de culpa i, tot sovint, col•laboro en fer més gran l’ombra musical d’aquesta dècada mostrant entusiasme quan el nen s’interessa per alguns èxits en mig sèpia (tarzan boy, fame, etc) que els spots repesquen com a banda sonora amb la intenció que beguis refrescs o et facis client de gas natural.

tinc ganes de tancar d’una vegada portes amb algunes de les músiques dels 80 i contradictori, però sobretot masoquista de mena com soc, no se m’acut altra teràpia per fer-ho que proposant a la comunitat blocaire un festivalet casolà sense chikilicuatres ni uribarris.

enguany el I festival octovisió recull 16 cançonetes ibèriques d’aquesta època per atorgar 3, 2 i 1 punt a les tres que més us agradin i un flamant -1 per la que no voleu tornar a escoltar mai a la vida en anuncis, politons del mòbil ni el singstars de la play.

Alaska - Como pudiste hacerme esto a mi
Duncan Dhu - Cien gaviotas
Gabinete Galighari – Al calor del amor en un bar
Hombres G – Venezia
Iván - Fotonovela
La Unión - Lobo hombre en Paris
Los Ronaldos – Adios Papá
Los Secretos - Déjame
Loquillo - Cadillac solitario
Mecano – Me colé em tu fiesta
Miguel Bosé - Nena
Nacha Pop – Chica de ayer
Radio Futura – Escuela de calor
Tequila – Salta
The Refrescos – Aquí no hay playa
Tino Casal - Embrujada

el previsible premi, a sortejar entre tots els participants, seria l’emblemàtic jersei privata a ratlles. dic seria perquè ma mare, que els vuitanta l’importen un cogombre, la primera cosa que va tirar a la brossa quan vaig marxar de casa va ser el jersei. “no era gens guai” –va dir excusant-se-.

la venjança de donya menda

2010-01-11T12:20:00.003+01:00

(s’obre el teló. el focus il.lumina un home amb cara resignada assegut davant una taula sols vestida per un ordinador portàtil amb wi-fi. comença a escoltar-se “l’stuck in the middle with” you dels stealers wheel i des de la dreta de l’escenari entra una dona, ballant pausadament la cançó, amb un canuto de boli bic i municions de granets d’arrós a la mà dreta i, a l’esquerra, una goma de pollastre preparada a modus de tiraxines. l’escena recrea suaument una del “reservoir dogs” de tarantino. s’esvaeix la música)

DONA: ja saps ... ¡escriu!
(amb el canuto amenaçant llençar un projectil)

HOME:
(no diu res -imaginant el grà d’arrós deixant-li l’ull a la virulé- i escriu un text que li és familiar però amb algunes MAJÚSCULES modificacions)...

la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita del meu HOME empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprèsA i admiraDA.

explica, per exemple, que DEMANAR-LI QUE DESI ELS LLENÇOLS A L’ALT DELS ARMARIS EXIGEIX MÉS TEMPS D’ESPERA QUE LES OBRES DE LA SAGRADA FAMILIA. esmenta, com qui no vol la cosa, que PERTANY A UNA ESTRANYA SECTA QUE SOTA L’EXCUSSA D’UNA INCAPACITAT CONGÈNITA PER COLOCAR BOMBETES O QUADRES A LA PARET AMAGA UNA MANDRA MALALTISSA.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que LES CANÇONS DEL IPOD FAMILIAR quedaràN democràticament repartiDES en percentatges de 90 (ELL, CLAR) i 10 (jo). I QUE, A MÉS A MÉS, HAUREM DE SUPORTAR AMB ESTOICISME QUE ENTONI (ÉS UN DIR) MENTRE ES DUTXA, AUDICIDIS MUSICALS DE L’ESTIL “NUNCA DEBÍ ENAMORARME” DE CAMELA, LA INFUMABLE “LAMENTO BOLIVIANO” D’UN TAL DANI MATA O “ES UNA LATA EL TRABAJAR” DE LUIS AGUILÉ.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que EL MEU HOME mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a REPlicar AL SEU bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb TAPS A LES OIDES DESPRÉS DE LA SEVA MUSICAL DUTXA, bona nit i t’estimo.

(l’home acaba l’escrit -tot pensant que quí li manava posar al ipod aquestes horterades- i pregunta ...)

HOME: ¿alguna cosa més, carinyu?

DONA: res més. penja-ho al bloc signat per mi i acompanya-ho d’alguna cançoneta final.

(la dona s’atura i fa un gest exagerat d’estar pensant agafant-se la barbeta amb la mà)

DONA: sí, una cosa més ... ¿m’acompanyes a l’abacus ara, oi?

(es tanca el teló mentre sona una cançoneta de marc parrot)

la lletra petita

2010-01-07T13:42:00.002+01:00

la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita de la meva dona empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprès i admirat.

explica, per exemple, que comprar una llibreta a l’abacus amb ella exigeix un mínim de tresquarts d’hora per prendre la transcendental decisió. esmenta, com qui no vol la cosa, que al cinema s’hi ha d’arribar inexorablement amb cinc minuts de retard ja que és militant destacada d’una extravagant secta que no pot veure mai una peli des del començament.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que el llit i armaris titularitat de la parella quedaran democràticament repartits en percentatges de 90 (ella, clar) i 10 (jo). el tetris del mòbil ha estat un excel·lent simulador per encabir la meva roba miraculosament al foradet que m’ha cedit però per dormir amb mig cos suspès fóra del llit no hi sé trobar altra alternativa que aprendre a levitar.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que la meva dona mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a explicar en un bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb mig cos al llit i l’altre mig levitant, bona nit i t’estimo.

la veu en off de font vella

2009-12-29T13:10:00.002+01:00

font vella, “l’aigua lleugera”, passava un spot d’un senyor pèl grassonet i una senyora perfectbody jugant al tennis. la tennista sílfide guanyava el partit i, com l’esgotament i grams de més de l’home no el permetien saltar la xarxa per felicitar la seva rival, era ella qui saltava qual gacel.la i saludava al derrotat mentre una veu en off deia, tot burleta, “no pesan los años; pesan lo quilos”. ser veu en off i una mica cabroneta alhora no és incompatible.

de fa més d’una dècada passo la nit de cap d’any a una casa rural envoltat d’amics. des de que hi ha menuts, és la millor fórmula d'estar plegats menjant pels descosits i empinant el colze sense patir pels nens. passant-ho bé ells i nosaltres, tot i que ells òbviament no beuen altra cosa que fanta taronja.

en aquesta nit tan assenyalada he vist, entre d’altres coses, a J posar en perill testicle i mig intentant ballar break-dance, a D confondre el formatget marró del trivial amb una “pedra que es fuma”, a N emocionat pel regal d’un relat del que era protagonista i A no deixant que sonés (durant més de tres-quarts d’hora) altra cançó que no fós el “baby one more time” de britney spears.

tot i que, així explicat, pot semblar una intrascendent convenció anual de colegues pimplaires; és quelcom més. és, pel meu gust, una de les confirmacions d’amistat més emocionants d’aquestes festes que carrega amb una motxilla de vint-i-tres anys d’estar plegats rient i patint, ballant i amagats sota una manta esperant millors moments per treure el cap, celebrant naixaments i plorant pèrdues. vivint el millor que sabem.

quan, amb les dotze campanades ja tocades, ens aixequem de la taula, brindem amb cava i començem una processó d’abraçades i petons que acaben en el desig d’un feliç any nou, se’m fa molt difícil guanyar la batalla a uns ulls que insinuen llàgrimes.

si just en aquell moment, la veu en off una mica cabroneta de font vella, aparegués dient que “no pesan los años; pesan los sentimientos”, la batalla amb les llàgrimes la tindria del tot perduda. per pallissa.

això sí, de moment, la xarxa la salto sense cap mena problema.

bona entrada d'any per tothom!!!

ni 2.0 ni gaites

2009-12-22T07:39:00.002+01:00

diuen que l’any ha estat ben pansit. en blanc i negre com el no-do.

que a l’oasi català, tot i mirar de ser una miqueta més català, s’hi ha descobert a afanetes i lladregots disfressats de senyors i que mentre les economies familiars patien dieta rigorosa, les de les entitats financeres seguien de bufet lliure.

malgrat això, he vist moltes fotografies de colors ben vius.

la meva dona devorant el sol (també quan no feia sol) tot llegint les aventures de lisbeth salander. el peque relatant-me a diari golassos marcats al pati tan inversemblants com els d’oliver i benji. ma mare posant cara de nena trapella quan repeteix bocí de pastís satcher. mon germà hipnotitzat per la tele de plasma recent adquirida. o jo, agenollat al terra, cridant al cel pel miracle de lo puto gusiluz.

diuen que les festes de nadal són excessos, consumisme i hipocresia.

que mengem i bevem, per uns dies, com als bufets lliures que són els resultats dels bancs. que comprem el que no ens cal i malcriem els nens. que compartim taula amb família que és família però no amics i desitgem bones festes fins i tot als gats del carrer.

malgrat això a mi m’agrada el nadal.

els ullets de la meva dona quan embolica regals. la vocació (espero que frustrada) de grafitero del nen tot tirant neu falsa damunt de l’arbre. i, per segon any, desitjar bones festes a amics que si són amics per molt virtuals que siguin i per molta pantalla d’ordinador que ens connecti.

chin-chin.
bon nadal i molt bones festes a tota aquesta família que ens trobem pels blocs. espero que algun dia aquest brindis 2.0 no tingui numerets i que el ball que aquí us enllaço sigui, també, real.

www.flandecoco.net/festes/oscar.html

que no falti de res

2009-12-14T10:41:00.002+01:00

les festes de nadal, tan odiades per uns com venerades per altres, acumulen al calendari més concentració de tradicions i litúrgies que tota la resta de l’any junta. no només les oficials, també d’altres gairebé inconscients que repetim any sí any també de manera quasi involuntària.

aprofitar per anar al bany quan al rei li entren ganes de xerrar amb tu, seguir desant els regals al mateix amagatall que el nen va descobrir ara farà tres tiós, repetir la compra d’una caixa de llagostins congelats tirats de preu però amb gust a palets de cranc i escarxofar-te al sofà, amb un puntet de mal de cap, tot mirant uns paios que l’u de gener no tenen més cosa a fer que saltironejar per garsmisch-partenkirchen són alguns exemples.

el tret de sortida a aquest ampli ventall de tradicions no és, segons el meu escàs criteri, rajar de les llums en forma de galets que s’ha empescat l’ajuntament de torn ni prometre, pels nens de sant ildefons, que l’any vinent no tornaràs a gastar-te una fortuna en loteria. el tret de sortida és la descomunal melopea ciutadana generada pels sopars nadalencs d’empresa.

aquests àpats d’agermanament laboral, habitualment concentrats als dos divendres previs a les festes, no tenen res a envejar (etílicament parlant) al sant fermí navarrès, algunes festes majors un pèl passades de voltes o els botellons de pozuelo de alarcón.

jo n’he vist de tots colors. el jefe que, eufòric per la compulsiva ingesta inicial d’unes copetes de ribera del duero, cada cop que s’acostava el cambrer li cridava “que no les falte nunca de nada a mis chicos” (ho va fer com trenta-tres cops, sense comptar les vegades que va insistir amb la frase al bingo al qual ens va obligar a anar). les següents setmanes quan algú et demanava un post-it o un bolígraf, en donar-li repeties, òbviament, un burleta “que no te falte nunca de nada”.

també molt ressenyable la doble fita conquerida per una companya. no només va aconseguir dormir la mona recolzant el cap al bafle de la discoteca sinó que, també, en tornar a casa va completar tota la línia de metro posseïda per baco i morfeu passant-se, només, vuit parades de la que li corresponia baixar.

o jo mateix, que confonc aquests sopars amb karaokes multitudinaris esperonant als comensals a cantar “del barco de chanquete no nos moverán” o “las muñecas de famosa se dirigen al portal”, entre d’altres.

aquest divendres tinc el sopar d’empresa que dona el tret de sortida al meu nadal. no ens faltarà a ningú de res. la gent que vulgui dormir abraçada al bafle, ho farà. els que desitgin rendibilitzar el bitllet de metro recorrent la línia verda íntegra, que ho facin. i jo, com estaré seguint a les muñecas de famosa en un llarg viatge fins al portal, em tornaré a perdre el interesantíssim discurs del rei.

això sí; pels saltirons de garmisch-partenkirchen m’agradaria estar ja a casa.

de pastanagues i pals

2009-12-04T12:47:00.003+01:00

“tota pastanaga té el seu pal.
i encara més pel nadal”.

aquest rodolí de rima consonant, deutor vitalici de la poesia infantil de gloria fuertes, simbolitza perfectament que a les festes de nadal, malgrat la creença generalitzada, no tot són flors i violes pels menuts de la casa.

quan s’acosten aquestes dates, els pares despleguem estratègicament davant dels nens una artilleria sols a l’abast d’una superpotència bèlica de primer ordre. des de canviar de canal en quant sospitem que els anuncis de la tele poden oferir nous avenços dins el món de vídeoconsoles i joguines fins a exagerar, sense cap mena d’escrúpol, l’extraordinària influència de la crisi en l’economia familiar.

malgrat practicar aquest joc brut des de fa dies amb el nen, he de confessar aquí, d’amagatotis i ara que ni m’escolta ni llegeix, que penso que tota pastanaga (regal) és poca quan s’ha de passar prèviament pel pal majúscul, la humiliació, que solen ser els festivals nadalencs que organitzen les escoles.

jo, de petit, redactava la carta als reis i les peticions pel tió en funció del grau de vexació al que havia estat sotmès uns dies abans en el festivalet de marres.

si tocava disfressar-se d’arbre, sense una miserable frase de text ni altra cosa a fer que estar quiet com un estaquirot, demanava un grapat de regals a més de la vídeoconsola atari.

si tocava cantar “el desembre congelat”, quals cantors de viena, vestits amb camisa blanca i aquells pantalons grisos que picaven tant; demanava un grapat de regals a més de la videoconsola atari negada l’any anterior.

si tocava vestir-me de ballarina de can-can amb una faldilla vermella de ma germana, un lliguer comprat a la merceria i perruca; demanava un grapat desmesurat de regals i hi explicava a casa que, si pretenien veure’m d’aquella ridícula fila, no havia altra opció que comprar-me la videoconsola atari. aquell nadal, per fi, la vaig tenir.

al meu nen, aquest any, li tocarà sortir enmig dels focus en pijama a fer una estona el paperot mentre nosaltres necessitem d’un pitet per la bava. un bon pal, ho reconec, però no prou per rebre la pastanaga de la súper videoconsola que li falta a la col.lecció.

l’any que el putegin de veritat, disfressant-lo de ballarina cancanera, ben a gust que li compraré.

humor pels temps de ira

2009-11-27T11:11:00.002+01:00

segurament una diagnosi psicològica amb tots els ets i uts (de la meva dona mateix que em te del tot clitxat en aquest aspecte de fa anys), concluiria que faig servir ironia i sentit del humor com a cuirassa protectora de realitats que em fan venir basques.

pocs cops, crec que mai, he publicat un escrit obertament polític per no ferir sensibilitats ja que, entenc, la distància ideològica no ens fa ni més bons ni més dolents ni tenir més o menys raó.

l’extrapolació d’aquest tarannà, també al dia a dia, fa que pugui compartir espai amb persones que recorren tot sovint al “amb franco vivíem molt millor” o “españa si una y no cincuenta y una” (per posar sols dos exemples) sense que sigui el darrer i últim cop que els hi dirigeixi la paraula ni el color de la meva cara conquereixi el vermell més intens de ira en escoltar-los.

ahir, arrel del manifest per La Dignitat de Catalunya publicat per bona part dels diaris editats al nostre país, vaig tenir l’oportunitat de reescoltar una cançó de la trinca ("com el far west no hi ha res") de primers dels 80 gràcies a l’amic blocaire jordi “banyera” casanovas.

sota el tel del humor, els trincos claven una radiografia del malestar i la majúscula aixecada de camisa del matrimoni catalunya-espanya que enlloc de riure et fa plorar quan t’adones de la vigència d’una lletra que acumula més de vint-i-cinc anys de història a les seves esquenes.

suavitzat el plor, a partir del 2’55 de cançó, mutes a una mena de increible hulk adquirint una musculatura que esquinça pantaló i samarreta i, també, t’atorga un llampant verd marcià a tot el cos. profètiques estrofes com “i per aserenar els ànims, d’aquest poble tan tossut, es firmà un tractat de pau que li diuen l’estatut. però com sempre passa al cine, a l’hora de la veritat, els tractats amb rostres pàlids només són paper mullat” col.laboren d’allò més a aquesta nova aparença física.

intueixo que si els diaris han publicat l’editorial és perquè els inputs que transmet el constitucional és que en aquest retall de retalls i de més retalls que és l’estatut presentat, hi pensen passar les tissores sense cap respecte a la voluntat d’un país.

a manca d’un contracte decent en aquest desigual matrimoni entre espanya i catalunya, sols em queda el humor. i amb humor recordo altre cançó de la trinca una mica barruera, que venia a dir ...

“prefereixo un llit d’ortigues
ple de xinxes i formigues,
abans que tenir-te al catre,
com amiga”

i, també ...

“però tot això que t’he dit,
i molt més que encara em callo,
abans de ser el teu marit,
me la tallo”.

la meva dona (la de veritat, la que em te del tot clitxat de fa anys), em diria que més que dels seus coneixements psicològics, aquest matí el que necessito és til.la.

a granel.

la patillera auca del cap de setmana

2009-11-24T13:23:00.006+01:00

sis senyors molt mal vestits
van marxar camí a bilbao
amb ganes de fer sarau
i poder veure un partit.

al jorn previ del matx
sortiren pel barri antic
i es donaren un empatx
d’entrecottes i txacolís.

el seny d’aquests catalans
s’esvaí entrada la nit.
massa beure patxarans,
txupitos i gin tònics.

el dissabte ben entrat
es llevaren, és normal,
amb l’estòmac regirat
i amb el cap com un timbal.

un barça que no s’afanya,
no ataca, no busca el gol,
aguditzà molt la migranya.
no tot fóu culpa del alcohol.

un empat no és cosa fina.
però per retornar la il.lusió,
al país basc, la medicina:
tornar a menjar i beure ... amb devoció.

insults de baixa intensitat

2009-11-17T12:22:00.003+01:00

si és de ben parit el ser agraït; jo que, segons les anècdotes familiars reiterades en sopars de nadal, vaig néixer travessat requerint de cesària, al profe d’anglès res tinc que agraïr-li. bé, una cosa sí: la dèria col·leccionista pels insults de baixa intensitat.

ell, convidant-me a abandonar l’aula per alguna fotesa infantil amb la frase “zascandil, váyase a zascandilear fuera de clase”, va inocular-me involuntàriament el virus del interès pels insults de nyigui-nyogui.

he d’assenyalar que vaig marxar ofès, vermell d’ira, en no saber què m’havia dit però, un cop consultada l’enciclopèdia durvan de casa, allò de ser un “hombre informal, enredador, que no para quieto nunca” ho vaig trobar simpàticament educatiu. ja que intenció de saber gaire més que el to be no en tenia, al menys aprendria castellà en desús gràcies a ell –deuria pensar-.

a partir d’aquell moment vaig començar una cursa desbocada a la recerca d’insults d’aquest estil. vaig abandonar-me, moltes nits, en braços de l’abutanat locutor josé maría garcía sols per afegir al meu particular diccionari mots com ningundis, abrazafarolas, correveidiles, lametraserillos, palmeros o chupópteros. quin lèxic tan acurat: molt millor que el del meu teacher!

aportacions (sandios, cenutrios) de pares de molt bons amics i algunes incorporacions provinents de l’aimat català (galifardeu, escanyapobres, baliga-balaga) van, a més d’enriquir substancialment la meva col.lecció, fer un primer pas pel matrimoni de conveniència entre les llengües oficials del nostre país.

anys més tard, i des d’una vessant fronterera amb el surrealisme, vaig afegir-hi el gafotas amb el que una irada noia d’una discoteca va obsequiar-me no sé per quina raó. el que sí sabia era que jo d’ulleres ni en duia ni mai n’havia portat.

aquest passat diumenge, després de mesos sense pensar en el meu tronat diccionari d’insults de baixa intensitat, vaig presenciar una acalorada batalla dialèctica entre un ciclista equipadíssim (maillot de marca probike, coulotte negre, sabatilles de ciclisme) i la conductora d’un honda civic.

allò semblava una olla de grills. crits, cap respecte i una frase final del ciclista mentre feia via que entra, amb tots els honors, a la meva oblidada recopilació d’insults: “ets una filla de la gran muntanya”.

si és de ben parit el ser agraït, jo que vaig néixer travessat, al ciclista equipadíssim d’aquest diumenge sols puc agraïr-li que em fés adonar que les everestiannes parlen un català de nivell c quan condueixen hondes civics. bé, i una altra cosa: que dir-li a una persona filla de la gran muntanya fa riure tant, o més, com que et diguin gafotas quan mai has dut ulleres.

elongació estival

2009-11-04T11:54:00.003+01:00

l’estiu *fugisser (*única llicència poètica de tot l’escrit) ha desat definitivament al bagul del 2009 les camises hawaianes d’estil beach boys, les tovalloles estampades d’un precari mapa de la costa brava i les ombrel·les que inciten a refrescar-se amb coca-cola. el tonight tonight també descansa al bagul. ben al fons!

però sorprenentment, mentre la població autòctona (tapadets amb una jaqueteta) ens deixem una pasta gansa en panellets, a una petita localitat del maresme encara hi sobreviu un important reducte de turistes europeus, gairebé una secta, que amb resistència numantina allargassen el període estival com un xiclet.

a les terrasses dels hotels hi pots trobar un mostrari ben complert. des de matrimonis ja granadets fins a parelles joves amb nens que fan qüestionar-te, al moment, tres preguntes d’un profund existencialisme sartrià: 1) de què coi penquen aquesta gent que els hi permet estar bevent sangria al novembre? 2) no van a escola els nens?

la tercera pregunta, i potser la més existencial de les tres, té relació amb la selecció musical que els hi ofereix la disco mòbil de l’hotel. 3) cóm poden conèixer, i ballar amb passió desaforada, el y viva españa, l’algo se muere en el alma o el cántame de maria del monte, humans amb fila de ser originaris d’alemanya, holanda o ex repúbliques soviètiques?

suposo que per la mateixa raó que conec, i he ballat amb passió desaforada, algunes melodies de qualitat questionable de la música popular europea. repaso mentalment.

alemanya modern talking-you can win if you want
anglaterra spice girls-wanna be
dinamarca aqua-barbie girl
frança allizee-lolita
gales tom jones-is not innusual
grècia demis roussos-triki triki
israel alphabeta-abanibi
itàlia rafaella carra-rumore
romania o’zone-dragostea din tei
suècia ace of base-all that she wants

descobrint la meva pròpia llista, és una obvietat dir que la resposta a la pregunta 3 descansa damunt moltes taules dels turistes en forma de gerres de sangria buides i gots de tub amb tristes rodanxes de llimona.

m’agradaria saber de què treballen per estar encara de vacances o quan van a escola els nens. m’agradaria que dels potents altaveus de la disco mòbil s’escoltès blur.

Blur - Girls And Boys
Cargado por SamFisher037. - Explorar otros videos musicales.

tibidabo de nit

2009-10-27T13:03:00.006+01:00

si, com en el meu cas, els programes de tele han esdevingut el pèssim referent d’algunes conductes humanes, es pot entendre que en quelcom tan humà com l’art del dissimul estigui fortament influenciat per la caixa tonta.

gaby, fofó i miliki van practicar una pionera (i nociva) docència ensenyant-me que quan cal fer-se l’orni per alguna trastada el millor és mirar un fals hortizó i posar-se a cantar un tonada semblant a nanonieno nonieno. uns cracks!

a la tele, també, vaig descobrir que els reis del dissimul, els espies i investigadors privats, tenien un uniforme oficial que els atorgava el do de la transparència davant dels investigats: una gavardina clara amb el coll pujat, ulleres de sol i un barret negre eren el salv conducte per enganxar-se com una paparra a marits tastaolletes o malfactors sense ser vistos.

ara, quan la tele no m’ofereix algun coneixement imprescindible en aquest aspecte, surto al balcó de casa i, enlloc de mirar la muntanya il·luminada del tibidabo mentre fumo, observo els nous veïns que tinc enfront de casa: un local de bescanvi, no dels tradicionals cromos, sinó de les tradicionals parelles.

l’entrada que alguns fan al local hauria de figurar als manuals del que mai no s’ha de fer per dissimular. parelles que passen uns metres de llarg la porta i, de sobte, quan ja han controlat que no hi ha passejants a nord, sud, est i oest, fan un ràpida corredissa per entrar presumptament d’amagatotis. d’altres que hi accedeixen caminant cadascú per una vorera del carrer com si fóssin dos desconeguts i, els millors, els cagadubtes que acumulen minuts d’indecisió a la cantonada, després fingeixen consultar la carta del bar proper i, finalment, quan creuen garantit l’anonimat decideixen que, enlloc de sopar, s’escau conèixer altres parelles en el sentit bíblic de la paraula.

si dins el local aniràn de cara a barraca, per entrar-hi no calen tantes anades, tornades ni moviments en fals, tot i que amenitzin la meva cigarreta. gavardina, ulleres de sol i, un cop truquen a la porta, dir el sant i senyal que, òbviament, no pot ser altre que nanonieno nonieno.

curs d'alts vols

2009-10-21T07:38:00.000+02:00

enllà, a les altures de barcelona, en un dels barris amb ràtio de juraments per snoopy més elevat de la ciutat i en el que el “bon dia” matinal va precedit d’un “osea”, els veïns són uns habituals del mercadona els migdies dels dissabtes.

i parelles feliçment avingudes surten carregades de bosses farcides amb productes hacendado. i els homes, contra el que llengües viperines ens han fet mal creure, no vesteixen uniformats amb el jersei penjant de l’esquena. i les dones, guapotes elles, llueixen xandall o roba casual no necessàriament de marca. i ...

i jo, avorrit d’esperar que la meva dona sortís del curs que s’impartia al costat d’un mercadona de la zona alta, sense mp3 ni mòbil en el que jugar al puzzle bubble, vaig començar a fer estudis de camp patilleros que em demostraven que, més amunt o més avall de la ciutat, tots plegats els dissabtes acabàvem fent el mateix i vestits igual. tothom menys jo, clar, que els dedico a extraure conclusions de pa sucat amb oli mentre espero la parenta.

com la paciència és la mare de la ciència, i jo ja carregava amb quasi un quart d’hora de paciència al damunt, vaig decidir dotar d’un tarannà més científic les meves observacions de l’opulent veïnat. algun fet diferencial han de tenir (a més de guanyar més quartos) –vaig dir-me-, aquests simpàtics conciutadans meus?

així que ni curt ni mandrós, coneixedor que la seva mitjana de retard sol vorejar la mitja horeta, vaig començar a comptabilitzar la gent que parlava en català i la que usava l’espanyol. si hi ha persones que compten ovelles per adormir-se, jo compto idiomes per no emprenyar-me en les esperes.

trenta-nou individus/es van obrir el bec a tir d’orella meu. uns quants més d’una seixantena, de no ser pel boicot flagrant al meu estudi d’alguns entestats en anar sols al súper i de parelles de comunicació nul•la o escassa, al menys en sortir de la compra.

quatre valents (literalment quatre), quatre herois de la resistència quadribarrada van emprar el català mentre els altres trenta-cinc parlaven en castellà.

desconec quina seria la proporció de catalanoparlants a la sortida dels mercadonas d’altres barris menys alts, però d’aquest escàs deu per cent no en faig culpable a les polítiques lingüístiques del govern ni a les persones (d’un o altre barri) que parlen en privat el idioma que els hi dona la gana. la culpable és la meva dona per tardar sempre tant.

quan, per fi, va sortir del curs amb un somriure a la cara i jo, comunicatiu de mena després de tant callar i escoltar els altres, vaig explicar-li que el seu retard era l’únic i directe responsable dels apocalíptics números d’aquesta batalla d’idiomes que m’havia empescat; ella va dir-me que si no m’hagués oblidat el mòbil a casa hauria estat jugant (com sempre) enlloc de fer recomptes estúpids.

li vaig jurar, per snoopy, que osea, tens tota la raó del món.

extracte inèdit

2009-10-15T10:59:00.004+02:00

(extracte de l’auditoria de seguretat encarregada pel sr. joan oliver a l’empresa d’investigació método-3)

... si en el seguiment dels quatre vicepresidents no hem trobat cap vici ocult (fer puzles de més de cent peces, abús de pastisseria industrial, compres compulsives al teletienda, etc) ressenyable; en la captura del lloro de presidència tots els intents han estat, fins ara, estèrils.

alguns informants asseguraven haver vist l’au (convenientment camuflada d’ou de dalí) reunint-se amb sandro rosell a la cafeteria del museu. tot i que no atorgàrem massa credibilitat a la pista empordanesa, varem posar en la recerca els mitjans tècnics més innovadors fins a descartar aquesta opció.

tot apunta a que el lloro, fastiguejat d’estar en boca de tothom amb més catxondeio que altra cosa, ha fugit al carib en companyia de jack sparrow.

per tal de recuperar l’animal, es recomana a presidència desplaçar-se fins aquest paradís turístic i reunir-se amb el pirata més cinematogràfic.

literatura i història diuen que les negociacionss, entre pirates, sempre acaben esdevenint més senzilles.

método-3

“...soy un ser divino,
ven a adorarme,
que buena suerte,
amarme tanto”
LOVE OF LESBIAN

escrit participant al 130è joc literari del Tens un racó dalt del món d’en Jesús Tibau que espero sols arranqui un somriure a laportistes o no.

ball anual

2009-10-13T11:54:00.003+02:00

com em repeteixo més que massiel amb el la, crec recordar que en algun dels setanta-quatre posts publicats he explicat que, sota el meu dubtós criteri de noctàmbul de clausura, la mare de totes les celebracions és la singular conga humana amb la que solen acabar molts casaments.

pot semblar un ball pelet caspós però a mi, aquell trenet espontani que uneix homes descamisats (de montecristo apagat a la boca) amb dones fent funambulismes amb els talons i lluint cuixa en aixecar la cama, nens que han anat arreplegant culs dels gots de cava i avis temporalment rejovenits per l’efecte dels tres bayley’s, sempre m’ha semblat el súmmum de l’alegria celebradora.

sempre fins que fa unes setmanes vaig rebre aquest vídeo al meu mail.

el passat dissabte the lost art va complir el primer any de blog-tabarra i, com fins i tot a mi em sorprèn tanta perseverança escrivent, no se m’acut altra cosa que posar-me a ballar amb tots vosaltres. perquè sí. perquè és saludable fer el pocasolta de tant en tant i perquè tots els que un dia varem decidir publicar per aquí, fa un any o en fa cinc, ho valem. molt.

baixen les llums. un focus il·lumina l’entrada emboirada (a l’estil del lluvia de estrellas del bertín osborne) i s’escolten les primeres notes (pirubí-pirubí) del forever de chris brown. la boira d’atrezzo escampa.

aquí vindrien una munió de paràgrafs descrivint diverses ballerugues individuals i colectives. una entrada amb la perezosa i l’holograma de l’ase de la duatló muntats per dos simpàtics nois. les grans dames anginesques maniobrant traçudament uns coloristes vanos gegants (estil locomía) fets amb llapisos de ikea. els (i les) blocaires cinèfils travoltejant damunt d’un seat panda tunejat com el de grease. carmens mirande’s del segle XXI amb barrets farcits de fruites exòtiques, etc.
que cadascú esculli la seva pocasoltada dansaire que no desitjo que ningú es quedi sense moure llur anatomia.

agraeixo moltíssim les visites i comentaris que m’heu dedicat tot sovint, les bones estones que passo llegint-vos i coneixent-vos una miqueta i que la providència catosfèrica hagi fet coincidir el meu primer aniversari amb l’entrega dels premis cats.

agraeixo ser votat com blog revelació (ma mare i la meva dona sempre em diuen que jo, prometent, soc la pera llimonera) i, sobretot, agraeixo l’espectacular currada que els organitzadors s’han pegat amb un sol objectiu: donar bull i alegria al món dels blocs en català.

si prometent soc la pera llimonera, ballant espereu-vos lo pitjor!

gràcies a tots per l’anyet. de veritat.

alternatives turístiques

2009-10-08T10:53:00.002+02:00

des del meu santuari laboral (anomenar catedral als 30m² escassos de la meva oficina seria pecar de massa metafòric) veig tot sovint a riades de turistes fent via cap al parc güell. una somrient rua, amb integrants de tots colors, ètnies i vestimenta, ignorant que la feixuga pujada fins l’entrada del parc els hi oferirà de tot excepte ganes de seguir somrient. passat el viacrucis, un camí d’espines i d’escales mecàniques eternament espatllades, el feliç premi de conèixer aquesta obra de l’arquitecte més estimat per tramvies i japonesos.

per estranys tirabuixons del pensament (els dijous, el meu pensament tirabuixoneja que és un contento), veure’ls m’ha recordat la de cops que els humans patim veritables calvaris per aconseguir un premi final que intuïm, sols intuïm, ens farà feliços.

l’aparició, quan ets encara un projecte d’home, d’uns ridículs borrissols anomenats pèls al bigoti, lluny d’esdevenir un esclat de joia pre-adulta, és un mal tràngol que s’hauria d’estalviar als infants. no t’afaites perquè si ho fas te’n creixeran més i, no fent-ho, et sents patètic amb aquella ombra que tu magnifiques davant del mirall equiparant-te amb groucho marx o emiliano zapata.

el dia que, fart, acabes finalment amb aquells quatre pèls als que fins i tot havies batejat, et sents alliberat. millor ser un nen que un híbrid d’home –et dius- sense saber encara que cada quinze dies, a no ser que passis la maquineta, tornaràs a veure’t com una infantil parte contratante de la primera parte o un mini-comandant de revoltes camperoles.

desitjar una propera estrena sexual també tenia la seva penitència en forma de visita a la farmàcia. no he fet mai una enquesta fidedigna entre tot el meu cercle d’amics, però he escoltat des de testimonis que asseguren haver donat tres cops la volta a tota una illa de l’eixample mentre assajaven la complexa frase “em donaria, si us plau, una capsa de preservatius” fins als que, ja davant la farmacèutica, deien el mot “preservatius” tan ràpid i baixet que els obligava, fins a tres cops, a tornar-lo a repetir.

un cop els tenies, l’optimisme inicial que t’havia dut a la farmàcia es diluïa en dies i dies d’espera (tensa) fins que o bé els preservatius caducaven o et plantejaves fer una representació de putxinel·lis posant-te’n un a un dit de la ma dreta (el llop) i l’altre a un dit de l’esquerra (la caputxeta).

hi han petites fites que, un cop conquerides, et poden decebre obligant-te a afaitar massa sovint o corporitzar en làtex a la pobra caputxeta i el ferotge llop.

hi ha dures pujades als accessos d’alguns parcs que em poden servir d’excusa per no haver-lo visitat mai. ja va sent hora que agafi l’autobús que, fet i fet, em deixaria a la mateixa entrada i sàpiga d’antoni gaudí alguna cosa més que va engegar la sagrada família i morí atropellat per un tramvia a barcelona.

si el que veig m’avorreix, sempre puc acabar oferint un altre punt de vista als turistes presents: una funció amb putxinel·lis de làtex en la que els protas siguin l’arquitecte català i, òbviament, un tramvia.

un cosí a lugo

2009-10-03T11:27:00.004+02:00

hi ha gent que té un cosí a lugo i d’altres, passerells com jo, que tenim la dona llicenciada en psicologia. coses que passen quan un s’enamora.

ara se li ha baixat una mica la febre, però va haver-hi una època en la que entre els meus dèbits conjugals d’obligat compliment estava el fer de pacient (de paciència) cobai en tots i cadascun dels tests que arreplegava a facultat i feina. una tortura a la que, a més, em tenia que sotmetre amb bona cara ja que de cosins a galícia jo no en tinc.

soc un fanàtic dels tests que publiquen, habitualment per omplir una pàgina que s’ha quedat sense anunciant a darrera hora, les revistes xorres i alguns dominicals dels diaris. els de ji-ji ja-ja que avaluen si ets (o no) un amant més destre que george clooney, el perfecte partenaire (o no) de la teva parella un dissabte de rebaixes o si el teu grau de friquisme esdevé més alt (o no) que el del pianista del parada i yola berrocal junts. són cent per cent fiables i més divertits que resoldre un sudoku.

amb els mitjans de comunicació amoïnats intentant treure l’entrellat de si jan “al-loro” laporta és un independentista d’aparador o un com cal i si és adient que jan “en-un-momento-dado” cruyff sigui el nou seleccionador català de futbol; crec que, ara que la plana publicitària de l’orfeó català demanant un copet de mà pecuniari a la població s’ha ajornat sine die, s’escau la publicació d’un test de catalanitat a dominicals i revistes. per omplir el forat de l’orfeó.

desconec si el test descobriria si en laporta té tant d’independentista com jo de físic quàntic o si cruyff va preguntar, abans de a quina selecció havia d’entrenar, quina morterada cobraria per pencar un cop l’any.

però a la meva dona, segur, veure com posava creuetes més content que un gínjol a l’opció b de la pregunta 1 (els diumenges despertes tota la família cantant el bon dia dels pets) o la c de la pregunta 6 (els carajillos te’ls fas d’aromes de montserrat), li confirmaria que prefereixo, de totes totes, fer una collonada de test d’aquests que els seus de nom anglès que avaluen vés a saber el què.

també que té un marit sense cap cosí a lugo però més poca-solta que yola berrocal i el pianista del parada junts. coses que passen quan una s’enamora.

diverses lectures

2009-09-28T11:59:00.003+02:00

per raons particulars que no cal esmentar aquí (anar a pagar la hipoteca al cul de la ciutat), un cop al mes he de creuar el passadís que uneix línia groga i verda a l’estació del passeig de gràcia de barcelona. una inmensa recta, més llarga que el desert dels monegros, que reuneix un grapat d’usuaris amb la màscara posada del conill d’alícia al país de les meravelles mentre repeteixen “faig tard-faig tard-faig tard”.

cada cop que hi passo, amb la tranquilitat d’esperit que atorga el fet de complir dins del termini amb l’entitat finançera copropietària del nostre pis, m’aturo com un badoc a contemplar una mostra artística d’autor anònim que s’hi pot trobar al començament de la recta: les línies pintades d’una sortida dels 100m d’atletisme.

bestial. brillant. o bestial i brillant alhora. unes sencilles línies que descriuen en perfecta metàfora la velocitat amb la que ens toca viure, si un s’ho vol prendre trascendentalment, o una simpàtica invitació a agafar posició al calaix de sortida, posant els genolls al terra, tot esperant que algú doni la senyal per apretar a córrer. lo de cada dia però imitant exageradament a bolt o, si ets una mica més granadet, a carl lewis.

imagino a l’artista, quan va vendre l’idea a transports metropolitans de barcelona, explicant les diverses lectures de la singular obra i justificant-la, amb tot el convenciment del món, dient que la ciutat més olímpica de totes les ciutats seria l’indret més idoni per la seva creació artística.

a mi m’agrada. tant que estic per proposar a l’entitat finançera copropietaria del meu pis que convidin a l’artista en qüestió perquè pinti una ratlles similars al passadís d’entrada al banc. com encara em queden vint-i-cincs anys de pagaments, més que la sortida d’una cursa de 100m millor que hi traçi un circuit de marató.

i millor que jo, quan hi entri, no ho faci amb la màscara del conill d’alícia al país de les meravelles posada. el que podria semblar el tret d’inici de la cursa per pagar cada primer de mes el coi d’hipoteca seria, segurament, l’alarma del banc sonant.

diverses lectures que té la singular obra.

targes excusatòries

2009-09-16T11:31:00.003+02:00

el tret de sortida del nou curs escolar m’obre les portes al conreu d’un seguit de tasques paternes mala cosa de divertides. des del folrat impecable (per entrar a viure) dels llibres de text contradint la cèlebre l’arruga és bella d’adolfo domínguez fins a la presentació en societat de l’any docent en la que sempre s’escolta la veu d’un pare reclamant, erra que erra com martínez soria, més hores lectives de llengua espanyola. tot plegat un no parar de ji-jis ja-jas.

però, sens dubte, el que més em crida a l’optimisme de cara el curs entrant és tornar a posar en solfa el microgènere literari en el que més còmode em sento: les targes excusatòries.

malgrat ser un gènere francament mal considerat, compartint sac amb les novel.les de corín tellado i les cartes del lector del superpop, la devoció per aquest petit format em ve de menut quan demanava, amb tota la patxorra del món, targes legitimant una absència de tres dies per un refredat i d’altres explicant sopars de duro sobre deures que havia oblidat fer o llàmines de dibuix (era un patata) entregades fora de termini.

comptava amb la plena complicitat de ma germana (deu anys més gran que jo) que oferint-me el seu talent narratiu, va conquerir el zenit estilístic ideant-ne una que m’excusava d’anar a classe de piscina sine die. un txollo targetil que em mantenia calentó a la grada mentre la resta es remullava practicant els cent metres esquena en ple gener.

el nen, a contracor meu, no és ni gota de corcó demanant-me’n. la típica solicitant dieta al menú del migdia quan m’ha acompanyat en l’orgia de xocolata de la nit anterior o alguna excusant la seva asistència a primera hora per uns afers familiars que, obviament, emmascaren que els llençols se’ns han quedat enganxats. misèria i companyia.

els posts del bloc o algun que altre text per la feina no són l’hàbitat natural per practicar l’art perdut de les targes escolars excusatòries. per tant, digui el que digui el nen, aquest curs penso agafar el brau per les banyes i atabalar la professora dia sí, dia també. la primera va per demà:

prego disculpi que la responsabilitat del nen faci que entregui els deures a diari, les llàmines de dibuix dins del termini i que, per acabar-ho d’adobar, opti per remullar-se a la piscina els mesos d’hivern. a partir d’avui mateix, em comprometo fermament a amagar-li el quadern d’activitats poc abans de sortir, sabotejar-li les llàmines de dibuix que, al damunt, no ha calcat i trencar-li la goma del banyador tots el dies de piscina. si es vol banyar quan fa fred, que ho faci nu.

òscar

pantalla a negre

2009-09-09T19:55:00.001+02:00

a la pleistocènica tele d’abans, aquella que només tenia la 1 i l’uhf i finalitzava el dia oferint una flipant i psicodèlica carta d’ajust, cada cop que es tallava l’emissió escoltaves la veu de una senyora o senyoreta (crec que es deia marisa medina) explicant que per causes alienes a la seva voluntat (la de la medina –jo entenia-) s’havia interromput la programació i que, per amenitzar l’aturada, t’oferien uns minuts musicals acompanyant a una pantalla íntegrament negra.

l’ohhhh de decepció que acompanyava aquest tall sobtat mudava en un posterior ecssss de fàstic. primer, perquè t’acabaven d’esquinçar el fil narratiu de l’aventura dels paiassos de la tele en el moment just (ohhhhh) en el que anaven a fer-li la guitza al senyor chinarro i, en segon terme, perquè enlloc de posar-te el dale ramón que eres todo un campeón, mi barba tiene tres pelos o el en el auto de papá, et feien escoltar (ecsssssss) fantàstiques composicions de brahms, mahler i schubert. si allò era amenitzar –pensava- que seria intentar putejar-te.

brahms, mahler i schubert no tenen cap culpa ja que la única i directa responsable que la música clàssica no em faci ni fred ni calor és la dj marisa medina i les seves clàssic-sessions.

a l’actual catosfera, aquesta que té centenars de blocs, cada cop que la feina no em permet publicar posts amb la freqüència i energia que voldria, hi hauria de sortir la mari pau huguet explicant que per causes alienes a la meva voluntat no puc penjar tantes bajanades com desitjaria. i, això sí, al final del post hi posaria uns minuts musicals amb els paiassos de le tele cantant el auto de papá.

quan acabi el clip, i la pantalla es quedi íntegrament en negre, podeu posar-hi brahms, mahler i, fins i tot, schubert.