dimarts, 27 d’octubre del 2009

tibidabo de nit

si, com en el meu cas, els programes de tele han esdevingut el pèssim referent d’algunes conductes humanes, es pot entendre que en quelcom tan humà com l’art del dissimul estigui fortament influenciat per la caixa tonta.

gaby, fofó i miliki van practicar una pionera (i nociva) docència ensenyant-me que quan cal fer-se l’orni per alguna trastada el millor és mirar un fals hortizó i posar-se a cantar un tonada semblant a nanonieno nonieno. uns cracks!

a la tele, també, vaig descobrir que els reis del dissimul, els espies i investigadors privats, tenien un uniforme oficial que els atorgava el do de la transparència davant dels investigats: una gavardina clara amb el coll pujat, ulleres de sol i un barret negre eren el salv conducte per enganxar-se com una paparra a marits tastaolletes o malfactors sense ser vistos.

ara, quan la tele no m’ofereix algun coneixement imprescindible en aquest aspecte, surto al balcó de casa i, enlloc de mirar la muntanya il·luminada del tibidabo mentre fumo, observo els nous veïns que tinc enfront de casa: un local de bescanvi, no dels tradicionals cromos, sinó de les tradicionals parelles.

l’entrada que alguns fan al local hauria de figurar als manuals del que mai no s’ha de fer per dissimular. parelles que passen uns metres de llarg la porta i, de sobte, quan ja han controlat que no hi ha passejants a nord, sud, est i oest, fan un ràpida corredissa per entrar presumptament d’amagatotis. d’altres que hi accedeixen caminant cadascú per una vorera del carrer com si fóssin dos desconeguts i, els millors, els cagadubtes que acumulen minuts d’indecisió a la cantonada, després fingeixen consultar la carta del bar proper i, finalment, quan creuen garantit l’anonimat decideixen que, enlloc de sopar, s’escau conèixer altres parelles en el sentit bíblic de la paraula.

si dins el local aniràn de cara a barraca, per entrar-hi no calen tantes anades, tornades ni moviments en fals, tot i que amenitzin la meva cigarreta. gavardina, ulleres de sol i, un cop truquen a la porta, dir el sant i senyal que, òbviament, no pot ser altre que nanonieno nonieno.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

curs d'alts vols

enllà, a les altures de barcelona, en un dels barris amb ràtio de juraments per snoopy més elevat de la ciutat i en el que el “bon dia” matinal va precedit d’un “osea”, els veïns són uns habituals del mercadona els migdies dels dissabtes.

i parelles feliçment avingudes surten carregades de bosses farcides amb productes hacendado. i els homes, contra el que llengües viperines ens han fet mal creure, no vesteixen uniformats amb el jersei penjant de l’esquena. i les dones, guapotes elles, llueixen xandall o roba casual no necessàriament de marca. i ...

i jo, avorrit d’esperar que la meva dona sortís del curs que s’impartia al costat d’un mercadona de la zona alta, sense mp3 ni mòbil en el que jugar al puzzle bubble, vaig començar a fer estudis de camp patilleros que em demostraven que, més amunt o més avall de la ciutat, tots plegats els dissabtes acabàvem fent el mateix i vestits igual. tothom menys jo, clar, que els dedico a extraure conclusions de pa sucat amb oli mentre espero la parenta.

com la paciència és la mare de la ciència, i jo ja carregava amb quasi un quart d’hora de paciència al damunt, vaig decidir dotar d’un tarannà més científic les meves observacions de l’opulent veïnat. algun fet diferencial han de tenir (a més de guanyar més quartos) –vaig dir-me-, aquests simpàtics conciutadans meus?

així que ni curt ni mandrós, coneixedor que la seva mitjana de retard sol vorejar la mitja horeta, vaig començar a comptabilitzar la gent que parlava en català i la que usava l’espanyol. si hi ha persones que compten ovelles per adormir-se, jo compto idiomes per no emprenyar-me en les esperes.

trenta-nou individus/es van obrir el bec a tir d’orella meu. uns quants més d’una seixantena, de no ser pel boicot flagrant al meu estudi d’alguns entestats en anar sols al súper i de parelles de comunicació nul•la o escassa, al menys en sortir de la compra.

quatre valents (literalment quatre), quatre herois de la resistència quadribarrada van emprar el català mentre els altres trenta-cinc parlaven en castellà.

desconec quina seria la proporció de catalanoparlants a la sortida dels mercadonas d’altres barris menys alts, però d’aquest escàs deu per cent no en faig culpable a les polítiques lingüístiques del govern ni a les persones (d’un o altre barri) que parlen en privat el idioma que els hi dona la gana. la culpable és la meva dona per tardar sempre tant.

quan, per fi, va sortir del curs amb un somriure a la cara i jo, comunicatiu de mena després de tant callar i escoltar els altres, vaig explicar-li que el seu retard era l’únic i directe responsable dels apocalíptics números d’aquesta batalla d’idiomes que m’havia empescat; ella va dir-me que si no m’hagués oblidat el mòbil a casa hauria estat jugant (com sempre) enlloc de fer recomptes estúpids.

li vaig jurar, per snoopy, que osea, tens tota la raó del món.


dijous, 15 d’octubre del 2009

extracte inèdit

(extracte de l’auditoria de seguretat encarregada pel sr. joan oliver a l’empresa d’investigació método-3)

... si en el seguiment dels quatre vicepresidents no hem trobat cap vici ocult (fer puzles de més de cent peces, abús de pastisseria industrial, compres compulsives al teletienda, etc) ressenyable; en la captura del lloro de presidència tots els intents han estat, fins ara, estèrils.

alguns informants asseguraven haver vist l’au (convenientment camuflada d’ou de dalí) reunint-se amb sandro rosell a la cafeteria del museu. tot i que no atorgàrem massa credibilitat a la pista empordanesa, varem posar en la recerca els mitjans tècnics més innovadors fins a descartar aquesta opció.

tot apunta a que el lloro, fastiguejat d’estar en boca de tothom amb més catxondeio que altra cosa, ha fugit al carib en companyia de jack sparrow.

per tal de recuperar l’animal, es recomana a presidència desplaçar-se fins aquest paradís turístic i reunir-se amb el pirata més cinematogràfic.

literatura i història diuen que les negociacionss, entre pirates, sempre acaben esdevenint més senzilles.

método-3

“...soy un ser divino,
ven a adorarme,
que buena suerte,
amarme tanto”
LOVE OF LESBIAN



escrit participant al 130è joc literari del Tens un racó dalt del món d’en Jesús Tibau que espero sols arranqui un somriure a laportistes o no.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

ball anual

com em repeteixo més que massiel amb el la, crec recordar que en algun dels setanta-quatre posts publicats he explicat que, sota el meu dubtós criteri de noctàmbul de clausura, la mare de totes les celebracions és la singular conga humana amb la que solen acabar molts casaments.

pot semblar un ball pelet caspós però a mi, aquell trenet espontani que uneix homes descamisats (de montecristo apagat a la boca) amb dones fent funambulismes amb els talons i lluint cuixa en aixecar la cama, nens que han anat arreplegant culs dels gots de cava i avis temporalment rejovenits per l’efecte dels tres bayley’s, sempre m’ha semblat el súmmum de l’alegria celebradora.

sempre fins que fa unes setmanes vaig rebre aquest vídeo al meu mail.



el passat dissabte the lost art va complir el primer any de blog-tabarra i, com fins i tot a mi em sorprèn tanta perseverança escrivent, no se m’acut altra cosa que posar-me a ballar amb tots vosaltres. perquè sí. perquè és saludable fer el pocasolta de tant en tant i perquè tots els que un dia varem decidir publicar per aquí, fa un any o en fa cinc, ho valem. molt.

baixen les llums. un focus il·lumina l’entrada emboirada (a l’estil del lluvia de estrellas del bertín osborne) i s’escolten les primeres notes (pirubí-pirubí) del forever de chris brown. la boira d’atrezzo escampa.

aquí vindrien una munió de paràgrafs descrivint diverses ballerugues individuals i colectives. una entrada amb la perezosa i l’holograma de l’ase de la duatló muntats per dos simpàtics nois. les grans dames anginesques maniobrant traçudament uns coloristes vanos gegants (estil locomía) fets amb llapisos de ikea. els (i les) blocaires cinèfils travoltejant damunt d’un seat panda tunejat com el de grease. carmens mirande’s del segle XXI amb barrets farcits de fruites exòtiques, etc.
que cadascú esculli la seva pocasoltada dansaire que no desitjo que ningú es quedi sense moure llur anatomia.


agraeixo moltíssim les visites i comentaris que m’heu dedicat tot sovint, les bones estones que passo llegint-vos i coneixent-vos una miqueta i que la providència catosfèrica hagi fet coincidir el meu primer aniversari amb l’entrega dels premis cats.

agraeixo ser votat com blog revelació (ma mare i la meva dona sempre em diuen que jo, prometent, soc la pera llimonera) i, sobretot, agraeixo l’espectacular currada que els organitzadors s’han pegat amb un sol objectiu: donar bull i alegria al món dels blocs en català.

si prometent soc la pera llimonera, ballant espereu-vos lo pitjor!

gràcies a tots per l’anyet. de veritat.

dijous, 8 d’octubre del 2009

alternatives turístiques

des del meu santuari laboral (anomenar catedral als 30m² escassos de la meva oficina seria pecar de massa metafòric) veig tot sovint a riades de turistes fent via cap al parc güell. una somrient rua, amb integrants de tots colors, ètnies i vestimenta, ignorant que la feixuga pujada fins l’entrada del parc els hi oferirà de tot excepte ganes de seguir somrient. passat el viacrucis, un camí d’espines i d’escales mecàniques eternament espatllades, el feliç premi de conèixer aquesta obra de l’arquitecte més estimat per tramvies i japonesos.

per estranys tirabuixons del pensament (els dijous, el meu pensament tirabuixoneja que és un contento), veure’ls m’ha recordat la de cops que els humans patim veritables calvaris per aconseguir un premi final que intuïm, sols intuïm, ens farà feliços.

l’aparició, quan ets encara un projecte d’home, d’uns ridículs borrissols anomenats pèls al bigoti, lluny d’esdevenir un esclat de joia pre-adulta, és un mal tràngol que s’hauria d’estalviar als infants. no t’afaites perquè si ho fas te’n creixeran més i, no fent-ho, et sents patètic amb aquella ombra que tu magnifiques davant del mirall equiparant-te amb groucho marx o emiliano zapata.

el dia que, fart, acabes finalment amb aquells quatre pèls als que fins i tot havies batejat, et sents alliberat. millor ser un nen que un híbrid d’home –et dius- sense saber encara que cada quinze dies, a no ser que passis la maquineta, tornaràs a veure’t com una infantil parte contratante de la primera parte o un mini-comandant de revoltes camperoles.

desitjar una propera estrena sexual també tenia la seva penitència en forma de visita a la farmàcia. no he fet mai una enquesta fidedigna entre tot el meu cercle d’amics, però he escoltat des de testimonis que asseguren haver donat tres cops la volta a tota una illa de l’eixample mentre assajaven la complexa frase “em donaria, si us plau, una capsa de preservatius” fins als que, ja davant la farmacèutica, deien el mot “preservatius” tan ràpid i baixet que els obligava, fins a tres cops, a tornar-lo a repetir.

un cop els tenies, l’optimisme inicial que t’havia dut a la farmàcia es diluïa en dies i dies d’espera (tensa) fins que o bé els preservatius caducaven o et plantejaves fer una representació de putxinel·lis posant-te’n un a un dit de la ma dreta (el llop) i l’altre a un dit de l’esquerra (la caputxeta).

hi han petites fites que, un cop conquerides, et poden decebre obligant-te a afaitar massa sovint o corporitzar en làtex a la pobra caputxeta i el ferotge llop.

hi ha dures pujades als accessos d’alguns parcs que em poden servir d’excusa per no haver-lo visitat mai. ja va sent hora que agafi l’autobús que, fet i fet, em deixaria a la mateixa entrada i sàpiga d’antoni gaudí alguna cosa més que va engegar la sagrada família i morí atropellat per un tramvia a barcelona.

si el que veig m’avorreix, sempre puc acabar oferint un altre punt de vista als turistes presents: una funció amb putxinel·lis de làtex en la que els protas siguin l’arquitecte català i, òbviament, un tramvia.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

un cosí a lugo

hi ha gent que té un cosí a lugo i d’altres, passerells com jo, que tenim la dona llicenciada en psicologia. coses que passen quan un s’enamora.

ara se li ha baixat una mica la febre, però va haver-hi una època en la que entre els meus dèbits conjugals d’obligat compliment estava el fer de pacient (de paciència) cobai en tots i cadascun dels tests que arreplegava a facultat i feina. una tortura a la que, a més, em tenia que sotmetre amb bona cara ja que de cosins a galícia jo no en tinc.

soc un fanàtic dels tests que publiquen, habitualment per omplir una pàgina que s’ha quedat sense anunciant a darrera hora, les revistes xorres i alguns dominicals dels diaris. els de ji-ji ja-ja que avaluen si ets (o no) un amant més destre que george clooney, el perfecte partenaire (o no) de la teva parella un dissabte de rebaixes o si el teu grau de friquisme esdevé més alt (o no) que el del pianista del parada i yola berrocal junts. són cent per cent fiables i més divertits que resoldre un sudoku.

amb els mitjans de comunicació amoïnats intentant treure l’entrellat de si jan “al-loro” laporta és un independentista d’aparador o un com cal i si és adient que jan “en-un-momento-dado” cruyff sigui el nou seleccionador català de futbol; crec que, ara que la plana publicitària de l’orfeó català demanant un copet de mà pecuniari a la població s’ha ajornat sine die, s’escau la publicació d’un test de catalanitat a dominicals i revistes. per omplir el forat de l’orfeó.

desconec si el test descobriria si en laporta té tant d’independentista com jo de físic quàntic o si cruyff va preguntar, abans de a quina selecció havia d’entrenar, quina morterada cobraria per pencar un cop l’any.

però a la meva dona, segur, veure com posava creuetes més content que un gínjol a l’opció b de la pregunta 1 (els diumenges despertes tota la família cantant el bon dia dels pets) o la c de la pregunta 6 (els carajillos te’ls fas d’aromes de montserrat), li confirmaria que prefereixo, de totes totes, fer una collonada de test d’aquests que els seus de nom anglès que avaluen vés a saber el què.

també que té un marit sense cap cosí a lugo però més poca-solta que yola berrocal i el pianista del parada junts. coses que passen quan una s’enamora.