dissabte, 29 d’agost del 2009

dissabte dissabtet

cada dia té el seu què. molta gent cassa, fins que la mort els hi separi, els matins de diumenge al xocolata amb xurros, no entenen un dijous sense paella o el dimecres resta un dimecres escarransit sinó s’acaba dins una sala de cinema. a casa de mons pares, com això del dissabte-dissabtet no sé (ni m’interessa) com s’ho gestionaven; el sisè dia de la setmana era el dedicat a les mundanals xafarderies.

el clixé diu que els homes llegim premsa del cor a la sala d’espera del dentista o que li fem una lleugera mirada, com qui no vol la cosa, quan cau un exemplar a les nostres mans. el clixé que expliqui el que li vingui de gust però jo, des de ben petit, no entenc un dissabte sense devorar l’hola com qui es fot un plat de canalons: amb ganes.

mirant embadalit aquesta bíblia del paper coutxé, m’he assabentat de les cuites amoroses de la preysler (iglesias, griñón i boyer) abans d’acabar anunciant bombons i porcelanosa, he flipat llegint com carles d’anglaterra li deia a camila parker-bowles que “voldria ser el seu tampax” i indignat veient com inés sastre mai aconseguia encapçalar el rànking anual de les més elegants.

he participat, també, del lent ocàs del principat més glamourós de tots els principats: mònaco. l’exquisit ball de la rossa és menys exquisit des que carolina hi assisteix en companyia del tenaç bevedor de whisky que és el seu marit (ernst de hannover) i el gran premi d’automobilisme és cada cop més ensopit sense els agosarats modelets d’estefania a la llotja.

per tant no és gens d’estranyar que el glamour, ahir nit a l’estadi louis II de mònaco, brillés per la seva absència. el camp era una extensió de terreny òptima pel conreu però insuficient per practicar el futbol: el que se’n diu un patatar. els rivals tenien l’abandonat aspecte dels cassats d’un partit de solters contra cassats però, això sí, pelmes i paparres com els mosquits les nits d’estiu. i, per acabar-ho d’adobar, el pobre touré yayá va dir adéu definitivament a la possibilitat futura de ser pare per obra i gràcia de la dolorosa trepitjada d’una bota rival a la part de l’anatomia masculina més delicada: els nakasones.

està clar que el principat ja no és, ni de bon tros, el que era. el barça conquerí el cinquè títol d’una temporada gloriosa en un partit frenat i gris. i mònaco passarà a la història culer gràcies al gol d’un futbolista que comparteix nom amb el pastor amic íntim de la heidi. lo dit: sense glamour.

però ... a qui l’importa el glamour després d’una temporada com aquesta i tenint l'hola, ara mateix, al meu costat?

dilluns, 17 d’agost del 2009

l'oasi mitocondrial

les ciències naturals, filantròpiques com són amb l’ésser humà, porten anys regalant-me un reguitzell de paraules de les que escassament en conec el significat però agradables d’encolomar dins d’una conversa tot i que no vinguin al cas. mots com fotosíntesi, sotobosc, quilopond i quilopondímetre, estronci i sistema penibètic (per citar només alguns exemples) són termes que utilitzo, al menys, un parell de cops l’any. perquè sí. perquè em dóna la gana.

la nineta dels meus ulls és, però, la paraula mitocòndria. el primer i únic tatuatge que recordo haver lluït és el de la captivadora mitocòndria al palmell de la meva mà esquerra. l’amenaça, durant mes i mig, d’un examen sorpresa obligant a dibuixar-la a ella i les seves parts en un full din a-4, va tenir-me la mà bruta tota una avaluació. hi ha paraules que marquen, i aquesta va marcar-me a mi força menys temps que a la professora que, merescudament, encara ara deu seguir sent anomenada com “la mitocòndria”.

igual que amb les natus, em passa amb el llenguatge associat al mercat borsari. no entenc un borrall de la informació que faciliten teles i diaris i les seves gràfiques sols tenen un mínim significat si les contemplo intuint el perfil d’una etapa de muntanya del tour de frança però, això, no és un obstacle perquè citi l’ibex-35, el down jones i les opes hostils (per citar només alguns exemples) com si les tingués cada migdia dinant a taula.

escarxofat a la platja en aquelles hores que cap metge amb un dit de seny recomana trepitjar-la, i amb el sol caient a plom damunt el meu caparró, constato algunes particularitats en el parquet platgil d’aquest estiu.

davallada històrica dels patins amb tobogan i les gandules producte, sens dubte, de la desacceleració soferta per moltes economies familiars. opa hostil de les massatgistes xineses que monopolitzen ara una cartera de clients abans en mans de venedors de gelats i llaunes de birra. puja de dos punts, a l’ibex-35, dels reproductors d’mp3 a les orelles dels banyistes en detriment d’un dels valors segurs del mercat estival: el lloro a tota castanya amb èxits d’en georgie dann i las grecas (patrimoni d’inversors de tota la vida) o amb el hits dance 2009 (nous inversors).

la calor m’estaborneix. però encara crec distingir una alemanya, amb moltes més hores de sol que jo, en el que clarament sembla un procés de fotosíntesi amb totes les de la llei. dos senyors jugant a pales lluint un veritable sotobosc al pit en el que, de ben segur, hi podríem trobar plantes de fulla caduca, perenne i caducifòlia. un clon del piranya de verano azul fent la bomba des d’unes roques amb una força de l’hòstia de quiloponds i una noieta escampant-se crema protectora als dos cims més paradigmàtics del sistema penibètic.

ni la forta calitja ni les al•lucinacions mentals transitòries fan que desitgi fugir d’aquesta platja en la que passo les vacances. ni tan sols quan, en anar agafar l’ampolla d’aigua fresca, crec intuir al palmell de la meva mà esquerra, en boli bic blau, un miratge en forma de captivadora mitocòndria. tota mona ella amb la seva membrana interior, l’exterior, la matriu i les crestes.

dimecres, 12 d’agost del 2009

rectificar és de savis

el meu calendari anual té, assenyalades en el vermell més cridaner de tota la gama cromàtica, dues cites ineludibles per reunir-me amb mi mateix. són dos actes d’introspecció ascètico-mística en els que lluint una barba com la de carlos jesús (fiu-fiu!), vestit de túnica blanca i aïllat del mundanal soroll, prenc aquelles decisions transcendentals que tanta mandra fa prendre la resta d’any.

cada 31 de desembre faig el típic llistat (mental) de propòsits per l’any que entra. com he d’anar al mercadona a comprar els llagostins pel sopar, faig via decidint sempre sota l’empara de la paraula “miraré”: miraré de fumar menys, miraré d’incloure menys dolços a la dieta i miraré de sortir més sovint a córrer per la diagonal. pim-pam! m’afaito, substitueixo la túnica per roba de comprador-de-darrera-hora putejat i em deixo arrossegar per la massa de compradors-de-darrera-hora que, putejats com jo, es pregunten perquè no han anat uns dies abans a pels llagostins.

molt més feixuga i anguniosa que aquesta, la segona cita introspectiva m’obliga a escollir la meva cançó de l’estiu en curs. un tema que defensaré a capa i espassa dels atacs de nen i dona que, amb bel·ligerància sanguinària, intentaran ferir de mort sota l’excussa de legitimar les seves candidatures pel 2009.

tot un exercici de coneixement del competitiu medi musical familiar, ple de dubtes existencials i convulsions interiors, que procuro realitzar seguint dos únics paràmetres:
- no pot estar cantada en català ni espanyol ja que, quan defensi el seu lideratge des de la dutxa, sempre resultarà més simpàtica interpretada en l’inversemblant idioma guatximbari.
- que generi certa teatralitat. sigui agafant el pal d’una escombra com improvisat micròfon, una raqueta de tennis com a guitarra o, ja com a mesura desesperada, susceptible de ser coreografiada ridículament amb balls espasmòdics damunt del sofà.

aquest estiu he optat per l’im yours de jason mraz. la cançó, mal estar el dir-ho, la brodo cosa fina. m’acosto a la meva dona, mig ballant i inventat-me íntegrament la lletra, fins a xiuxiuejar-li l’im yours de la tornada tot obrint el braços. amb el peque, l’estratègia passa per treure el ben stiller que duc dins. faig ganyotes, em flipo gesticulant raqueta en mà i acabo, òbviament, llençant pel terra la raqueta i obrint els braços mentre li dic que im yours per tots els always dels always.

la decissió final la pren a finals d’agost el comptador de reproduccions del ipod: guanya la cançó que més vegades s’ha escoltat. i, la veritat, massa bé no va el pobre jason de cognom impronunciable. mentre jo faig el paiasso cada cop que la poso, ells es limiten a matxucar-me una vegada rera l’altre el summercat formenterenc i el hot&cold de la kate perry sense tanta parafernàlia, mandangues ni abraçades.

el 31 de desembre de 2009, quan faci la llista de propòsits pel 2010 vestit de carlos jesús, afegiré als tradicionals “miraré” de tabac, dolços i córrer un de nou: amagar l’ipod tot l’estiu i així, al menys, la meva proposta no quedarà, com sempre, en tercera posició.

dimecres, 5 d’agost del 2009

somni d'una nit d'estiu

el manual dels pares i mares perfectes, al capítol IV titulat “oci pedagògic”, recomana fermament la conveniència de fruir en família de les pelis de dibuixos animats. a mi, que aquesta mena de cinema se m’indigestava de petit més que tres toblerones a les onze de la nit, cada estrena de disney em provocava malsons terrorífics.

l’ofici de pare comporta tragar sovint determinats gripaus de difícil digestió. des de suportar diàriament “el hormiguero” (tinc pablo motos i flippy travessats) fins anar a totes i cadascuna de les pelis d’animació que les sales (per fer-me la guitza) decideixen incloure a la cartellera. tinc, per tant, un màster en animals que parlen, canten i ballen amb la mateixa diligència que jo jugo al tetris del mòbil.

up”, la darrera estrena de la factoria pixar, ofereix un inici de cinta que t’obliga a deixar orfe d’una mà amiga el menú marylin (crispetes i cola de mida mitjaneta) que t’havies demanat en entrar. deu minuts que condensen el cicle de la vida d’una nena i nen units per l’infantil afany aventurer primer, l’adulta vida en comú i els maldecaps diaris després i, finalment, una vellesa farcida de tendresa i salut dèbil en parts iguals.

que es pugui concentrar l’existir d’una parella d’una forma tan fredament breu, et deixa un nus a la gola i el desig, immediat, de fer del carpe diem la teva bandera vital. aquest inusual tret de sortida, al menys per un film infantil, obre la porta a la presentació dels personatges que acompanyaran al quasi octagenari carl a la recerca del seu somni.

un nen de vuit anys (rusell) al que m’imagino cantant tot el sant dia, sense descans per familiars ni veins, el “puff era un drac màgic” i un gos (dug) que et fa entrar ganes d’ampliar el petit zoo que ja és el pis de barcelona. “up” palplanta un somriure a la cara de petits i grans ensenyant realitats que no sempre són per riure (les tossudes manies dels avis, el canvi de caràcter quan madurem, el mobbing immobiliari, etc) amb la finalitat que no girem mai la cara als nostres somnis sense oblidar gaudir del procés que ens permet (o no) conquerir-los: la vida.

al capítol IV del manual dels pares i mares perfectes, el dedicat a “l’oci pedagògic”, haurien de incloure-hi des de ja mateix un apèndix recomanant anar a veure pares, mares, fills, avis i, fins i tot, l’esperit sant aquesta petita joia anomenada “up”. també, si encara hi som a temps, una petició als cinemes perque el raquític menú marylin inclogui, pel mateix preu, un parell de toblerones (de dos en dos no fan mal) ja que per mi seria, en definitiva, un veritable somni per una nit d’estiu.