dimecres, 29 d’octubre del 2008

pluja d'ascensors



plou des de fa dos dies a barcelona. el temps, la pluja en particular, és un dels recursos més útils pels inevitables trajectes d’ascensor amb veins poc dotats per l’exòtic art del parlar per parlar.

hi ha una fèrtil collita de frases fetes, plujosos llocs comuns que ens faciliten aquest, per molta gent tens, tràngol. respondre, després de l’educat bon dia, un “bé, bon dia per dir alguna cosa perquè amb la que està caient ...” pot ser el tradicional inici d’una fantàstica conversa prototipus d’ascensor.

uns “al camp li anirà molt bé”, “ara no diran que els embassaments estan mig buits” o “així l’aire es neteja una mica de tanta polució com tenim” poden perfumar d’aroma ecoconversador l’ensopit trajecte.

si el medi ambient sols t’atrau per exercir de pixapins, un cap de setmana l’any, visitant el llac de sant maurici; pots postular-te com perfecte urbanita recorrent al “quatre gotes que cauen i els semàfors, com sempre, espatllats” o “el pas de vianants, amb la pluja, és més perillós per les motos que la pell d’un plàtan als dibuixos animats”.

quan l’odisea de pujada us hagi de portar a pisos alts (a partir d’un quart real, si no es bada boca, la tensió acumulada entre els ocupants pot conduïr a immolar-se estil bonzo algun d’ells) es recomanable traduïr patillerament dites populars castellanes del tipus “per l’abril, aigües mil” (el mes de l’any de la conversa és el de menys!) o recordar que quan “plou i fa sol, les bruixes es pentinen”.

finalment, per atorgar un toc més psicològic al tema, es pot adduïr allò de “la pluja, a mi, em deixa molt trist i melangiós” o “la pluja em posa de mala lluna”.

adéu-adéu, que tingui molt bon dia sr. veí! abans d’entrar a casa, passar la sola de les sabates repetidament per l’estoreta aquella tan mona comprada a ikea és obligat.

al despatx, amb les soles ben eixutes, em vé al cap que jo pertanyo al segment de població als que la pluja els posa de mala gaita. pels quatre dies que plou aquí, potser no val la pena.

la música calma les feres, diuen. i jo dic que avui, quan agafi l’ascensor i després de desitjar-li bona nit al veí, em posaré a l’mp3 cançonetes. cançonetes de pluja.

raining again – moby
electrical storm – u2
està plovent – els pets
purple rain – prince
it’s raining man – the weather girls
here comes the rain again - eurythmics
it’s raining again – supertramp
singing in the rain – frank sinatra

dilluns, 27 d’octubre del 2008

la botiga dels horrors musicals


juliol passat, nou amics de l’escola que aquest any hem conquerit el rodó cim dels 40, vam regalar-nos un cap de setmana plegats a donosti. una delícia.

furgoneta de lloguer. horetes d’asfalt i divertida conversa. dos dies de menjar i beure sense treva. en definitiva, una mena de festa del pijama masculina treint-li les teranyines a l’esperit jovenil que encara conservem tot i els maldecaps.

els dies previs a la sortida els hi vaig posar uns deures individuals pel viatge. m’havien d’enviar en privat el títol de dos cançons que els hi agradessin molt, tot i reconèixer que majoritàriament serien titllades d’horteres. una mena de botiga dels horrors musicals del nostre grup d’amics.

va ser un dels grans moments del viatge. la travessa intentant encertar quí havia escollit cadascun dels divuit atemptats contra la música va ser delirant ...

el més de la ceba de tots (sols compra productes catalans al súper i respon en català a qualsevol turista japonés que li pregunti ón és la sagrada familia) va escollir nunca debí enamorarme de camela. entre les eleccions del director de banc, seriós i formal a la feina, el me gustas mucho de rocío durcal. el que matina cada dia per anar a treballar; es una lata de luis aguilé. l’advocat penalista acostumat a judicis i personatges de tota mena, va optar pel felicità d’albano i romina power.

què? ens animem a treure les màscares musicals que tots portem?

jo vaig escollir el jardín prohibido de sandro giacobbe i la chica del póster de francisco. ja sé, ja sé; per llogar-hi cadires!

quínes dues cançons de qualitat dubtosa us agraden?

dijous, 23 d’octubre del 2008

armaris i prejudicis


mentre regira l’armari a la recerca del model més idoni per un sopar amb amics, la meva dona m’acusa d’estar carregat de prejudicis. i es queda tan ampla.

m’emprenya el comentari. amb la complicitat del mirall examina el binomi vestit negre de tirants més color de la cara al mes d’octubre. per l’arrufar escèptic del nas, veig que el resultat no li fa el pes. fernán gómez, diu.

barreges coses diferents. no jutges l’actor. tu veus aquell bon home a el abuelo o la lengua de las mariposas i esperes que, per estranys designis del guió, en alguna de les escenes cridi irat “a la mierdaaaaa. váyase usted a la mierdaaaaaa”. i no és així. segurament era un perfecte maleducat però això no té cap relació amb les seves interpretacions. desa el model negre a lloc i agafa un altre penjarobes amb vestit. gris.

val, val; no importa el color del gat mentre mati ratolins (la frase hiverna a la banqueta com a recurs demolidor per discussions com aquestes). jo no ho veig així. oi que no agafes pelis del videoclub de sota perquè dius que la depenenta és una rància? doncs per aquesta regla de tres, mentre et llogui el devedé que vols t’hauria d’importar ben poc que no sigui salada com el rubianes.

esbufega pacient, decepcionada pel gris del vestit i de l’argument. fa patxoca. el color del gat, el color del gat. no saps cap altra frase feta? la feina de la depenenta inclou ser amable i cordial mentre jo sigui respectuosa, la de fernando fernán gómez no.

luz casal et sembla una cantant discreteta perquè un dia es va posar borde quan buenafuente va dir-li xata. ana belén i victor manuel estan sobrevalorats, com a comunistes i cantants, perquè van produïr una peli a la pantoja. puigcercós és el bó i carod-rovira el dolent perquè quan te’l vas creuar a portugal no et va tornar el somriure. ara sembla optar per una mena de peto (o mono, o com s’anomeni) d’aires flower-power, en color granatós. trobes demagoga la rahola des del dia que criticà sandro rosell, la nineta dels teus ulls. i, com aquests, te’n podria dir mil d’exemples però fem tard pel sopar. estàs ple de prejudicis!

oi que em queda bé el peto? i tot i que el peto (o mono, o com s’anomeni) granatós li queda de meravella, no em puc estar de dir-li, somrient, anem a un sopar d’amics o a recollir flors al bosc? o a l’estrena d’un remake de la casa de la pradera? cal que jo rossegui una palleta entre les dents i vesteixi camisa de quadres?

cóm és allò? si no vols caldo ...? dos tasses i em quedo tan ample!

dilluns, 20 d’octubre del 2008

les autoritats sanitàries



AVÍS IMPORTANT:
les autoritats sanitàries recomanen escoltar amb moderació el catch my disease de ben lee donat que, en temps d’apocalipsi mundial, podria facilitar que la gent anèssim sense cara de peix bullit a la feina, no perdèssim la paciencia a la cua del súper i, el que és pitjor, somriguèssim en veure l’extracte del banc.

------------------------------------------------------------------------------------

el mail de l’amic, acompanyat d’arxiu adjunt, deia més o menys “escolteu la cançó que us envio. és bonísima. i aprofiteu perquè estic segur que, en no res, ens la posaran fins avorrir-la en alguna campanya publicitària”.

dos mesos més tard, el catch my disease sonava en una campanya institucional de renfe. ja que als responsables de la xarxa de trenets estatals no els hi puc agraïr la puntualitat suissa, els hi faig arrivar la meva felicitació per una campanya curta i poc intensa que, en definitiva, no va cremar gens ni mica la cançó.

la cançó és una píndola vitamínica d’optimisme i bonrotllisme idònia per atacar la setmana laboral. el començament del tema, amb cops de mans i les notes d’un petit piano infantil, et dóna les primeres pistes per més de quatre minuts de què bonic és viure.

és acabar-la d’escoltar i, parodiant l’antic anunci de compresses, sortir al carrer a recollir flors dels parcs municipals, ajudar als avis a creuar els semàfors, comprar globus a infants pensits i abraonar-te amb tots i cadascun dels desconeguts que et trobis en el trajecte.

també òptima per ser utilitzada com a teló de fons en el pessat tràngol de l’afaitat diari, cantada a la dutxa (so pliiiiiiiiiis, baby pliiiiiiiiiiiiis) fins quasi escanyar-te o com a dolça companyia els dies que toca neteja a casa.

a mi ara mateix, mentre començo a fer la primera ullada a la paparessa pendent del despatx, m’està fent seguir el seu ritme amb els peus. i, ben mirada, la paperassa d’avui sembla ser menys ensopida que la d’altres dies.

ps: penjo l’únic video que el youtube em permet amb escenes del gran house. el clip original, amb hula-hops, coreografies i el deliciós piano infantil inclós es pot veure a www.youtube.com/watch?v=ofl4HErgcXQ

-----------------------------------------------------------------------------------

(SEGON) AVÍS IMPORTANT:
les autoritats sanitàries, tot i a la seva recomanació, han abandonat el seu autoritari lloc de treball i estan comprant globus per infants ensopits i ajudant els avis a creuar els semàfors mentre afirmen que, potser, l’apocalipsi mundial no és ni tant mundial ni tan apocalipsi com semblava. serà per ben lee?

dijous, 16 d’octubre del 2008

mil i mil?



el duel de mandrosos s’anunciava ferotge. jo m’havia apuntat els dos primers punts de la partida conquerint el sofà de tres places que permet repantingar-se estil maja de goya i, el que és millor, monopolitzava el sant grial del saló, el tresor més preuat les hores d’oci prèvies al sopar: el comandament a distància de la tele. mig somreia, mirant de reüll un òscar resignat a la incomoditat del silló individual, pel victoriós començament de tarda.

fi de martin mistery, la sèrie de dibuixos animats que a contracor l’havia obligat a veure amb mi. ¡toma geroma pastillas de goma! crescut, inflat per la conquesta de sofà i comandament vaig temptar, de nou, la sort a la recerca del tercer gol de la jornada.

“òscar, mil i mil?” –burleta jo-

i veig que, des de l’estret silló, se li il.luminen els ulls com si hagués escoltat rajoy comentant que la desfilada de les forçes armades és carca i avorrida. però no, per això no era.

(lapse per breu monòleg interior de l’òscar)
òstia, no m’ho puc creure! (dic òstia sols en monòlegs interiors i quan el nen no és al costat). el rewind de la memòria em duu de viatge a l’enyorada egb. penso que és del tot impossible que la conyeta infantil sobrevisqui el pas de tants fulls del calendari. ha plogut massa. les desuadores track santillana no les he tornades a veure. la casa paredes de sabatilles d’esport haurà fet fallida. els colajets ja no els fabriquen. per tant, els mil i mil ...

“dos mil” –expectant-

“doncs ... chúpate el culo de la guardia civil” –responc triomfant- .

tres a zero! pallissa a banda, sembla que a l’òscar el meu rodolí escolar lluny d’empipar-lo, l’ha satisfet. es mig incorpora al silló i em pregunta si a colegi diem, també
“set i set? catorze! agafa un cagarro i esmorza!”,
“¡que empiece ya, el público se va!”
o l’acudit del “ha visto a mis tetas”?


a tot li dic que si. no abunda en la fixació infantil per l’arrodonit món de les natges amb el “franco, franco que tiene el culo blanco” ni l’“¿ei chaval? ¡qué tu culo huele mal!” perquè sap, positivament, que formen part del nostre dia a dia escolar.

insisteix sense contenir l’emoció. i quan jugueu a futbol ...
“penalti y gol es gol”,
“de portería a portería; churrería”,
“de rebote, bote”
o “no vale caqui”?


negativa categòrica. no sé de què em parla però no defalleix en la, pel meu gust massa àmplia, relació d’estranyes frases en desús.

ni canteu quan aneu d’excurssió el ...
“carrascal, carrascal que bonita serenata”,
“l’scoby du-bidú-bidú”
o l’“és babor qui guanya, qui guanya”?


“que noooo!” –responc mig fart-

ni us piqueu dient ...
“blaya melenas, terror de las nenas”
o “¿qué es ese viento? ¿qué es ese viento? son las orejas de soto en movimiento”?


quí són blaya i soto, em pregunto abans de dir-li falsament enfadat:
“que no ho dieeeeeem! a escola no diem res de tot això”

i alliberant el sofà en el que jeia més content que un xínxol, a l’estil maja de goya, vaig retornar a l’òscar el sant grial del saló i, de retruc, donar per acabat el duel de mandrossos que déu ni dó la taladrada amb la que em va martiritzar, tot, de ben segur, per recuperar el comandament de la tele.

això si, camí de la nevera a per un got de llet freda amb nesquick, fugint d’ell i les seves frases, anava cantant amb música del ni una sola palabra de la paulina rubio, prou fort perque m’escoltés ...

“ni una sola patata, ni ketchup ni mostaza en tu bocata, ni rastro de los ....”.

vaig somriure. ell tenia el comandament però, gràcies a la paulina, l’aclaparador quatre a zero va ser el resultat final del marcador.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

tan fotudament especial




calfred garantit. pèls del braç desafiant la llei de la gravetat ...

no, no és un tunel del terror anunciant propera inauguració ni la declaració d’intencions d’un speach de jiménez losantos. són algun dels símptomes immediats que vaig patir després d’escoltar creep de radiohead per primer cop.

com sol passar al santoral de la música, la definitiva canonització del tema va ser llarg, atapaït d’obstacles (la BBC Radio 1 sols el va emetre dos cops ja que el considerava depressiu) i sotmés a la puritana vigilància dels 90 molesta amb una lletra en la que apareixia la paraula “fucking”.

potser també ajudada per aquest camí de mines i controvèrsies, la cançó va acabar formant amb el pas dels anys un exèrcit d’apòstols als que ni les versions de cure, u2, depeche mode, moby, jeff buckley, korn i tears for fears, entre d’altres, han aconseguit despullar de la fe.

thom yorke, cantant de radiohead, il.lumina les ombres de la lletra explicant que és la història d’un home, més pimplat que massiel a un casament, intentant cridar l’atenció de la dona que li agrada seguint-la per tot arreu. l’autoconsciència de la patética situació, acaba fent-li perdre la confiança en aconseguir-la.

fosca. trista. densa. hipnòtica. calfred garantit.

lletra cançó (traducció poc ortodoxa):
Quan vas ser aquí abans
no podia ni mirar-te els ulls.
Ets com un ángel.
La teva pell em fa plorar.
Flotes com una ploma
en un món maravellós.
Voldria ser especial.
I tu ets fotudament especial.

Però sóc un desgraciat,
un bitxo raro,
Què dimonis faig aquí?
No sóc d’aquí.

No importa si fa mal.
Vull tenir el control.
Vull un cos perfecte.
Vull una ànima perfecta.
Vull que te’n adonis
quan no estic al voltant.

Però sóc un desgraciat,
un bitxo raro,
Què dimonis faig aquí?
No sóc d’aquí.

Ella està fugint de nou.
Ella està fugint.
Ella està fugint.

Sigui el sigui que et faci feliç.
Sigui el que sigui que vuguis.
Ets tan fotudament especial.
I jo voldria ser especial.

Però jo sóc un desgraciat,
un bitxo raro,
Què dimonis faig aquí?
No sóc d’aquí.

divendres, 10 d’octubre del 2008

música per camaleons

peli. cinc amics de la infantessa assalten xupitos i cervessa dins d’un bar. franquejada la trentena, el pes de l’edat els empeny a pendre decissions de les trascendentment anomenades existencials.

animats per l’alcohol i l’espectacular presència d’uma thurman al bar, aparquen l’angoixa del blanc o negre sobre matrimoni, feina o futur i rescaten l’esperit despreocupadament jovenil que mai no desitjarien abandonar.

timothy hutton seu al piano i, com un himne generacional dels vells bons temps, aborda les primeres notes del sweet caroline de neil diamond.

la inoblidable escena, vista en el context de la peli (“beutiful girls”. ted demme. 1996), toca la fibra sensible de qualsevol que conservi amics de la joventut i, sense adonar-te’n, acaba per incrustar-te a la banda sonora de la teva vida una cançó a la que, fins el moment, acusaves de ridícula o carrinclona.

tothom acaba conreant un currículum de cançons de pelis més aviat poc ortodoxe que alterna temes respectats amb d’altres que, sense coartada cinematogràfica exculpatòria, l’enrogirien de vergonya. aquestes acaben agradan-te més per l’aliança sentimental que et lliga amb la película que per la pròpia cançó.

si el good enough de cindy lauper em fa ballar és perquè les meves vacances infantils somiades son les dels goonies. si, excloent a la sra. wet, sé quí coi són els wet wet wet és per cuatro bodas y un funeral. si trobo simpàtic que wynona ryder furti als gran magatzems és perquè a la megafonia, enlloc de les ofertes de la setmana xinessa, sóna el baby i love your way de reality bites.

no totes les meves favorites estan musicalment en quarentena però si, en canvi, les associacions mentals i reaccions físiques que em provoquen.

sóc un psicópata encobert per descobrir-me movent els peus al ritme de l’stuck in the middle of you quan el sr rubio fileteja l’orella del poli?

pateixo algun desordre emocional si l’audició del lust for life de trainspotting em fa entrar ganes de jugar a futbol sala amb els amics?

i, sobretot, m’hagués agradat igualment beutiful girls si timothy hutton substituís el sweet caroline per la macarena de los del río, per exemple?
sospito que si.

sweet caroline/neil diamond (beautiful girls)
good enough/cindy lauper (goonies)
love is all around/wet wet wet (4 bodas y un funeral)
baby i love your way/big mountain (reality bites)
stuck in the middle of you/stealers wheel (reservoir dogs)
lust for life/iggy pop (trainspotting)
where is my mind/pixies (el club de la lucha)
chup chup/australian blonde (historias del kronen)
el bayón de anna/silvana mangano (caro diario)
tempted/squeeze (reality bites)
woo hoo/the 5,6,7,8’s (kill bill)
little green bag/george baker selection (reservoir dogs)
música per camaleons